En 1968, l’ecologista, biòleg i professor estatunidenc Garrett Hardin va publicar el famós article TheTragedy of theCommons (la Tragèdia dels Comuns) a la revista Science. En sis pàgines, Hardin descrigué un problema habitual en la ciència econòmica. Sovint, tenim la consciència que som els individus, cadascú de nosaltres, els qui actuem per millorar el nostre benestar. I així, amb les decisions de cadascú i l’anomenada mà invisible, s’aconsegueix millorar també el benestar comú. Encara que Adam Smith mai va dir que aquesta premissa fóra certa per a tots els casos, sembla que alguns s’esforcen a fer-nos-ho creure. Què ocorre, però, quan els individus, pensant en el seu propi interés, utilitzen un recurs comú i compartit?
Hardin va exemplificar el cas amb un pasturatge comunal. Un terreny comú on cada pastor té una ovella pastant. Imaginem que cadascú de nosaltres som un dels pastors. Si hi ha espai de sobra al terreny seria normal que algú pensara: “Per què no clavar una altra ovella?”. Una ovella més implica més carn, més llet o més llana per comerciar. El benefici només seria per a eixa persona, però el risc de sobrepastorejar, en cas d’acabar l’herba, recauria sobre la resta també, benefici individual i risc col·lectiu. Però, per què un pastor podria fer això i la resta no? Tots voldríem clavar-ne una més, o dos, o tres. Així, entre tots buscant el nostre benefici personal, aconseguiríem un perjudici comú: perdríem el pasturatge i totes les nostres ovelles moririen. “La llibertat en l’ús del comú comporta la ruïna a tots”, conclogué Hardin. I per aquest motiu, proposava com a necessari l’establiment de mecanismes i lleis per a garantir un benestar general a llarg termini. Al cap i a la fi, una ovella més passa a convertir-se profitosa inicialment i desastrosa a llarg termini.
Últimament, el pasturatge comú no deixa de rondar-me pel cap. No parem de sentir que les persones tenen dret a elegir el mitjà de transport que volen (sempre és el cotxe, per cert), que tenim dret a arribar ràpidament a tots els llocs i, fins i tot, que tenim dret a aparcar! I tots aquests “drets”, que únicament es poden gaudir individualment, passen, com no podria ser d’altra manera, per damunt dels drets comuns. Així, gent que potser no té ni cotxe, paga els costos dels qui es beneficien individualment de l’ús del cotxe a diari. Decidir gastar el cotxe per a anar per pa només beneficia el conductor, però les vies quilomètriques d’asfalt negre i dur que necessita per circular per la ciutat afecta tota la ciutadania. Decidir gastar el cotxe per a anar a la feina perquè és més ràpid i més còmode només beneficia qui va dins el cotxe, però l’aire contaminat el respirem tot el món. Aparcar a un carrer estret perquè està més a prop només beneficia qui aparca el cotxe, però que no puguem caminar per la inexistent vorera d’eixe carrer ens afecta a tota la ciutadania.
I és que tal com ens contava fa unes setmanes Raquel Andrés, només el 40,5% de la població gasta el cotxe per fer desplaçaments dins dels municipis. En canvi, les persones que caminen per les nostres ciutats i pobles esdevenen el 94,5%. De 16.306 accidents que ocorregueren a València el 2017, el 71% tingueren un cotxe implicat! De les quasi 2 milions de tones de CO2, que es van emetre a la ciutat de València a 2016, el 59% foren causades pel transport motoritzat. I quan parlem de salut, la cosa es torna esgarrifosa: l’Agència Europea de Medi Ambient estima que quasi 40.000 persones moriren a causa de la contaminació ambiental l’any passat a Espanya. Sembla que a l’ideari col·lectiu d’alguns encara està el dret a moure’s en cotxe privat per damunt de la vida de tantíssimes persones, no? Ja estarà bé de no preocupar-se gaire per l’aire que respirem tots. Ja estarà bé de dur-nos al desastre col·lectiu a base de decisions individuals. El cotxe d’uns pocs o l’aire i la ciutat de tots.
Cal transitar de les exigències individuals als drets col·lectius. La mobilitat és un dret, i cal exigir-lo, moure’ns en cotxe no ho és. I més quan fiquen en perill drets com l’aire que respirem i la ciutat on convivim. El problema és comprendre que el comportament que tenim molts de nosaltres i que ens pensem que tothom té, que és comú, ens perjudica a totes i tots. Hem de comprendre que podem acabar com els pastors. Al cap i a la fi, la llibertat no és elegir anar en cotxe a costa de la resta. Les solucions individuals als problemes comuns, com ens recordà Hardin, només poden acabar en tragèdia.
