VALÈNCIA. L’advocat uruguaià Fernando Belhot, a qui se situa en el sumari del cas Erial com a testaferro de la xarxa de comissions que suposadament hauria dirigit l’expresident de la Generalitat Eduardo Zaplana, va dir davant el jutge que l’exdirigent del PP era l’amo dels diners.
Aquestes afirmacions estan recollides en la part del sumari del denominat cas Erial, del qual la jutgessa instructora va alçar el secret del sumari fa unes setmanes i en el qual s’investiguen delictes de suborn, prevaricació i malversació de fons públics, tràfic d’influències, frau en la contractació, delicte fiscal, falsedat documental, associació il·lícita per a delinquir i pertinença a un grup criminal.
Durant una declaració davant el jutjat que instrueix el cas, realitzada el passat 25 de gener mitjançant una videoconferència des de l’Uruguai, l’advocat va reconéixer que va conéixer Zaplana l’any 2009 i que durant els anys en què va estar gestionant els fons de les empreses pantalla va entregar a Zaplana uns 2,3 milions d’euros, procedents de diferents comptes, segons consta en el sumari, al qual ha tingut accés EFE.
L’advocat va explicar que, durant una reunió juntament amb Zaplana, Joaquín Barceló i Francisco Grau, celebrada el 2009, li van demanar opinió per a “optimitzar fiscalment” les seues empreses immobiliàries. El lletrat va afirmar que la figura del testaferro “bàsicament actua per una altra persona en el seu nom i representació, i en alguns casos es fa en forma de contracte o negoci verbal a fi de mantindre la plena confidencialitat”.
Belhot va assenyalar en la declaració que en el cas de la relació contractual amb Zaplana “tots els acords amb els tres indicats van ser verbals” i que “no té res signat ni amb Joaquín Barceló ni amb Eduardo Zaplana”. L’advocat va explicar que va ser Zaplana qui va decidir el traspàs de fons de l’empresa Imision a dues societats uruguaianes, Disley i Misfey, i “si bé al principi es va manifestar que el senyor Barceló era qui tenia problemes fiscals per no haver declarat aquests actius a Espanya”, amb el temps Belhot reconeix que “es va adonar que la figura protagonista era el senyor Zaplana, a qui consultaven contínuament”.
IMISON és una de les empreses luxemburgueses on suposadament van anar a parar part dels suborns abonats a la xarxa corrupta per l’empresa Sedesa.
Sobre aquest aspecte va afegir que, finalment, “li va preguntar directament a Zaplana si tenia alguna cosa que veure amb les empreses” i aquest li va reconéixer que “ell tenia la majoria tot i que no havia volgut aparéixer com a titular d’aquests actius financers perquè era una persona amb activitat pública molt important”.
Va dir, a més, que durant els nou anys que va durar la relació entre tots dos els contactes amb Eduardo Zaplana mai van ser per correu electrònic ni WhatsApp i que tan sols parlava amb ell a través d’un telèfon mòbil o de la seua secretària, Misouko Henriques.
L’advocat uruguaià va admetre també que va gestionar actius financers per import de 7.955.000 euros i que “donava puntualment notícia a Zaplana de les gestions que realitzava amb els seus diners; unes tres o quatre vegades per any”.
El lletrat també va afirmar que “els honoraris pactats eren 0,75% sobre la suma de l’administrat de forma anual” i que la rendició de comptes anual es realitzava de forma verbal, “perquè Zaplana mai va voler deixar constància per escrit”.
En la seua declaració, l’advocat va dir que Zaplana li demanava quantitats que li feia arribar normalment a través del sistema de “canvis”, que consisteix a contactar amb agents de canvi, “que són intermediaris, i ells s’encarreguen, gràcies als contactes que tenen a tot el món, de proporcionar el lliurament dels diners de manera personal en la jurisdicció on se’ls demane”. Sobre aquest aspecte va concretar que el 90% dels diners que li va enviar a Eduardo Zaplana els va rebre a Madrid la seua secretària Mitsouko, “a qui li’ls entregava algun contacte amb l’exterior, o fins i tot algun amic o xofer del senyor Zaplana”.
