El 1972, al Centro de Arte Moderno de Guadalajara, a l’estat de Jalisco (Mèxic), Marta Palau mostrava per primera vegada els seus tapissos. Uns tapissos de llana, jute, cotó, fibres sintètiques, cordes i fragments de suro, fusta i vidre amb els quals iniciava un nou camí. “L’art és intuïció, és un ritual màgic en què el resultat final és el que compta, u només és el mitjà, l’intermediari”, va dir llavors. Des de les seues primeres exposicions el 1963, a la galeria Juan Martín de Mèxic i al Jewish Community Center de San Diego, a Califòrnia, va freqüentar els cercles artístics de les ciutats del sud-oest dels Estats Units -residia a Tijuana-, i es va interessar per l’art tèxtil. Va completar la formació en aquestes tècniques a Catalunya, on es va traslladar el 1965 per estudiar amb Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 – Angers, 2011), una de les figures estel·lars del tapís contemporani. “Una impactant trobada amb les seues arrels culturals respecte de les quals no havia tingut consciència”, afirma Raquel Tibol (Los caminos de Marta Palau y del tapiz en México, 1985). Unes arrels que compartien característiques amb les reivindicacions culturals i polítiques que s’estaven produint feia diverses dècades a Mèxic -apunta Carmen Gaitán (Las artistas del exilio republicano español, 2019)-. Hi havia una voluntat de recuperar i valorar el món indígena, que es va reforçar amb l’arribada de l’estatunidenca Sheila Hicks i les seues concepcions molt avançades, però vinculades, alhora, a tasques mil·lenàries. “Marta Palau va passar aleshores una etapa d’ascendent qualitat […] El catàleg de materials es diversificava més i més; violentava les textures, accentuava els contrastos; la paret era un suport del qual s’havia de desprendre cada vegada més”, explica Tibol.
