L’efemèride —ai llas!— ha passat quasi desapercebuda. Vaja! Sembla que, des de les institucions autòctones i autònomes hi ha poc interès per celebrar les nostres glòries nacionals. Aquest 2019 bé que podia haver estat l’any del rei Pere, el III, l’anomenat «el Cerimoniós» o «el del Punyalet», però se’ls ha oblidat o directament, per ignorància, no s’han assabentat. El 2 de setembre d’enguany es compleixen els set-cents anys del naixement de Pere terç (així es numerava ell), home culte i estadista —diguem-ne— de raça, que regí la Corona de catalans i aragonesos durant cinquanta anys, reintegrà les Illes i els comtats nord-catalans a la Corona, mantingué la primacia catalana a la Mediterrània occidental tot vencent els genovesos, sotmeté Sardenya, preparà la definitiva reintegració de Sicília i —esdeveniment ple de simbolisme— plantà la senyera d’or i gules sobre l’Acròpolis d’Atenes. A més a més, aconseguí aturar les pretensions castellanes de convertir València i Aragó en la «Nova Castella». El País Valencià —i també l’Aragó— ha arribat fins hui perquè Pere III plantà cara al seu homòleg castellà Pere I «el Cruel». Aleshores el sobirà de catalans (valencians inclosos) i aragonesos no es deixà estomacar pels «piolins», que més aïna foren els «piolins» els que acabaren atonyinats de valent. Ah! I important: d’aquella llarga guerra contra la gent hostil de ponent sorgiren les «generalitats», un impost que, per a ser recaptat, obligà a mantenir una representació permanent de les Corts, del país. Nasqueren, doncs, les diputacions del general. Pere III deixà una petja profunda en la història pàtria i, així, hui dia la Generalitat Valenciana llueix com a escut corporatiu les armes reials heretades del rei que proclamà per dues vegades la lleialtat de la ciutat de València i d’això les dues eles coronades, que encara formen part de l’escut de la ciutat capital del Regne fundat per Jaume I.
