VALÈNCIA. Els roders i les històries que van protagonitzar durant “l’èpic” segle XIX representen actualment una part del que significa “el poble valencià”, sosté el periodista, escriptor i editor Manel Arcos. Han passat ja aquells anys en què els camins estaven vigilats per bandits a l’aguait d’una víctima a la qual assaltar. Les colles de bandolers ja no s’amaguen en caus a les roques ni recorren amb cautela un pas entre muntanyes i tampoc no protagonitzen atracaments estrepitosos amb què omplir-se les alforges. Els seus delictes són ara “patrimoni col·lectiu dels valencians”, sosté l’investigador.
Els bandolers s’han convertit amb el pas de tan sols unes dècades en “personatges extraordinaris”, segurament de record “exagerat”, però “estirant del fil” s’ha pogut descobrir els noms i els fets de la crònica negra valenciana del vuit-cents. Les vides “són extraordinàries” encara que estigueren al marge de la llei i “estan ben vives en la memòria oral dels valencians”, assegura Arcos. Així, l’historiador Agustí Campos ressaltava el 2013 que “la mitificació dels bandolers valencians ha estat tan intensa com la dels bandolers castellans, andalusos o extremenys” (Bandolerisme vuitcentista: una aproximació historiogràfica; Clapir, 2013).
Tanmateix, les noves generacions poden trobar-se abans amb referències sobre Curro Jiménez –o fins i tot trobar paral·lelismes en sèries com Narcos o Fariña– gràcies a la divulgació del personatge que va fer la mítica sèrie de TVE. Només la literatura, tant des de la ficció com des de l’assaig, ha parat esment als roders del XIX; la investigació s’hi resisteix davant la dispersió i desaparició de les dades oficials després dels decrets aprovats per Alfons XIII, amb els quals autoritzava els jutjats a “destruir el material judicial”. L’ordre, lamenta Manel Arcos, “va suposar un procés d’expurgació”. Només un documental, Pinet, l’últim roder, produït per Canal 9 l’any 1991 –formava part de l’espai Fulles Grogues que s’emetia en el segon prime time de dilluns– aporta quelcom a la recuperació dels bandolers valencians.
Els roders en l’imaginari col·lectiu
“La gent gran no parla de Jaume I o de batalles, sinó del Gat de Carlet, de Micalet Mas, de Pinet o de la Tona”, remarca Arcos. I prova de l’empremta que han deixat les històries de roders en la societat valenciana es troba justament en aquest darrer: un carrer a Pedreguer recorda el líder del robatori de Benimassot, Josep de la Tona. La llengua és una de les proves unívoques que demostren la transcendència social que van tindre els roders a terres valencianes, en alguns casos admirats amb un pèl de romanticisme per una suposada recerca del bé comú amb què es creia que duien a terme els segrests, atracaments i assassinats. És el cas de Pinet, és a dir, Josep Martorell Llorca, les accions del qual van acabar protagonitzant dites com “s’ha quedat com la nóvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet”, tot fent referència a la trampa que li va parar el governador civil d’Alacant, Felipe García, que va acabar amb la detenció i empresonament a Màlaga i Ceuta de l’últim roder valencià el 1900, o cantarelles com ara “que ve Pinet, agarreu a eixe”, tal com recollia Joan Elies Andrés en Pinet el roder (Sarrià. Revista d’investigació i assaig de la Marina Baixa, 2014).
Els bandolers, però, van marcar l’imaginari col·lectiu tot i viure al marge de la llei i descobrir-se posteriorment que la finalitat de les seues accions no era emular a Robin Hood, sinó acréixer els seus estalvis amb la connivència i protecció dels cacics locals. De l’existència i accions dels roders a les comarques valencianes “hi ha dades disperses en arxius i hemeroteques”, lamenta l’escriptor, però hi ha més evidències en la cultura popular. “A qualsevol poble o comarca hi ha un camí, un pas o una partida el nom de la qual en fa referència”, assenyala Arcos.
“El poble valencià els conserva en la seua memòria oral”, explica el responsable d’Edicions del Sud, ja que “els majors, quan s’ajunten i comenten fets històrics, parlen de roders, de robatoris, de fets que passaven en la seua contornada”. I afegeix: “La història viva que es conserva als pobles no és la d’Ausiàs March, sinó la dels roders i l’èpica del segle XIX”. “Potser no a tots els llocs parlen del robatori de Benimassot, però estic convençut que a uns llocs parlaran de Camot –de qui ha quedat la dita ‘acabar com Camot‘–, del Gat de Carlet o Micalet Mas de la Llosa de Ranes, que eren roders molt coneguts”, manté.
