El ressentiment és una penúria de l’ànima igual o superior a aquella que hom puga tindre. Incidiria endemés si li’n cap sobre l’assumpte, és la recialla més important, després que hom se senta ofés, per la perduda d’un bé espiritual o material ben preuat, tot i que de vegades, sobrevalorat. El ressentiment farcit d’exacerbació, pot aplegar fins i tot a l’homicidi. Recorde commogut, aquell quadre de Goya “Dol a bastonades”, component de les seues “Pintures negres”, on romanen dos vilatans en disputa, soterrats fins als genolls, agitats possiblement per la penúria, al mig d’un indret absolutamentdesolat.
Quan es tracta de polítics, sabem que la sang de les seues justes, no aplega quasi mai al riu, a causa del seu alt grau de cinisme o de sarcasme.Això no obstant, mancat del necessari trellat, per acció de les seues incontinències verbals, especialment sobre les idees escasses de sentit comú, les quals originant estupor, esdevenen desafeccions entre els ciutadans de trellat, en disposició de votar-los.
El ressentiment polític a causa de perdre el poder, el trobe oportú aplicar-li’l a la senyora María José Català, amb perdó, del PPCV la qual opta a l’alcaldia de València ciutat. La senyora Català, amb perdó, assegura tindre mesures de política municipal bastants, amb l’objectiu clar que Ribó, no renove el càrrec. A tal fi, per arribar a l’alcaldia, no descarta aplegar a pactes que incloguen el dimoni emplomat fent olor de sofre de Vox, tot perquè la senyora Català, amb perdó, no els considera d’extrema dreta, per tal motiu el seu partit de potes corcades, no té problemes de parlar amb ells, a pesar que manifestà no voler fer-li la campanya. Dins del comportament de la seua classe, tot d’una normalitat genial. Com diu la dita castellana “Donde digo digo, digo Diego”.
Pel que diu la senyora Català, amb perdó, és escaient recordar i recordar-li, fent una comparança, el mite de Faust, ja que és capaç pel seu ressentiment polític, de vendre-li l’ànima al pèrfid Mefistòfil, per tal d’assolir el poder i la immortalitat. Ho hauria de tindre molt en compte la senyora Català, amb perdó, doncs Faust carregat de supèrbia, va pensar que podia enganyar el diable, però, el diable, més sabut per vell que com a tal, fent explotar sa casa manipulant un dels experiments químics, als quals l’erudit era ben afeccionat, es va cobrar la seua part del pacte, prematurament, amb la seua vida. El mateix que a les gavines els fan els de Vox, de moment, assetjar-les des de l’extrema dreta, després ja veurem.
D’altra banda, la senyora Català, amb perdó, compta al seu currículum polític, diverses accions excel·lents que demostren i conformen el seu ideari. Recorde la seua actitud botiflera quan era Consellera d’Educació al govern d’en Alberto Fabra, ja que a tort i a dret, entrebancava l’apertura de línies en valencià a l’ensenyament. Hagué de ser la justícia per sentència, qui la va comminar de desistir a la fi que les implementara. Després del fet, es va penjar la medalla d’haver-ho realitzat, en una acció de cinisme polític de llibre. Coneixent les gavines com les coneixem, és força possible ho fos per ressentiment. Encara no contents, el PPCV botifler de potes corcades, perquè tots els regidors actuals estan encausats per la justícia pel “Cas taula”, duen al seu ideari, derogar la Llei de Plurilingüisme, amb l’excusa manotejada que mitjançant la llei d’adoctrinament, a més a més d’arraconar el pobret i baldat castellà.
Per a més inri, implantarien la total llibertat d’elecció de centres, en detriment de l’escola pública, perquè a les privades i concertades, algunes de les quals separen per sexe, imparteixen a tot estirar un 10% de les hores lectives en valencià, sense tindre en comptes, o sí, que, és llengua feble del sistema. Talment és allò que veritablement persegueixen, deixar la llengua pròpia del País, reduïda a la mínima expressió, per a després en processó el dia 9 d’octubre, al costat de la senyera, entrar-la al Tedèum de la Seu, i finalment anar a la mascletà i l’àpat oportú. Una mostra més de ressentiment botifler.
A banda dels ressentiments polítics esmentats, de la senyora Català, amb perdó, sabem perquè hi ha gravacions que se n’enlairen sovint, que va perdre la dignitat ben jove encara, quan va demanar perdó a un discurs en un acte de partit celebrat amb motiu de les eleccions municipals de 2011, en les quals honorant la veritat, va resultar triada alcaldessa de Torrent, es va excusar en la seua dissertació, que la feia en castellà, per si li se n’esmunyia alguna paraula en valencià, la llengua de sa mare.
La senyora Català, amb perdó, segurament argumentaria, davant d’algú el qual li fera un retret del passatge que, és molt lliure d’emprar la llengua vinguda de gust, en ús de la seua llibertat d’elecció, ja que a la “regió” hi ha dues llengües oficials. Tot sense considerar, com sovinteja la seua molada, que per assolir la llibertat, ha d’haver-hi igualtat. La igualtat respecte al tractament legal i també, de l’ús de la llengua pròpia, un dret que pel incompliment, enlluerna neguitós el sol de migdia. La tirallonga de malifetes de la senyora Català, amb perdó, i la molada de gavines, les quals deixaren el 2015, l’ajuntament del cap i casal en fallida tècnica pels deutes, així com pel cas Taula pel finançament il·legal, aplegaria a Paris i tornaria.
Per tal de deixar-vos en bon gust de boca, heus ací unes paraules del poeta barceloní Jordi Carrió i Figuerola q.e.p.d.”És la memòria de qui et llegeix que dóna sentit al que escrius”.
Per la qual causa, amigues i amics, pel que a un servidor li poguera pertocar, modestament, vos done infinites gràcies per si de cas em seguiu llegint-me.
