La nostra època és la de les comunicacions vertiginoses, els viatges ràpids, segurs i quotidians, els progressos científics i tecnològics extraordinaris, la realitat virtual que ens permet superar la realitat a seques, el creixement constant i no sé quantes coses més, quasi totes positives. Però en alguns altres aspectes de la vida no progressem gens ni miqueta perquè una gran part de la humanitat encara viu al ritme que marquen les religions. Unes creences ben peculiars, basades, en general, en éssers superiors, eterns i omnipotents que regeixen el destí dels humans des de llocs d’existència improbable…
En el nostre àmbit cultural, per exemple, tal dia com hui, enguany, és dilluns de carnaval perquè, encara que la dita diu “pel gener o pel febrer carnestoltes solen fer”, el carnaval de 2019 ha caigut en març. Ahir va ser diumenge de carnaval, demà és el dimarts gras, l’últim que es podia menjar carn, i despús-demà serà dimecres de cendra i algunes persones aniran a l’església perquè un capellà els faça el senyal de la creu al front amb una miqueta de cendra per recordar-los que venim de la pols i a la pols hem de tornar sense remei… En castellà, com que la paraula “polvo” té un doble sentit molt clar, l’acudit és fàcil.
Segons la religió catòlica, dimecres de cendra comença la Quaresma, que dura quaranta dies perquè els pares de l’església tenien una certa quimera amb el 40, déu sap per què. El diluvi va durar quaranta dies i quaranta nits, la travessia del desert, quaranta anys; les quaranta hores, que és una modalitat de pregària, duren això, quaranta hores…
En resum, que quan l’església catòlica no sols manava del calendari sinó també de les vides, les voluntats i les hisendes dels fidels, tal dia com hui el rei Carnaval es posava malalt, demà moria i dimecres de cendra el soterraven i començava la Quaresma, quaranta dies durant els quals no sols estava prohibit menjar carn; també estaven prohibides les relacions carnals, la música, les manifestacions d’alegria massa efusives i, en general, qualsevol cosa que proporcionara satisfacció. Només els vells, els malalts i els que tenien diners suficients per a comprar una dispensa estaven exempts d’acomplir els preceptes quaresmals, que eren molt estrictes. I la vigilància era ben estreta. Per exemple, com que la Quaresma pot començar entre el 4 de febrer i el 10 de març, si una criatura naixia en novembre, posem per cas, sempre hi havia una veïna disposada a fer números per a saber si els pares l’havien encarregada durant aquells quaranta dies en què no es podien tindre relacions matrimonials… I les crítiques, encara que no eixien del veïnat, eren molt pitjors que les piulades dels odiadors actuals, dits també haters…
En definitiva, la Quaresma eren quaranta dies de mala vida, restriccions i desconfiança, per això el carnaval era la millor festa de l’any i tenia la seua litúrgia: els seus personatges, els seus balls, els seus menjars, les seues màscares… El rei Carnaval, per exemple, feia testament abans de morir i, encara que hi ha moltíssimes versions, quasi totes en vers, a mi m’agrada particularment una estrofa que diu:
També deixe a les casades
com saber tindre enganyats
els marits, perquè no entenguen
que altres són els estimats.
