L’últim dia de setembre, l’església catòlica commemora, entre d’altres, la festivitat de sant Jeroni, que va traduir la Bíblia al llatí i, a més, es veu que sabia molts idiomes, com el nostre sant Vicent Ferrer, l’escriptor d’enguany. Per això, tal dia com hui de l’any 1991, uns funcionaris d’alguna institució internacional que estaven passant uns dies de descans a càrrec de l’erari públic, decidiren instaurar el Dia Mundial de la Traducció. Perquè quan eixim a l’estranger i, com els passa a la immensa majoria de polítics, no sabem idiomes, s’ha de veure el paper que fan els bons traductors.
De traductors, n’hi ha de moltes classes. Alguns traduíem llibres fins que, amb l’excusa de la crisi, els mateixos que s’omplien la boca parlant –en castellà– de les excel·lències del trilingüisme decidiren retirar les subvencionetes amb què animaven els editors a traduir obres de la literatura universal o llibrets no tan importants però igualment necessaris per a establir ponts entre les cultures peninsulars.
També hi ha traductors “simultanis”, altrament dits intèrprets; l’ofici que volia exercir Mafalda per a evitar tensions internacionals i guerres, encara que fóra faltant a la veritat. Si un dirigent polític li deia a un altre que el seu país era lleig, pobre i trist, Mafalda traduiria que era un país preciós, ric i alegre…
Hi ha, finalment, els traductors digitals, com ara el del Levante EMV, que fa traduccions agosarades i divertides, com ara “tanmateix la qual cosa no sabien” per “pero lo que no sabían” o “una a prop elèctrica “ per “una cerca eléctrica”…
Però, en els nostres dies, els traductors que més necessitem no són els que poden expressar-se amb fluïdesa en més d’un idioma o els que ens obliguen a endevinar el significat de les traduccions, sinó els que ens haurien de traduir les intencions, els gestos i fins i tot les paraules dels polítics, els economistes, els grans empresaris, els alts funcionaris i la resta de personatges que intenten manipular la realitat o disfressar-la amb falsedats, metàfores, fake news i mentides de les que fan un sopar agre.
Seria fantàstic que quan qualsevol fantasma amb càrrec públic intentara engatussar l’electorat amb fórmules incomprensibles, un traductor competent ens obrira els ulls. Així, sabríem que “una frenada a la desacceleració de la desocupació temporal” vol dir que, en un mes, s’han perdut no sé quants mil llocs de treball. O quan, en un banc o una caixa, algú li diu a un client que les accions preferents i els valors renovables són inversions segures, garantides i amb poc de risc, un traductor li explicara: “Que diu el senyor director que els diners que pose en les seues mans no els tornarà a tocar en la vida”.
També seria preciós que algú explicara què vol dir el somriure ortopèdic de personatges com el Guapo, el Naranjito, el Preparao, la dels Ullots o l’Arrancaora de Llaços quan ens expliquen les sues manies o quan critiquen les quimeres dels altres… I si algun traductor, o algun sant, ens explicara el sentit d’alguns pactes pre i post electorals, la gesta ratllaria el miracle.
Però, a pesar dels esforços dels nostres dirigents per convertir-nos en un poble de cambrers que entenguen les ordres dels turistes en tres idiomes, em fa la impressió que els valencians encara estem als peus de la torre de Babel i per això ens costa tant entendre què passa.
