No fa tants anys, quan les famílies celebraven un dinar o un sopar multitudinari, amb l’excusa d’una festa grossa, un aniversari o una visita important, sempre hi havia una dona, la mare, la iaia, la tia fadrina, al front de les maniobres. Ella era la responsable que tot anara bé, que el menjar fóra deliciós, que els convidats s’hi sentiren com a casa i, per descomptat, de deixar-ho tot net com una patena en acabar la festa.
Ha estat així des de temps tan remots que, tal dia com hui, celebrem santa Marta, que va ser “hostalera de Jesús Nostre Senyor”, cada vegada que el messies i els seus apòstols es deixaven caure per sa casa, on vivien ella, la germana Maria i el germà Llàtzer. Els homes, començant pel mateix Jesús, no han agraït mai el sacrifici d’aquestes dones i la pobra santa Marta, que patia per si els convidats no ho tenien tot al seu gust, va haver d’escoltar més d’una vegada que era massa patidora, que no calia esforçar-se tant i que la seua germana Maria, per exemple, sí que es preocupava per les coses importants, com ara escoltar els sermons del mestre, rentar-li els peus o untar-lo amb essències. No com ella, que es preocupava només pels assumptes terrenals.
El cas és que, finalment, la jerarquia catòlica va santificar aquella dona tan sacrificada i, des de temps remots, santa Marta és patrona dels hostalers, els taverners i les criades, per haver servit Jesucrist amb atenció, abnegació i entrega.
Els experts diuen que Marta significa ‘senyora’ en arameu o en alguna d’aquelles llengües antigues, però en realitat Marta només va ser una servidora preocupada per quedar bé amb els convidats que portava a casa el germà.
Antigament, per tant, quan la gent eixia de viatge i havia de passar una o més nits en un hostal, s’encomanava a santa Marta, sobretot per a evitar que els hostalers, gent amb mala fama, els enganyaren. En castellà en diuen “dar gato por liebre”, però a mi, personalment, m’agrada més l’expressió “conills de teulada” per referir-se als gats amb què els hostalers antics pretenien enganyar els viatgers, clients que probablement tardarien molt a tornar a passar pel seu establiment i, per tant, no els exigirien responsabilitats si l’animalet consumit no resultava saludable per al consumidor.
Amb aquests antecedents, santa Marta, a qui festegen alguns pobles valencians però, sobretot, la Vila Joiosa, podria ser perfectament la patrona dels i les votants que, ara i adés, som convocats a les urnes per elegir els nostres representants polítics, en una “festa de la democràcia” que cada volta s’assembla més a un carnaval perquè cadascú es posa la seua disfressa per a enganyar l’electorat hipotètic i, després, ens donen conill de teulada, com ha passat en tants pobles valencians i està a punt de passar a Madrid, on la vella dita feixista “España, antes roja que rota”, s’ha convertit en “España, ni rota ni, mucho menos, roja”. I nosaltres, com li passava a santa Marta, preocupats per si algun dels convidats a la festa no es troba a gust…
