El dia 25 de març de l’any zero de la nostra època, un enviat de Déu, l’arcàngel sant Gabriel, va visitar la jove Maria, que feia poc que s’havia casat o s’havia compromés amb Josep, un fuster del poble, i li va dir: “Verge bella: sereu mare i donzella”. Al cap de nou mesos justos d’aquella visita, mentre el matrimoni es dirigia a Egipte per unes qüestions burocràtiques, la jove Maria es va posar de part i, com no trobaren un lloc millor on passar la nit, s’instal·laren en un estable, on va nàixer un xiquet a qui posaren de nom Jesús.
Després va passar tot això que ja sabem i, des de fa molt de temps, tal dia com hui, que sol caure en Quaresma, es considera el dia de l’Encarnació, amb majúscula, perquè qui es va encarnar era, ni més ni menys, el fill de Déu, que, pels misteris de les divinitats, és també Déu ell mateix; però això és una altra història.
Durant molts segles, les relacions sexuals estaven severament prohibides durant la Quaresma, com supose que encara ho estan ara per als creients, i només tal dia com hui estava permés que els matrimonis tingueren relacions sexuals. De manera que, aquesta nit, les parelles legalment reconegudes per l’església que no tenien fills es dedicaven a intentar engendrar-los, amb el convenciment que la Mare de Déu els facilitaria la fecundació i la posterior maternitat.
Que Jesucrist haguera estat engendrat en un temps en què estaven prohibides o, almenys, molt mal mirades, les relacions sexuals dins del matrimoni canònic no és impediment perquè cada 25 de març es considere una de les festes grosses de la Mare de Déu, fins el punt que tal dia com hui no és preceptiu fer dejuni, encara que caiga divendres…
I com les coses de la vida són, sovint, sorprenents i mostren paral·lelismes curiosos i, a voltes, fins i tot inquietants, resulta que un altre 25 de març, el de l’any 1957, es va engendrar, a Roma, una entitat que té tanta influència com Déu, o encara més, sobre les nostres vides. Aquell dia es van reunir a Roma dos representants de l’Alemanya bona, la que era una República Federal, amb dos més de França, Itàlia, Holanda, Bèlgica i Luxemburg per a fundar entre els dotze –una altra casualitat–la Comunitat Econòmica Europea, amb la signatura d’un tractat que obria un mercat comú, començava a eliminar alguns aranzels i es comprometia a protegir l’agricultura europea.
Per a mi, que no he estat agraciat amb la virtut de la fe, resulta tan difícil de creure això de la vida eterna com les bones intencions dels fundadors de la CEE, que vindrien a ser els avis de l’euro. Ni Europa és aquella unió de pobles lliures i sobirans que ens volien vendre, ni ha protegit mai l’agricultura europea, ni els valors que promou han anat mai més enllà dels valors del mercat o dels que cotitzen en borsa.
Però, a pesar de totes les mentides que ens han dit els promotors de les dues idees, d’ací nou mesos, el mercat celebrarà amb alegria el naixement de la criatura que Maria va engendrar fa 2019 anys i el món continuarà girant com si tal cosa, tan aliè a la voluntat dels déus com els mercats a la voluntat dels pobles lliures.
