Ja porte com a tres setmanes de piscina i, ho reconec, estic saturada. Que paren l’estiu que jo baixe. Li pose voluntat i ho intente una vegada i una altra, però al final no hi ha res a fer. No negaré que les vesprades de piscina tenen les seues coses bones, com, per exemple, el plaer de descobrir que n’hi ha pitjors que tu en biquini, malgrat que siguen més jóvens, la qual cosa és l’excusa perfecta per a seguir tancant el dia amb una copeta de vi, o dos, i per a continuar ajornant les verdures a la planxa i les infusions a mitja vesprada per a dades més propicies. També caldrà desistir de portar meló d’Alger a la piscina; portar meló a la piscina no és bona idea. Bé, potser sóc jo que tinc un problema amb els tàpers, però ja m’he cansat de trobar-me sorpreses cada volta que vull traure la tovallola de la bossa. Així mateix també m’he cansat de no saber triar el lloc on pondre l’ou cada vegada que m’instal·le allà i de com em posen les coses de difícils a l’hora de donar via lliure a la meua promiscuïtat literària.
Bona mostra del que dic és el que vaig patir dilluns passat, quan vaig acabar col·locant-me al costat d’un grup d’allò més preocupat pel futur de la germana de Rània de Jordània. No tinc el gust de conéixer la família de la sobirana en qüestió, però aquelles dones, donat el seu interés i coneixements sobre el tema, devien compartir part en la història, de tan acalorades com es veien.
També he de dir que el que m’esperava el dimarts va ser pitjor, vaig anar a parar al costat d’un grup de jubilades que es declaraven anti-bífidus i anti-lactosa. Així, obertament i sense miraments de qui poguera escoltar-les! Digues que sí, valentes elles! Mai no ho haguera dit, la veritat, però una vegada més vaig poder corroborar això que les aparences enganyen. Així que allí, a crit pelat, manifestaven estar convençudes que les etiquetes de bífidus i sense lactosa “no han fet més que desgraciar les panxes”. Quantes càtedres camuflades de gent normal hi haurà pel món!
Però, no us penseu que acaba ací l’assumpte, la línia continuà en ascens. Dimecres vaig caure al costat dels que han evolucionat tan ràpidament que s’han passat la fase dels auriculars sense fer parada i han de compatir amb la resta els seus sacrilegis musicals. Sí, definitivament sempre hi ha una cançó de reggaeton disposada a fastiguejar-te l’estona de piscina com si res. Definitivament el reggaeton és a la música el que Vox a la política, i això no admet discussions, brossa ho mires per on ho mires.
I per a arredonir la setmana, dijous vaig acabar al costat d’una d’aquelles mares que se suposa venen a la piscina a relaxar-se, però no, en realitat venen a calfar la veu. La piscina per a elles no és més que una excusa per a seguir ampliant el mostrari de crits, tipus “¡sal ya!, ¡qué salgas he dicho!, ¡qué salgas hombre ya!…” Sort que ha acabat dient “mañana sin piscina”, una amenaça que al fill no sé com li haurà semblat, però a mi, si sóc sincera, m’ha paregut gloriosa.
De manera que el primer que he fet en arribar a casa, abans de traure les tovalloles de la bossa i continuar amb el ritual de rigor després d’una vesprada de banys, ha estat fer-me l’ibuprofén que considere m’havia guanyat ben guanyat. Reconec que un maxibon tampoc hauria estat malament, però tampoc cal tirar-se al vici d’eixa manera, ni arriscar a passar el dia de demà fent sobredosi d’hipopresius. Que les temperatures no estan per a eixes coses!
