El 21 de març de 1829 la terra s’estremí. Amb epicentre a l’àrea entre Guardamar, Torrevella i Rojals, un virulent sisme sacsejà el sud valencià. No era el primer ni tampoc seria el darrer, però el terratrèmol de 1829 canvià per sempre el paisatge urbà de l’extrem migjorn valencià. Hi ha viles, com Guardamar, Almoradí, Rojals, Benejússer o Torrevella, que desaparegueren en un munt de runes i calgué refer-les de nou, algunes canviant d’emplaçament i fins i tot també de llengua, que el buit poblacional s’omplí amb nouvinguts de fora del Regne. La catàstrofe deixà petjada en el futur lingüístic de la comarca regada per les aigües del riu Segura.
Tot parafrasejant Raimon, al País Valencià la pluja no sap ploure, que ja hem vist quan ve la DANA què és el que passa. La pluja no sap ploure i, a més a més, la terra no sap quedar-se quieta. Vivim entre falles, les de ninots, que per aquests verals n’hi ha molt, sobretot enxufats en la cosa pública (el tio Lerma i deixebles encara bamben a pler), i també hi ha una altra mena de falles, les geològiques, eixes fractures de l’escorça terrestre que friccionen i provoquen tremolors. És ben sabut que les terres valencianes estan en zona d’inestabilitat tectònica, que no hi ha més falles perquè no hi caben, i doncs, la terra tremola sovint, com succeí a Santa Pola (Baix Vinalopó) fa uns dies.
