VALÈNCIA. El 1979 va ser definit com un any convuls: Margaret Thatcher debutava com a primera ministra britànica; l’Iran i Nicaragua iniciaven sengles revolucions, i a l’estat espanyol es van celebrar les segones eleccions generals després de la mort de Francisco Franco. En el plànol polític i social, el Maig del 68 i la Revolució dels Clavells impulsaven la col·lectivitat per a aconseguir l’anhelada democràcia. En aquest escenari, naixia Al Tall al gener del 1975. Quatre anys després, la formació canviaria la història; si més no, el grup liderat per Vicent Torrent ajudaria que “molta gent del país descobrira amb uns altres ulls la colonització que vam patir”, assenyala el músic arran del que va suposar la publicació de Quan el mal ve d’Almansa (Ànec, 1979), el quart treball discogràfic del conjunt integrat per Torrent, junt amb Manolo Miralles i Miquel Gil.
Aquell vinil d’Al Tall ara compleix quatre dècades de vida i ha quedat registrat com el més emblemàtic del grup valencià de música tradicional. Quan el mal ve d’Almansa va significar un revulsiu que afectaria diferents àmbits: el polític, el creatiu, l’empresarial i el de la formació, ja que va suposar un punt d’inflexió després de la incertesa provocada per la mort sobtada d’Enric Ortega i el debat artístic propiciat per la temàtica del tercer disc: Posa vi, posa vi (Edigsa, 1978), on el grup recuperava les cançons tradicionals vinculades a la mala vida de les tavernes.
Emmirallat-se en els treballs similars de Quilapayú i Los Sabandeños, el vinil amb forma de cantata apareixia en un context sociopolític complex per a aportar una dosi pedagògica a la societat valenciana. “Va ajudar, sens dubte, a obrir els ulls”, reconeix Vicent Torrent. “Segur que a molts els va passar com a nosaltres, que al principi teníem notícia de la Batalla d’Almansa com un fet històric no massa transcendent –recorda– però la nostra reflexió i la posterior publicació del disc va influir perquè es coneguera més i perquè prenguérem consciència que encara som hereus d’aquell desastre”, explica el músic.
La banda sonora d’un moment complex
Adolfo Suárez havia guanyat els comicis de l’1 de març del 1979 però, al País Valencià, la Unión de Centro Democrático no tenia motius per a la joia. El partit de Suárez només es va imposar a la circumscripció de Castelló, mentre que a la de València i a la d’Alacant era el PSOE de Felipe González qui s’emportava la victòria. Dos dies després, el 3 de març, tindrien lloc les primeres eleccions municipals després de la fosca nit de la dictadura. El socialista Ferran Martínez era triat alcalde de la capital del país. El marxisme de Martínez va xocar amb la jaqueta de pana del líder andalús, que va ser expulsat i substituït per Ricard Pérez Casado, qui al remat presidiria el consistori.
A l’abril del 79, el Consell del País Valencià adoptava la bandera coronada amb l’elm de Jaume I com a senya d’identitat. El nom del territori i la nacionalitat històrica alimentaven els debats d’uns mesos agitats. Els ajuntaments van començar a pronunciar-se i demanaven l’autonomia. Hi havia precedents: el 9 d’Octubre del 77, a València es produïa la major manifestació fins a la data per a reclamar ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’. El 1978, la Constitució obria dues vies per a dotar els territoris d’autogovern: l’article 143 i el 151. Josep Lluís Albinyana encapçalava el primer òrgan de govern valencià i a Morella s’escrivien les primers línies de l’esborrany d’un estatut que acabaria naixent a Madrid tres anys més tard, després que Abril Martorell passara el corrector pel text. Amb el cadàver de Franco encara fresc, el blaverisme prenia el carrer.
