No us negaré que la metàfora de les parades és un recurs fàcil al qual acudir, però m’és ben útil per a explicar el que vull contar-vos. No pretenc jo en cap cas ser una autoritat, o un cabdill, o un líder; ni vinc a donar-vos respostes. Sí que crec, però, que la societat valencianista –i per extensió, la valenciana– hem de començar a plantejar-nos un seguit de preguntes que si abans no tocaven (cal llegir açò amb veu tremolosa), ara ens trobem en el punt de maduració precisa per a plantejar-les.
Hem recorregut un difícil no, dificilíssim camí per a arribar la situació d’ara. Les traïcions polítiques de la Transició obriren unes nafres que fins hui dia no estan començant a tancar-se; el poble valencià està començant a abandonar els fantasmes del passat. De cop i volta hem passat de la traïció lermista i els 25 anys de trista lluita contra els desficis del Partit Popular en concret i de l’espanyolisme en general. Lluita no exempta de moltes derrotes i desenganys, no cal dir-ho.
Les eleccions nacionals i municipals valencianes del 2015 suposaren dos grans fets. Per una banda, es testimoniava la caducitat del discurs liberal i anticatalanista que el PP havia fet servir amb tanta efectivitat durant cinc llargs lustres. La llosa de la corrupció va servir per a accelerar el primer gran canvi en les prioritats polítiques de la ciutadania valenciana. La segona, confirmava que la fórmula Compromís havia sigut d’èxit, després dels viatges ideològics per la irrellevància del Bloc.
El valencianisme per primera volta governava no només pobles d’ací i allà: les eleccions del 2015 va trencar per fi la frontera tan física com imaginària d’aquells municipis que anomenàvem «reserves espirituals», amb tres fites importantíssimes: havia arribat a governar la València del búnquer-barraqueta, les Corts Valencianes que havien sigut testimoni de la Llei de Símbols en 2014 i, per a acabar de brodar el vestit, va aconseguir representació i responsabilitats municipals a la ciutat d’Alacant. Nyas, coca!
Però hem de despertar del somni: ni ens vam trobar de companys al PSPV d’Albinyana, ni les manifestacions amb senyeres es van multiplicar pels municipis valencians. La notícia caure com un arbre en mig del bosc; les prioritats eren altres, i es parlava de Cabanyal i barracons, d’ajudes socials i de protecció de les costes, de reformes en Educació i de serveis socials. I permeteu-me que ho diga: i ben que em vaig alegrar.
La «pròxima parada» a la qual he volgut fer al·lusió al principi d’aquest article és perquè trobe que el valencianisme s’ha topat, per primera vegada, amb la realitat. Una realitat que semblava evident però no ho era tant. Fins aleshores, el valencianisme s’havia construït mitjançant el manteniment d’una guerra cultural. I fa mal pensar-ho i dir-ho, però és així. Vam acabar per caure en el mateix folklorisme que Fuster havia desdenyat per regionalista.
I no em malinterpreteu: durant un temps, era molt necessari defensar la senyera que anava perdent terreny al blau; tal com ho és ara defensar els nostres topònims o el nom de País Valencià; defensar la llengua i la necessitat de posicionar els valencians dins de la cosmovisió mundial. Tot això és necessari, però durant un temps, va ser l’únic en què consistia el valencianisme: baralles històriques, culturals, de símbols, de coloraines, de mantenir la legitimitat d’un passat que no havia sigut pervertit per l’espanyolisme.
Tot açò potser va passar alimentat per l’escena musical i cultural valenciana, en què en un determinat moment quasi es cantava més d’actuar políticament que el que realment s’actuava. Va ser la Primavera Valenciana, l’organització estudiantil amb ecos d’aquelles revoltes durant el franquisme, les que aconseguiren despertar el moviment polític valencianista. Fins aleshores, els debats eren sobre l’himne i la Muixeranga i als plens se citava Ovidi Montllor com a atac polític contra el PP.
La victòria del valencianisme va ser gràcies la renúncia. Paraula bruta en el món de la política, es pot arribar a considerar insultant en un context com el nostre en el qual hem anat cedint més i més drets i reconeixement històric dels valencians a canvi d’unes cadenes més lleugeres. Però aquesta renúncia va ser necessària per a agafar perspectiva de la realitat. Una societat que, més o menys, havia acceptat la senyera coronada com a bandera de consens i que ha deixat de parlar de llengua.
La pròxima parada és aquesta: o comencem a plantejar-nos que el valencianisme es construeix des de l’autoestima i no des de l’historicisme, des de l’autodefinició i no amb projectes externs, des de l’autosuficiència econòmica i la sostenibilitat, des d’una posició que ens deslliure de la sensació permanent d’inferioritat que hem tingut front a Catalunya i la resta de l’estat espanyol; o us puc dir ací i ara mateix que no sóc gens optimista pel futur dels valencians que no volem ser absorbits per l’oblit.
Un nou valencianisme que ha de suposar un trencament, com el fill que se separa de la mare, del vell valencianisme. Un valencianisme que va tindre una oportunitat, una parada, una parada que ja va passar a la qual no té sentit caminar cap enrere, volent trobar aquell País Valencià de l’Estatut, Amnistia, Estatut d’Autonomia que ha passat a existir només en els llibres de text i els negatius fotogràfics. Continuar de camí, en definitiva, cap al valencianisme de la pròxima parada.
De moment, les eleccions del 2019 han sigut un gerro d’aigua freda. És l’última oportunitat que tenim, en molt de temps, d’articular el moviment valencianista des de les institucions pròpies, tan en perill per un estat i una societat cada vegada més autoritària i antidemocràtica. És, en definitiva, el moment idoni perquè societat i política valencianista establisquen per primera volta les sinergies definitives, perquè puguem construir allò que creiem. No desaprofitem l’oportunitat, que no sabem quantes ens en queden.
