Fa un temps argumentí que els presos polítics catalans sí que ho són per les idees. La idea per la qual han estat detinguts, empresonats i jutjats, apuntava, no és la de la independència de Catalunya, ni la d’autodeterminació; és la idea de la desobediència civil, una idea-acció arrelada en la moderna tradició de l’activisme polític pacífic que, en contra del que puga semblar, suposa un gran respecte al sistema legal si, com demanaren els creadors, al mateix temps que amb la desobediència es denuncia la injustícia de les lleis, s’està disposat a sofrir les conseqüències que se’n deriven. Una disposició que han mostrat tant els empresonats, que han ofert ses canells als jutges espanyols, com els exiliats, que s’han posat a disposició del sistema judicial dels països d’estada quan l’espanyol ha activat l’ordre de detenció (euroordre).
La desobediència civil treu a la llum la diferència entre justícia i legalitat, i reclama que la segona s’adeqüe a la primera. El que la posa en pràctica tracta d’actuar guiant-se pel que creu just, encara que no estiga recollit en la legalitat (o estant recollit siga considerat il·legal segons la interpretació dels poders de l’estat). I així, reben el nom presos polítics les persones detingudes per haver demanat o tractat d’exercir un dret (diguem-ne D) reconegut entre els drets humans, que se’ls denega, sovint repetidament i amb nul·les perspectives de concedir-lo en un futur. En conseqüència, no reconèixer el dret D anul·la el qualificatiu polítics dels presos que tractaren d’exercir-lo. Per exemple, no reconèixer els drets d’associació i reunió permetria no qualificar de presos polítics els empresonats per haver tractat d’associar-se i reunir-se.
Aquesta tècnica argumentativa és la que s’usa respecte dels presos catalans. Ignorar o excloure el dret d’autodeterminació, el dret que es tractà d’exercir la tardor de 2017 a Catalunya, permet refutar el qualificatiu polítics dels presos catalans detinguts amb posterioritat al referèndum de l’1 d’octubre d’aquell any. D’eixa forma, en negar la condició de presos polítics, en etiquetar-los de presos comuns que han comés un delicte, s’allunya –o se suprimeix– la recerca d’una solució política al conflicte entre els que defensen i els que neguen el dret d’autodeterminació.
El nus de la qüestió és, doncs, si Catalunya té dret a autodeterminar-se. Eixe deuria ser el concepte a documentar, el tema d’estudi i debat. Un debat al qual fàcilment acudeixen les fal·làcies, i en citaré una: la fal·làcia anomenada el pendent relliscós, comesa per qui argumenten que acceptant el dret d’autodeterminació de Catalunya s’obre la porta a peticions similars en una diversitat de porcions de territori (províncies, comarques, ciutats, o d’altres opcions extravagants). L’excentricitat de les situacions que es descriuen, advertint del desgavell on ens podria conduir el pendent, es pren com a argument en contra de la proposta original.
Deixant de banda rareses i ocurrències, un estudi de l’autodeterminisme deuria remetre’s, en principi, a esdeveniments d’independència, unificació, federació, o altres formes de relació entre pobles, els arguments dels processos dels quals arrelen en un context històric. Si vosté coneix la història de Catalunya, i en base a ella la creu candidata a decidir el seu estatus polític, tal vegada és dels que diu presos polítics. Més enllà, però, de creure o no, es mà d’interessar-se per l’escaiença del dret d’autodeterminació, la justícia del qual, i la legalitat que li correspondria, reclamen els qui participaren –com a organitzadors, col·laboradors, o votants– en el referèndum de l’1 d’octubre. Fou un acte col·lectiu de desobediència civil per la qual estan políticament perseguits, amb un petit subconjunt de participants estant-ho també policialment i judicial.
