Cada any, milions de persones visiten les piràmides que hi ha a Egipte i en altres llocs del món, com ara l’Índia, Mèxic o Perú.
Sobre les piràmides s’han creat diverses teories, des de les que afirmen que tenien una simple funció funerària fins a altres més agosarades que les vinculen a la visita en un passat remot d’astronautes alienígenes. No m’invente res, sobre elles s’han escrit des de diferents òptiques milions de pàgines i s’han enregistrat milers de documentals buscant els seus suposats secrets.
En el meu poble també hi havia piràmides. Eren a vora platja, just on desembocava el barranc del Puig. Servien perquè la mar, en la seua inesgotable voracitat, no es menjara el tram final del barranc; un tram de construcció humana, ja que sempre havia vessat les seues aigües a les marjals. En desaparéixer aquestes a finals de la dècada dels setanta del segle passat, i per tal que les avingudes d’aigua provinents de la serra Calderona no perjudicaren els nous camps de tarongers, es va obrir un nou tram de barranc fins a la mar.
Des d’aleshores, diverses generacions vam sentir la crida de les piràmides i omplíem a les nits els seus voltants de cotxes, com si la platja fora l’aparcament d’un gran hipermercat.
Altres generacions no havien tingut l’experiència de les piràmides. S’embrutaven les mans d’amor, tot aprofitant l’obscuritat d’un cinema, i els més agosarats envaïen alguna de les barraques de cebes que s’escampaven pel terme.
Un amic meu, no en diré el nom, una nit de festa i aprofitant que els pares i els futurs sogres miraven passar el bou embolat, agafà el R5 de la família i, junt amb la nòvia, buscà una senda oculta, a ella no li feien gràcia les piràmides, tenia por que algú reconeguera el cotxe. La tanda de reg havia arribat al terme i no es veia amb claredat on començaven la senda, la séquia i l’hort. El cotxe es va quedar atrapat en el fang. Desesperat i amb el nerviosisme que genera tindre la cua encesa, li demanà a la parella que empenyera amb totes les seues forces el vehicle. Ella, resignada, hi accedí. En accelerar, la roda relliscà llançant sobre la jove un mant de fang. El meu amic no tenia massa sort, la nòvia encara menys. Una nit, al pis que s’estava arreglant per a casar-se, després d’haver apaivagat la set d’amor, la nòvia es va posar a fosques les sabates, dins hi havia una panerola tafanera que acabà esclafada pel peu nu i confiat. Des d’aleshores, i durant molts encontres, en convocar Eros apareixia l’espectre de la panerola. La imatge l’angoixava d’allò més i li impedia concentrar-se en els preàmbuls de l’amor.
Les piràmides eren una zona franca i segura per apaivagar les urgències de la carn. Qualsevol imprevist, com ara restar atrapats en l’arena, quedar-se sense preservatius, necessitar foc, un cigarret o paper de fumar se solucionava amb la solidaritat de la resta d’amants que havien estat atrets pel magnetisme amorós de les piràmides. Sota l’arena oblidats resten ara les bases de formigó sobre les quals s’alçaren, el vent, aliat de l’oblit, s’emportà mar endins el panteix dels amants.
