Aquests dies ha sigut novament notícia el bisbe d’Alcalà d’Henares, Juan Antonio Reig Pla, vell conegut dels valencians. Les suposades teràpies per a “curar” l’homosexualitat han tornat a posar al mapa aquest peculiar religiós de Cocentaina, que sol protagonitzar escàndols relacionats amb la ultradreta i l’homofòbia.
No sé si descobrisc res en afirmar que Reig Pla em va servir de model per al personatge del bisbe Manuel Tort Villalba a la meua novel·la El balneari (2013, editorial 3i4). L’argument d’aquest relat tenia com a protagonista un escriptor refugiat en un poble de muntanya, des d’on assistia a la pugna entre el capellà local (Sòcrates Miró) i el seu superior jeràrquic. Miró i Tort eren incompatibles per raons no exactament teològiques (però també), com explicava jo en aquelles pàgines:
“Manuel Tort Villalba no vol sentir parlar ni de concili, ni de política, ni de progressistes i reaccionaris. Ell és un teòric de l’església natural, aquella no basada en els evangelis –al capdavall, subjectes a massa interpretacions– sinó en el dret canònic. Un negoci amb dos mil anys no necessita nous teòlegs, àvids de singularitzar lectures torçades. Necessita marmessors fidels. No intèrprets, sinó lectors. No adaptadors, sinó reproductors. No política, sinó anuència.
Es comprén que Sòcrates Miró i Manuel Tort Villalba no puguen arribar a entendre’s mai. L’home que ha fet germinar dins seu el misteri pastoral a la llum de Leonardo Boff, de la teologia de l’alliberament i de l’exemple de l’arquebisbe Romero no pot mirar amb simpatia la filosofia encarcarada dels nous poders dins l’església. Per això ha estat enviat ací, a mil metres sobre el nivell del mal, i regna com un monarca republicà en la petita cleda de mil tres-cents parroquians que li ha sigut assignada. Però el que no sap Sòcrates, el que ni tan sols sospita, és que mil ulls el vigilen, que els seus passos són seguits i reportats, que es pren nota de les seues paraules. El bisbe Tort ha enviat espies a Les Llacunes amb la missió de buscar proves contra l’ovella negra, de documentar les seues facècies i els possibles sacrilegis. I l’al·ludit, absolutament alié a tota aquesta maniobra, segueix lliure i feliç, confortant ànimes, criticant poders, somovent consciències.”
També Sòcrates Miró es basava en un rector real –i encara bon amic–, el més destacat dels qui van plantar cara al bisbe ultrareaccionari durant la seua etapa al capdavant de la diòcesi de Castelló. Com a premi, el capellà díscol va ser enviat a Roma, a “completar formació”. Tot això –una història ben instructiva– es recull a la novel·la: qui tinga interés, ja sap què ha de fer.
No és la primera vegada que un dels meus personatges de ficció es basa estrictament en una persona de carn i ossos. Jo sóc –què hi farem– un novel·lista de poca imaginació, d’aquells que es defineixen com a realistes perquè no tenen cap altre remei. En La balena blanca (2007, Edicions 62) vaig aprofitar l’odissea verídica –el trànsit cap a la mort– de l’exconseller de Cultura Manuel Tarancon (1954-2004). Les circumstàncies de la seua fulminant malaltia i les característiques d’aquest polític de dreta inusualment dialogant em van donar peu a ordir la història dels últims mesos de Víctor Vidal, un membre del Consell d’Eduardo Zaplana a qui diagnostiquen un càncer terminal. El volum va tindre bastant circulació perquè va guanyar el XXIX Premi Joanot Martorell, amb un jurat on hi havia insòlites patums de l’estil de Miquel de Palol o Josep Maria Castellet.
Tanmateix, un lector no ha d’oblidar mai que, igual que no s’ha de confondre la figura de l’autor amb la del narrador de la història que està llegint (ni tan sols en els diaris personals!), una persona real experimenta una transformació decisiva en passar a ser un personatge. El Manuel Tort Villalba de El balneari o el Víctor Vidal de La balena blanca no són exactament Juan Antonio Reig i Manuel Tarancón. En passar de la realitat a la ficció han patit una metamorfosi essencial, han ingressat en un altre país, amb unes altres regles i un paisatge totalment diferent.
En el fons, fem literatura per poder il·luminar raconades de la intimitat humana que en la vida real ens resulten opaques. Un motiu tan bo com qualsevol altre per no deixar de llegir –ni d’escriure– en un país substancialment bibliòfag.
