Sona una guitarra i els primers colps de bateria de la cançó de Patraix i tothom s’arremolina al voltant de l’escenari.
Creuant els teus carrers he comprés… La lluna plena il·lumina un cel ennuvolat com un ciri amb una aurèola de borrissol. La plaça és viva i el fum de l’escenari li atorga una boira sherlockiana. Són festes i a la plaça s’hi congreguen paradetes i gent a parts iguals. Crepes, kebabs, xocolata, arracades artesanes, quadres, plantes, llibres… Navegarem bicicletes en lloc de vaixells… Al darrere de l’escenari, una xiqueta boteruda i bruna plora perquè la seua amiga ix corrent amb el llibre de segona mà que havien comprat juntes. Es perd entre un grup de xiquets que juguen a la pilota contra la paret de l’església. El lloc de la ciutat que mai havia tingut la sort de caminar… Hi ha qui diu que el barri està de moda, d’altres que sempre ha estat un poble. Però aqueixa nit, sembla que la plaça siga un univers paral·lel, una bambolla aïllada de la resta de la ciutat.
Vull que comprem una casa en algun carrer tranquil d’esta ciutat… Salude un amic que fa un assaig sobre coses trencades i em comenta que qualsevol cosa es trenca. Un objecte, un cos i també un record. Ser nòmada està sobrevalorat… El nostre sense of place necessita desenvolupar-se en espais físics concrets, locals. És el còctel d’arrelament simbòlic, cultural i sentimental amb un lloc físic. La pertinença a una petita parcel·la del planeta a través de la qual reverencies la seua totalitat. L’enderrocament d’una barraca, el desnonament d’una família o la venda d’una casa familiar tenen en comú la pèrdua d’espais simbòlics. Serà un remei a la caducitat, un escenari de goig quotidià… Fa exactament díhuit dies que ha arribat la tardor, i ara sona a la plaça. Unes cases planes, de colors, custodien el públic del concert. Un dels carrers del costat està decorat amb banderoles fetes a mà i llums, però està desert. Tot és pla, sense grans aspiracions. No parle d’especular, ja saps què és el que em passa…
Al concert tothom balla suau, seguint el ritme de les cançons i cantant alguna estrofa. La guitarra de tant en tant albira el cap i empipa el públic. Quina alegria senzilla… Una veïna del barri diu que allò reviu el barri, que tothom s’ajunta. …però que dolç que és estar amb tu, estar amb ells. En acabar l’última cançó, l’associació de veïns entrega un obsequi al grup que acomiada el seu disc al barri que li dona nom. I anuncien que una marca de cervesa fa un concurs entre barris per veure qui és el més votat. Patraix va en el segon lloc i molta gent del meu voltant treu el mòbil per votar. No necessite més…
