La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, M. Oltra, quan parla de Catalunya, quasi sempre fa declaracions molt poc edificants, destructives, menyspreadores, irracionals i poc reflexives, pròpies del rural i urbà, tòpic i tradicional l’anticatalanisme “valencià”, en realitat nacionalisme espanyolista disfressat de “regionalisme valenciano”. Seria convenient que la senyora Oltra s’examinés per veure perquè en referir-se al “procés”, fa tres o quatre anys, en un debat al CCC l’Octubre a València, on hi era també David Fernàndez, ex-diputat de la CUP, en ser preguntada què li semblava el dret a decidir, va declarar que això del “monotema” l’avorria molt i que n’estava “farta” perquè era un “pollastre” (em sembla que deia “pollo” a la manera castellana), i evidentment, no li calia dir que estava del tot en contra del dret a decidir i del dret a l’autodeterminació de Catalunya i més encara, en concret, dels drets i les llibertats dels Països Catalans o de les terres de llengua i cultura catalana, en seguir el mateix guió que la dreta i l’ultra-dreta espanyola (i bona part de “l’esquerra” espanyolista que s’ha tornat d’ultradreta) i els seus mitjans de comunicació tan “empàtics” amb les reclamacions de la majoria de la societat catalana i les vexacions que han de suportar preses i exiliades; reivindicacions fetes totes de manera exquisidament pacífiques, cíviques i democràtiques, des de fa un grapat d’anys, davant la vulneració de drets que suposà la derogació de la reforma de l’Estatut de Catalunya, el 2010 per banda d’un TC esbiaixat, parcial, desacreditat i corrupte al servei dels partits podrits PP-PSOE i de l’entramat de l’estat format darrerament també per la FAES, Vox, Ciudadanos i part de Podem. Per què, la senyora Oltra, venint d’Alemanya a València durant l’adolescència, té aquest odi tan gran contra Catalunya, les Illes i un País Valencià lliure i sobirà, amb dret a decidir, que ella vol “representar”? Amb qui vol aliar-se, federar-se o confederar-se? Amb Mùrcia? Molt sovint fa servir la regió de Múrcia, com a ‘referent’, per comparar el PV (que ella denomina gairebé sempre “Comunitat Valenciana”, denominació oficial proposada per les dretes d’UCD i l’esquerra espanyola del PSOE, per desfer i impedir que avanci el País Valencià) en tractar d’acostar el País Valencià a Múrcia i Andalusia i allunyar-la de Catalunya i les Illes…
Evidentment, ella pot triar combatre, des d’un “regionalisme” espanyolista, en la mateixa trinxera que l’ultradreta nacionalista espanyola, contra la majoria de la catalana, molta baleàrica i poca valenciana gent, independentista en el treball de reconstrucció dels Països Catalans, però hauria d’explicar-ho convenientment perquè els que l’han votat (alguns tapant-se el nas, davant les immenses corrupteles del PP, de Zaplana, Camps i Fabra i els seus “discursos”, els d’Oltra, d’anticorrupció), sàpiguen a què atendre’s perquè decep molt i, en realitat, el seu relat sona a impostura i a gran estafa… Perquè el que no pot ser és voler representar “l’esquerra valenciana” des del nacionalisme espanyol anticatalanista, que només és una manera més de defensar l’antivalencianisme per liquidar la catalanitat o valencianitat i el futur d’un PV alliberat de la gàbia estatal en trencar tots els lligams del País Valencià amb les Illes, Catalunya, Andorrà, Rosselló, Capcir, la Sardanya, l’Alguer, insultant als polítics catalans a l’exili, disfressada de fallera i plorant davant la Mare de Déu dels Desemparats de València que és la icona d’un espanyolisme nacional i clerical espanyolista a València que denigra la nostra llengua i cultura, en no complir Oltra i el seu Govern, les promeses socials, ni culturals, ni lingüístiques, posem per cas, de poder veure TV3, de retardar al màxim l’obertura d’un TVV, i quan es posa en marxa À Punt, esdevé una televisió folclòrica, coenta, “regionalista” o “nacionalista”, però no en l’àmbit lingüístic i cultural dels Països Catalans (que per a ella són un “ectoplasma inexistent”), sinó des del punt de mira del nacionalisme espanyol de la Nació única, indivisible i d’adhesió “inquebrantable”, com li suplicava el dictador al monarca Juan Carlos, agafant-li la mà, al llit a punt de morir, si fa no fa, li va marcar la consigna “Juanito, defiende y protege la unidad de España, por encima de Todo, haz lo que sea para defenderla y mantenerla unida”; com fan els tribunals espanyols de Madrid ara mateix, a l’inici del judici contra l’independentisme, en la reedició de l’esperit del 12 de febrer que invocava als primers anys setanta Arias Navarro, representant de la dictadura franquista, també anomenat “El carnicerito de Málaga”.
Durant la dècada dels noranta, vaig coincidir a la Permanent d’Esquerra Unida del País Valencià, ella estava ja alliberada i treballava d’assessora al grup parlamentari d’EUPV i pertanyia al corrent majoritari compost per Nova Esquerra (de Ricardo Peralta, Pedro Zamora, Albert Taberner…) i “Nacionalistes d’Esquerres” (Pasqual Mollà, Dolors Pérez i M. Oltra…), jo representava l’Espai Alternatiu a la direcció d’EUPV, també participava en col·lectius socials, grups ecologistes, anti-racistes, de solidaritat i pacifistes, entre els quals el Moviment d’Objecció de Consciència- Alternativa Antimilitarista, des d’aquest grup pacifista vam fer un manifest recollint les reflexions, propostes i les reivindicacions de molts Premis Nobel de la Pau, d’Economia, Literatura, etc, uns 50, en considerar que davant el malbaratament de recursos militars en guerres, formació, manteniment d’exèrcits i fabricació d’armes mortíferes, calia reduir dràsticament els pressupostos militars per destinar els milions estalviats a resoldre les causes profundes i els problemes greus d’extrema pobresa, fam, desigualtat social, enormes problemes ecològics de la Terra, per trenar la cooperació, l’ajuda mútua, la solidaritat entre els pobles i per tal de reduir efectius bèl·lics progressivament fins al desarmament militarista per construir un món més pacifista, més equitatiu i molt més just. Un manifest que anava, ideològicament, en línia dels moviments pacifistes i de la socialdemocràcia radical i el socialisme radicalment democràtic i no-violent, signat per Adolfo Pérez Esquivel, Gabriel Garcia Marquéz…
Vaig agafar el manifest pacifista radical del MOC-A.A. i el vaig dur a la reunió de la Permanent d’Esquerra Unida del PV, el vaig passar i la majoria dels membres del sector del PCPV (Partit Comunista, Joan Ribó, Glòria Marcos, Rafael Pla…) i socialistes del PASOC, el van signar, quan el paper va arribar a les mans del president d’EUPV, Albert Taberner, en començar a llegir-lo es va quedar perplex pensant i li’l va passar a Mónica Oltra, que estava al seu costat i era la seua assessora, preguntant-li què feia, ella gairebé sense mirar-lo o llegint-lo només per sobre, li va dir que no el signés i, òbviament, tampoc el va signar ella, potser perquè va considerar que si volia aspirar a ser una “alta estadista” a Madrid (el forat extractiu, opressor i corrupte de “les perifèries” gràcies a l’IBEX-35 i del nacionalisme espanyol neoliberal), no li convenia signar un paper que reivindicava la reducció del pressupost militarista de manera radical, el desarmament, el control i la supressió de la fabricació i la venda d’armes, el suport a la justícia social, el pacifisme i l’ecologisme, tot i que anés signat pels més excel·lents Premis Nobel. En aquell instant vaig pensar que els meus companys i companyes de l’Espai Alternatiu que em parlaven titllant-la d'”Ultra”, de sobrenom, des que era secretària de les joventuts comunistes, potser no erraven tant ni exageraven gens.
Com que sembla que no pensa gens el que diu, quan es tracta d’atacar a Catalunya i als Països Catalans, en un electoralisme groller i immoral, tant li fa agredir, cruelment a Puigdemont, exiliat per un estat opressor i antidemocràtic que vulnera els nostres drets fonamentals, com donar-li la mà al senyor Cañizares, un arquebisbe espanyol d’extrema dreta que odia profundament la nostra llengua i cultura catalanes i fa aquelarres per la “indivisible unitat d’Espanya”, des de la tradició falangista i nacionalcatòlica de l’església “valentina” i fer-li junts, agafats de la maneta, Oltra i Cañizares, uns “homenatges” a fra Vicent Ferrer, un inquisidor medieval, comparable a Goobels, com assenyala Francesc Viadel “Fra Vicent o els oblits de la tradició”, en citar un històriador anglés Paul Jhonson, que l’extrema dreta espanyola i extremadament “valencianíssima” al País Valencià, que ha fet servir “sant Vicent”, des de l’espanyolisme anticatalanista per exterminar la catalanitat del valencianisme polític… Textualment: Els valencians de peu han pogut oblidar aquesta incòmoda qüestió però no així els historiadors. El britànic Paul Jhonson, en La historia de los judíos (Javier Vergara Editor, 1991), assegura sense titubejos que el frare va contribuir al desenvolupament d’un esquema d’antisemitisme que “hauria de retrunyir com un tro durant el segle XX”. Jhonson, com Mira, matisa que Ferrer desautoritzava els disturbis antisemites, però, en canvi, considerava que era un deure de l’Estat actuar i fer-ho legalment. Els jueus representaven un “problema” i calia, doncs, trobar una “solució”. L’autor conclou que “la guerra contra els jueus” fou retirada de les mans de la xurma i convertida en una activitat oficial de l’església i del govern. Per a l’historiador Ferrer fou el Joseph Goebbels de l’època medieval, una acusació duríssima que no es pot deixar passar per alt”.
Després de conrear un “valencianisme” folclòric i sentimental, lligat al nacionalisme espanyolista, ara, sembla, que Oltra, enmig de manifestacions de l’extrema dreta espanyola, se sent obligada a fer piulets contra el president Carles Puigdemont des d’un populisme indecent; en compte d’incorporar la Generalitat Valenciana a l’Institut Ramon Llull, estendre realment l’ús social de la nostra llengua a tots els àmbits, trenar tot el domini catalanoparlant, permetre la visibilitat i l’audició al País Valencià de les televisions catalanes i balears per enfortir la nostra llengua i cultura catalanes, “pensa”, instintivament, la vice-presidenta i molt erròniament (propi del nacionalisme espanyol, des de Vox a Podemos, passant per Compromís, des d’un espanyolisme que Machado criticava), que ha d’atacar, posant-se com un bou, contra al seu propi invent, creat “ex nihilo”, la famosa i mundialment coneguda “dreta catalana”, en creure, cínicament i ignorant, que l’independentisme (Junts pel Sí, PDCat, ERC, la Crida, la CUP…), tot és “dreta catalana”, com pensava el jutge Garzón de l’esquerra independentista basca en voler creure que tot era ETA, per a torturar amb absoluta impunitat, des d’un estat corrupte i del tot corcat de guerra bruta i brutalitat policial; i consegüentment, en solidificar-se-li excrementalment aquestes falses i absurdes “creences”, considera Oltra i tota la dreta i “l’esquerra” nacionalista espanyola, que, ontològicament i dogmàtica (com els nazis consideraven als jueus, i els espanyols ens estigmatitzen als catalànics), que Puigdemont, Ramón Cotarelo, Jordi Sànchez i moltíssima gent més de l’independentisme català transversal i integrador, tots són “de dretes”, quan l’independentisme català, de tradició democràtica i antifeixista, és moltíssim més d’esquerres que ella mateixa, Oltra i tota l’esquerra nacionalista espanyola junta, inclús Compromís i Podemos, que, per desgràcia, en molts dels seus membres, reprodueix molts dels “tics” de la dictadura franquista reproduïts al si de les altres instàncies estatals (monarquia, magistrats, policia, militars, partits polítics supremacistes i ultranacionalistes espanyols…)
Al meu parer, l’independentisme de Catalunya, majoritàriament, inclús allò que es qualifica “de dretes” (la Crida) és molt més d’esquerres que el “nacionalisme espanyol”, no només en termes de defensa del dret a decidir de tots els pobles o nacions del món, sense discriminacions ni trampes reaccionàries i antidemocràtiques, sinó també en termes socials. Cal ressenyar que durant la presidència del MHP senyor Puigdemont, empentat per les propostes polítiques i socials de la CUP, des del parlament de Catalunya, es va legislar contra la pobresa energètica, pel salari social ciutadà, per la igualtat d’homes i dones, pel control i l’impost nuclear, per la pau, etc. que, al meu parer, ni ella, ni els seus socis, del PSPV-PSOE, Compromís i Podem, no els arriben a la sola de la sabata… Les infàmies i ultratges de la dreta, l’extrema dreta, l’esquerra i l’extrema esquerra espanyola, que s’inventa “la dreta catalana” com un sac de boxa per immunitzar-se emocionalment i negar el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació efectiu a Catalunya, com feien els nazis amb els jueus als anys trenta…En aquest cas, els tics de “totalitarisme” només és una metàfora sense pretensions de banalitzar el totalitarisme nazi perquè a l’estat espanyol s’ha infiltrat en els seus fonaments per influència del jurista nazi Carl Schmitt que va assessorar els alts funcionaris espanyols durant la primera etapa de la dictadura franquista; i aquest “totalitarisme”, “aggiornat” (actualitzat), roman actualment com a tics rancorosos contra el catalanisme independentista, amb ràbia, fúria, ressentiment i odi profund per a exterminar-nos… Més encara, la “dreta catalana” avui dia la representen molt millor els del PP, els de Ciudadanos, els del PSC-PSOE i l’ex-Unió Democràtica de Catalunya i inclús sectors d’Iniciativa, a la que Oltra està coaligada des d’Iniciativa del “Poble Valencià”, ja que nacionalment i socialment aquests catalanistes “de dretes” i centre-esquerra, espanyolistes, estan en la mateixa frontera que la senyora Oltra i els seus companyons del nacionalisme espanyol anticatalanista i, òbviament, antivalencià i anticatalà. Ella mateix viu de la política des de fa molts anys i sembla que va “pel món fotent-se bons menjars”; és normal que Puigdemont, des de Brussel·les, haja lamentat les declaracions de la vice-presidenta de la Generalitat Valenciana i l’haja convidat a visitar-lo a l’exili perquè conegui la seva situació personal “Després podràs opinar i dir el que vulguis, però almenys en fonament. Denigrar a algú sobre falsedats és un recurs impropi de demòcrates”. Paraules ben raonables i plenes de pràctica democràtica compromesa amb els drets humans i els drets del nostre poble català realment i no aparentment i falsament, per mer “compromís”, sense prioritzar cap ambició personalista i posant en risc la seua pròpia família… La senyora Oltra hauria de ser més respectuosa, tot i que siga per respecte i empatia amb la dona i les filles de Puigdemont que estan, molt sovint, sense pare o un pare allunyat perquè hi ha un estat demofòbic, antidemocràtic i catalanofòbic. Què pensaria Oltra si estigués a la presó o a l’exili per posar les urnes per votar i defensar el dret a decidir? Ella seria capaç de defensar el País Valencià i arriscar la seua llibertat, la seua família i el seu benestar sense poder reunir-se lliurement amb la seua família?
Davant un temps en què la catalana gent, com escriu Francesc Viadel, al diari “El Nacional” el 10 de febrer de 2019, a “Les alegries d’Arrimadas”, “no tardaran gens, doncs en tornar a sentir el pes de la repressió, la mateixa sobre la qual habitualment frivolitza Arrimadas. Una repressió que tindrà tornes a totes bandes, que allunyarà cada vegada més una solució política a la situació catalana i que acabarà per rebentar el poc que queda de democràcia a Espanya”, al meu parer, Mónica Oltra frivolitza, banalitza i fa electoralisme indecent (igual que fa la filla d’un policia torturador de la comissaria de Laietana durant la dictadura, ara diputada de C’s al parlament de Catalunya atacant i torturant independentistes amb diatribes i acusacions delirants), potser és perquè Oltra prepara el terreny per pactar amb “Ciudadanos”, llençant fem i escombraries contra dirigents exiliats de Catalunya i la majoria independentista, com si tingués vocació de reeditar a González Lizondo des del “nacionalisme espanyol d’esquerres” que hi ha al País Valencià, disfressat de “regionalismo bien entendido”, covant l’ou de la serp? Unes “grans estadistes” (Oltra i Arrimadas), amb la mirada posada en Madrid per treballar en consonància amb l’entramat estatal de l’IBEX-35 “per salvar Espanya” de “separatistes”, “antimilitaristes” i ecologistes, que només volen fotre-se-la a Espanya, en bona part perquè des de l’estat espanyol sempre han tractat de fotre’ns en tractar-nos immisericòrdialment, com a “enemics” d’Espanya… Per això, la senyora Oltra i el senyor arquebisbe de València, Cañizares, van de la mà i es llencen compliments, els uneix un nacionalisme espanyolista anticatalanista; des d’un sadisme cristià o ateu, cretí, falangista o ex-comunista, molt edificant. El problema d’aquesta gent, del nacionalisme espanyol estatal, és que tracten a adversaris polítics com a enemics a batre, aplicant la doctrina d’Schmitt, inventant-se un relat fals i embogit, amb delictes inventats i inexistents, quan l’autodeterminació és un dret i no pot ser cap delicte, com ens explica Chantal Mouffe a l’assaig “La paradoja democrática”, quan el que caldria és que tractaren els “adversaris” polítics des d’una confrontació agonística, democràtica, que reconegués el dret dels altres a defensar que Catalunya, les Illes i el País Valencià (com tots els pobles del món), seran el que vulguin ser en el futur, com afirmava el monarca Felip VIé, fa uns anys, per tractar d’impedir el creixement del catalanisme republicà i per a fer-se estimar i seduir, mentidorament, a la catalana gent amb falses moixanes… perquè ara sembla que diu i fa tot el contrari, imposant tirànicament el relat reial de l'”A por ellos”.
Diguen el que diguen borbons, nacionalistes espanyols o ultres, ningú ens podrà impedir que decidim lliurement, sense la brutalitat de la violència estatal ni els insults i agressions dels seus esbirros… Per últim, ella, la senyora Oltra, votaria els pressuposts d’un estat, tot i que tinguera empresonats i a l’exili companyes i companys del seu propi partit i el Govern de Madrid no volguera sentar-se per dialogar i reconèixer-los com interlocutors polítics des del reconeixement de Catalunya com a subjecte o “demos”? Potser sí, perquè a ella ja li va bé el “demos” nacional espanyol. Per què em compte d’atacar a Puigdemont, per la ràbia que li va provocar que els tribunals alemanys l’alliberaren i no l’acusaren per delictes imaginaris pels jutges espanyols, no ataca la senyora Mónica Oltra, a les estructures opressores i injustes de l’estat i a tots els alts funcionaris de l’estat i els partits espanyolistes, sobretot bona part dels barons del PSOE i la seua vella guàrdia (Guerra, Corcuera, González, Ibarra, Lambán, Garcua Page…) que han esdevingut d’extrema dreta tot i voler fer-se passar per “esquerrans”? Reprimir, vulnerar drets fonamentals de la catalana gent, negar el diàleg del tot escapçant líders independentistes i voler que t’aplaudeixen i es voten a favor és tenir molta barra i ignorància. Remembrem, com deien el clàssic, que els déus alimenten la “hibris” (desmesura) dels mortals per emborratxar-los, en fer-los perdre la mesura, el trellat i la prudència. Una “esquerra” nacionalista espanyola, disfressada de “valencianisme”, que és molt valenta contra els febles (independentistes, llauradors valencians, defensors de l’Horta, pacifistes, ecologistes, els de la Plataforma pel dret a decidir del PV…) i molt submisa i covarda davant l’extrema dreta, el partit socialista espanyol i un estat espanyol opressor i repressor, no pot ser d’esquerres, si no lacais de l’entramat espoliador, repressor i opressor de l’estat.
