Aprofite la febre electoral per a posar damunt la taula l’escàndol del frau electoral espanyol. Ve de lluny, de quan la reforma política de Suárez, imposada pel demòcrata de Fraga Iribarne. Però, parlem de números:
a) Segons el cens de 2011 (l’últim) votàvem 34.301.332 electors. Dividits per 350 diputats, ix una quota de 98.003 per diputat.
b) Doncs bé, les províncies amb sobrerepresentació –és a dir, amb més diputats que la quota teòricament poblacional– són: Àlaba, Albacete, Àvila, Burgos, Castelló, Ceuta, Ciudad Real, Cuenca, Guadalajara, Huelva, Lleida, Lleó, Lugo, Melilla, Osca, Ourense, Palència, La Rioja, Salamanca, Segòvia, Sòria, Terol, Toledo i Zamora. Entre totes trauen 43,4 diputats de més, sobre el cens de població.
c) A l’inrevés, els districtes (províncies) electorals infrarepresentats són: Astúries (1,1), Barcelona (9), Biscaia (1,4), Cadis (1,7), A Coruña (1,7), Madrid (9,6), Màlaga (1), Pontevedra (0,9), Sevilla (2,9) i València (3,2). En total, són gairebé 48 diputats (47,8) que resten fora del Congrés, per no poder sortir elegits.
Una conclusió és que de 350, més d’un 25% està trucat. Això en la Cambra de representació proporcional. Si anem al Senat la distorsió es dispara.
L’altra conclusió és que sorprén fins a la sospita de l’existència d’un joc brut, que la plantilla de l’actual sistema electoral continue sent el que Fraga va exigir a Suárez per a donar-li el suport dels 180 procuradors d’Alianza Popular a la Llei per a la Reforma Política, malgrat l’odi que li professava.
La transició
A les eleccions de 1977 hi havia un cens de 26.786.042 votants, que dividits pel nombre de diputats a escollir, donava una quota de 76.531 electors per diputat. En referència al País Valencià, aquesta quota suposava que a la província d’Alacant, amb un cens de 761.498, li corresponien 9,9 diputats, però li’n varen assignar només 5. A la província de València, amb 1.453.633 d’electors, li corresponien 18,9 diputats i varen assignar-li’n 15. A Castelló, amb un cens de 311.627, li’n corresponien 4 i li n’assignaren 5. En total, de 32,8 diputats que ens corresponien, ens van caure en el repartiment només 20 diputats. La mateixa operació es repetí a Catalunya, en xifres globals, per a un cens de 4.412.171 votants, li corresponien 57,6 diputats, i la Llei li n’assignà 47. Tanmateix, altres províncies varen traure més diputats que els que li pertocaven pel cens. Per exemple, Burgos, amb 269.819, li’n tocaven 3,5 i en va traure 4; o a Càceres, amb 314.216 de cens, li’n tocaven 4,1, en va traure 5; o Badajoz, amb 465.979, li’n tocaven 6 i en va traure 7; o Almeria, amb 278.280, li’n tocaven 3,6 i en va traure 5; o Albacete, amb un cens de 238.682, li’n tocaven 3,1 i en va traure 4; o Guadalajara, amb un cens de 108.095, li’n corresponien 1,4 i en va traure 3.
Algú pot pensar que allò va ocórrer com una qüestió excepcional, fruit de la improvisació de la transició. Doncs s’enganya. La primera evidència del joc brut va ésser l’esmena transaccional ‘in voce’ presentada conjuntament per Gregorio Peces-Barba i pel portaveu de la UCD, gràcies a la qual s’aprovava la redacció dels articles 68 i 69 de la Constitució, consolidant el bipartidisme amb la plantilla exigida per Manuel Fraga per a la Reforma Política i deixant fora de la igualtat el PCE i els grups minoritaris. A partir d’aquesta descarada maniobra va restar instal·lat en el nostre sistema electoral un desvergonyit i trampós mecanisme per a mantindre la asimetria electoral, basat en la província com a circumscripció, quan el territori de l’Estat ha quedat dividit en 17 autonomies que compten, a més a més, amb un Tribunal Superior de Justícia. La qual cosa suposa que, d’una banda, es podria corregir més fàcilment el repartiment del nombre de diputats i el cens i, per altra, la justícia electoral es simplificaria amb la intervenció del dit Tribunal, com ja ocorre quan les eleccions autonòmiques. PERÒ NO HI HA PAS VOLUNTAT DE REFORMA.
Josep Lluís Albinyana
Prestigiós jurista i primer president del Consell Preautonòmic del País Valencià
