– La pregunta és obligatòria, per què ho deixeu?
Miquel Gironés (MG): Ho deixem, de moment, per una espècie de cansament vital i, sobretot, musical. Jo crec que arriba un moment en el qual, com valores molt el que ha sigut Obrint Pas i el que ha sigut la música, estirar de la corda sense més no té sentit. Necessitem refrescar el cap i separar-nos una mica del que ha sigut el projecte i veure-ho en la distància.
– Però estàveu en el millor moment…
Miquel Ramos (MR): Home, millor… sí, però també potser està bé que haja sigut ara, que reflexionem i mirem tot el que hi ha darrere. Portem mesos sencers pràcticament sense estar un cap de setmana a casa i anys sense poder desenvolupar altres històries que cadascun té en la seua vida i pense que aquest és el millor moment, deixar les coses ben fetes i després en un futur reprendre-ho amb ganes i sempre millorant-ho.
– El comiat és en el Teatre Principal. Per què?
MG: Perquè està en el carrer de les Barques, en el centre de València, on viu Camps, on estan els notaris amics de Zaplana, on estan els advocats que els defensen, on està la burgesia valenciana que parla castellà. Toquem allí perquè és la nostra ciutat, on hem viscut i hem patit, i ara hem vingut amb força i anem a fer explotar en el centre de la ciutat la nostra música. Per a nosaltres és un punt molt significatiu, el Teatre Principal és com el Liceu de Barcelona, és un gol. Però no solament l’èxit polític de conquistar un espai, sinó pel fet de ser normal en la teua pròpia casa.
– Una situació molt difícil d’imaginar fa 10 o 20 anys…
MR: Cada vegada els resulta més difícil amagar una realitat que és evident i és que la música en valencià i la música que es fa al País Valencià en general, té una salut com no l’ha tinguda mai, està en un moment molt dolç i amb una qualitat que no té res que envejar a cap altra música en una altra llengua. El que passa és que hem estat massa temps creient-nos que no érem capaços, però els que han tractat d’amagar aquesta realitat, se l’hauran de menjar perquè veuran tres dies ple el Principal, igual que veuen cada any plens festivals del País Valencià escoltant música sense suport institucional, cap subvenció… només cal veure el cartell de la Fira de Juliol que organitza l’Ajuntament, quants grups hi ha en valencià?
– Que el concert siga en el centre de la ciutat, és l’última acció de Obrint Pas?
MG: No és només una acció, és conquistar un espai, però també és tocar on jo he anat amb el meu pare a veure òperes, sarsueles, a tocar la dolçaina en una presentació de la fallera major de València, a fer una exhibició de danses. Allí he vist estrenar a Carles Santos quan encara li deixaven estrenar al País Valencià, he vist obres de Matilde Salvador. És un espai que és nostre, és la nostra ciutat i em ve de gust tocar allí, en un espai on ha tocat gent tan gran.
– Què passarà el dilluns 26?
MG: Una ressaca de por, açò segur. El dimarts, examen. En definitiva, cadascun s’immiscirà en la seua faceta, indagarà en el seu món, la vida continua. Tenim molta sort, tenim 35 anys i la vida per davant. Jo crec que tot el que fem estarà influenciat per Obrint Pas. Amb 17 anys ja estàvem en furgonetes i anàvem a tocar per ací…
OBRINT PAS – La Vida Sense Tu
– I amb avions a altres països…
MG: Sí, però com una aposta personal, i és una crítica a les institucions. Nosaltres quan els convé som Països Catalans i quan els convé no. És evident que al País Valencià, amb el Govern que tenim, no ens han ajudat, però a voltes en el Principat sí que hem trobat a faltar ajuda. Hem anat a Nova York, a Mèxic, a Alemanya, pagant-nos els concerts nosaltres, sense incloure’ns en cap fira de la cultura catalana.
MR: Tot el que hem fet, ens ho hem fet nosaltres.
MG: A l’Administració valenciana no l’hem trobada a faltar perquè no esperàvem res, però alguna vegada la del Principat sí, i no solament Obrint Pas, sinó el País Valencià. Si volem un espai cultura comuna, tan català és Obrint Pas com la Gossa Sorda o Sisa, Llach o Maria del Mar Bonet.
– A Vicent Torrent (Al Tall), Francisco Camps va dir que era fan seu, us imagineu a fills de polítics conservadors escoltant a Obrint Pas?
MG: Hi ha diversos fills de ‘peperos’ que escolten a Obrint Pas, fins i tot algun imputat que està quasi en la presó.
MR: És el que té la normalitat, quan comences a ser normal, arribes a tothom, la gent ho passa bé en els concerts, fins i tot pot compartir part de les lletres i al final arribes a tothom. El tòpic que nostra música només és per a la gent que pensa com nosaltres o parla la nostra llengua ho hem derrocat fa anys.
– Què ha canviat a València en aquests 20 anys?
MR: Nosaltres érem hereus d’un context dels nostres pares amb un derrotisme manifest. En la Transició ens la van jugar als valencians, els nostres pares que havien lluitat tant per determinades coses es van sentir estafats i aquest pessimisme ens el van passar. Nosaltres, de fet, quan anàvem a classe en línia en valencià i vèiem que érem els rarets, ens arribàrem a creure que no pintàvem res en aquesta terra, però amb el temps ens vam adonar que havíem de recuperar els espais que els nostres pares van abandonar per cansament o perquè van ser ocupats per la dreta amb el suport de les institucions.
– Es pot parlar ja d’una generació post Obrint Pas?
MR: Hi ha una gran quantitat de grups de música, d’espectadors. És un efecte més de la normalització de la qual parlàvem, cada vegada és més normal veure grups que canten en la teua llengua en la teua casa. Del que t’adones és que açò és possible gràcies a què tot el teixit associatiu i les persones han treballat en el seu àmbit perquè hi han cregut. És una mostra més que es poden fer les coses a part de les institucions.
MG: Ara espere que els polítics no ens la juguen de nou, que arribe un govern progressista i acabats els trons, adéu Santa Bàrbara. Si tornen a obrir Canal Nou i comencen a promocionar un altre estil de música del que defensen ara, poden esborrar-la immediatament.
MR: El que hem de tenir clar és que el País Valencià, i parlant de política, està en un moment clau, que exigeix una responsabilitat que poden canviar el rumb. Jo no els perdonaré mai si aquesta oportunitat que tenim de canviar-ho, la perdem per culpa de falta de responsabilitat, per afany de protagonisme o per les ganes de fer el mateix que els altres, però amb altres cares. I parle de tots, no solament de polítics.
– Ja que parlem de política, què penseu del procés sobiranista a Catalunya?
MG: Jo visc a Barcelona i per a mi és el procés del Principat, d’una part de la nostra terra. Ho veig positiu perquè demostra que el poble pot canviar les coses i a voltes també ho veig de forma negativa perquè nosaltres ens quedem fora. Però crec que l’important no és valorar el procés, és saber on està la nostra barricada, i la tenim ací, al País Valencià. Nosaltres no ens conformarem amb la independència d’una part dels Països Catalans, no solament perquè volem tota la terra junta, sinó perquè volem transformar el model econòmic i social. L’esquerra transformadora, l’esquerra independentista, l’esquerra revolucionària dels Països Catalans, continuarem lluitant junts avance el procés d’una banda o no, tenim clar que ho volem tot.
MR: Hi ha molt treball per fer. També està per veure quin model de país es vol, nosaltres no solament tenim una idea sobre la nostra nacionalitat o la nostra identitat, també tenim una forma de pensar quant a les formes de fer un país i açò implica no parar mai, perquè en aquesta batalla no estem tots els que ara demanen la independència per a Catalunya.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
