La crisi, l’austeritat, les retallades, els rescats i fins i tot la prima de risc han estat els grans protagonistes dels últims cinc anys a nivell europeu. Brussel•les tanca una legislatura complicada on el problemes financers de Grècia, Irlanda, Portugal, l’Estat espanyol i Itàlia, entre d’altres, han posat contra les cordes la solidesa del projecte europeu i sobretot, de la moneda única.
La crisi bancària ha posat en evidència que els països que compartixen l’euro també han d’homogeneïtzar la gestió de les seves entitats financeres. És a dir, que els bancs haurien de deixar de ser grecs, espanyols o alemanys i ser directament europeus.
Es tracta d’acabar amb la fragmentació actual, que provoca que els interessos que paga una empresa quan demana un préstec tinguen poc a veure amb la seva solvència i depenguen del risc que els mercats perceben en la banca o els comptes públics del seu país. “Els mercats financers de la zona euro estan molt fragmentats” explica el vicepresident de la Comissió d’Economia del Parlament Europeu, Pablo Zalba. “Ara les PIMES del nord d’Europa es financen molt més barates que les espanyoles. Quan la unió bancària siga una realitat ja no hi hauria d’haver diferències entre una empresa espanyola i una alemanya”, apunta l’eurodiputat popular.
Amb l’objectiu de trencar el vincle entre la banca i els estats, els últims dos anys la UE ha teixit un mecanisme força complex que se sustenta en tres potes i que hauria d’estar completament operatiu el 2024. No jugarà cap paper en aquesta crisis, però posa les bases per fixar qui i com ha de pagar les següents.
El primer pilar: revisió mèdica i diagnòstic als grans bancs europeus
El primer pas cap a la unió bancària és dibuixar el mapa de les grans entitats financeres europees. Cal saber quin tipus de bancs hi ha, com operen i si estan bé de salut. Aquesta serà la missió del mecanisme comú de supervisió bancària que entrarà en vigor la tardor de l’any vinent. És un organisme que gira al voltant del Banc Central Europeu i que s’encarregarà d’auditar les 128 entitats més importants de l’Eurozona, les que concentren el 80% dels actius. Els farà exàmens de solvència regularment i serà l’encarregat de tutelar la solidesa i la seguretat del sistema bancari del continent.
Les reticències d’alguns estats del nord a cedir poder i a pagar les crisis del sud fa que finalment s’haja diluït una mica la idea inicial, que era crear un supervisor únic total, i que finalment el BCE només controle els bancs més importants. Les caixes i les entitats regionals seguiran depenent de les autoritats nacionals. En el cas espanyol, del Banc d’Espanya.
Segon pilar: atacar la malaltia
Si el primer pilar de la unió bancària consistia en fer una revisió mèdica a les entitats financeres, el segon busca la millor manera d’atacar les ferides dels que estan malalts. Així, quan els tècnics del BCE detecten problemes en una entitat, activaran el Consell de Resolució Bancària, que estudiarà el cas i dissenyarà un pla per fer-hi front. La idea és que quan un banc tinga problemes de capital i s’haja de reestructurar, sanejar o directament faça fallida, en paguen les conseqüències els accionistes abans que els contribuents.
L’ordre serà el següent: quan una entitat amb problemes necessite una injecció de diners, primer haurà de vendre actius i després haurà d’intentar finançar-se als mercats. Si no n’hi ha prou, començarà a aplicar pèrdues als accionistes principals però també als qui tinguen deute subordinat o accions preferents. El següent pas serà aplicar quitances als dipòsits de més 100.000 euros dels clients. Primer a les grans empreses, i després a les PIMES i als particulars.
En cas que aquests diners no cobrisquen el forat de l’entitat i que les arques dels estats afectats no puguen tapar-lo, es podrà accedir a la bossa del fons de resolució europeu, un dels grans ítems d’aquesta legislatura. És un fons de 55.000 milions d’euros que els bancs europeus hauran d’aportar gradualment els propers vuit anys. Es començarà a formar l’any 2016 i cada país farà aportacions en funció de la mida de la seua banca i del seu perfil de risc. Segons el ministre espanyol d’Economia, Luís de Guindos, l’Estat espanyol hi aportarà entre el 12% i el 13%, vora 7.000 milions.
Els primers anys les aportacions anuals dels bancs es dividiran per països, però la idea és que l’any 2024 hi haja una gran guardiola europea que servisca per recapitalitzar bancs amb problemes de qualsevol estat.
La creació d’aquest fons i qui tindrà l’última paraula a l’hora de prendre la decisió d’injectar diners o de liquidar una entitat ha portat cua aquesta legislatura. Finalment s’ha acordat que el BCE siga l’actor principal a l’hora de cancel•lar un banc i dificultar que els estats membres puguen vetar aquesta decisió. La Comissió Europea dissenyarà els plans de liquidació i el Consell només hi intervindrà a petició del mateix executiu comunitari.
Tercer pilar: si cal extirpar, que no afecte als petits estalviadors
La tercera columna que sustenta la unió bancària s’haurà d’acabar de perfilar a la propera legislatura. És la que té l’objectiu de garantir que, si un banc fa fallida, els clients podran recuperar els dipòsits inferiors als 100.000 euros en menys d’una setmana. De moment, els països més rics s’oposen a crear un fons europeu comú de garantia de dipòsits i tot apunta que finalment s’optarà perquè hi haja fons nacionals que funcionen de forma homogènia. A la pràctica, vol dir que els bancs dels diferents estats hauran de crear un fons que cobrisca, almenys, el 0’8% dels dipòsits inferiors a 100.000 que hi ha al país. El 70% d’aquest fons hauran de ser diners en efectiu. La resta, poden ser accions, bons o altres actius. D’aquesta manera, si un banc fa fallida, es protegeix els petits estalviadors.
Més enllà de la unió bancària, aquesta legislatura el Parlament Europeu ha aprovat altres mecanismes per seguir avançant en la integració econòmica i financera. Entre ells, la unificació dels números de compte de totes les entitats bancàries d’Europa, que permetrà a particulars i empreses fer transferències transfronteres amb el mateix mecanisme i cost que si foren nacionals.
L’eurodiputada finlandesa que ha impulsat aquesta normativa, Sari Essayah, calcula que això permetrà estalviar 20.000 milions d’euros els propers sis anys. “Beneficiarà els ciutadans i també a les PIMES”, diu, perquè s’eliminaran les taxes per fer transferències europees i “perquè no necessitaran tindre comptes bancaris a diferents països, només els caldrà tindre una llibreta i podran fer tots els pagaments des d’allà”.
Els canvis havien d’entrar en vigor aquest hivern però finalment s’ha ampliat el marge fins a l’estiu. A l’agost els números de compte de tots els clients tindran 24 dígits, quatre més que fins ara. Són dues lletres que identifiquen el país (ES per l’Estat espanyol) i dues xifres de control.
La unió bancària arriba tard
“Si haguérem tingut la unió bancària, els errors que hi ha hagut en la supervisió dels bancs espanyols i que tants disgustos ens han donat segurament no haurien ocorregut, i la línia de crèdit que vam demanar a Europa, hauria pogut vindre d’aquest fons”, diu l’eurodiputat popular Pablo Zalba. I és que probablement, la unió bancària arriba tard per l’Estat espanyol.
El dissabte 9 de juliol del 2012, Luís de Guindos compareixia davant la premsa per anunciar que l’Estat espanyol havia demanat ajuda a Brussel•les per sanejar la banca. Un rescat de 41.300 milions d’euros a tornar en un termini màxim de 15 anys amb un interès del 0,5%. L’objectiu era clar: recapitalitzar el sector bancari espanyol per recuperar la confiança dels mercats, fer baixar la famosa prima de risc i, en última instància, contribuir perquè tornés a fluir el crèdit.
De fet, el rescat era tot un experiment. A diferencia de Grècia, Irlanda o Portugal, on s’havia intervingut el país sencer, a Espanya només s’intervenia el sector financer. A la pràctica, però, el préstec europeu no anava directament a la banca, sinó que passava per l’estat i per tant, computava com a deute públic. I això es traduïa en retallades per intentar quadrar els números.
A més, el rescat tenia condicions estrictes: entre d’altres, que els creditors i accionistes pagaren part de la factura. I aquí s’hi incloïen tenidors de deute subordinat i de preferents, que han enganxat els dits a centenars de milers de persones: ciutadans que van contractar productes de risc sense saber-ho i que en alguns casos, han perdut bona part dels seus estalvis.
“És inadmissible i està clar que no pot tornar a passar. Cal actuar amb contundència per evitar que hi haja tantes víctimes”, diu l’eurodiputat socialista Antolín Sánchez Presedo. “Les preferents són productes admesos a la UE per inversors que volen assumir riscos” però és pressuposa que es comercialitzen “correctament”. El que no es pot fer, diu, és comercialitzar les preferents “massivament i de forma minorista” a ciutadans que no compleixen aquest perfil. I explica casos de persones grans que ni tan sols sabien llegir i que van signar el contracte amb l’empremta dactilar. “El que s’ha de fer en el futur és fer un seguiment molt estret d’aquest tipus de productes i sobretot, que els directius de les entitats financeres assumisquen responsabilitats de les seves decisions”, conclou.
