L’òpera amb què Giuseppe Verdi va debutar en un teatre estranger en 1847 és actualment un dels títols menys habituals als coliseus operístics internacionals. El compositor italià ja era famós a les mitjanies del XIX, després de la posada en escena, en 1842, del Nabucco a la Scala de Milà. Eren els denominats “anys de galeres”, un període de cinc anys –hi ha experts que en parlen de set i altres de dotze i, per tant, el nombre de títols variaria– en què va escriure nou òperes per a satisfer les comandes que arribaven a Busseto. I Masnadieri va arribar pocs mesos després de Macbeth i la lògica apuntava que seria aquesta segona obra, el títol del llibret de la qual està basat en el drama homònim de Shakespeare, la que estrenaria a Londres. Tanmateix, el parmesà va haver de canviar de plans i optar per I Masnadieri, un drama que pren com a base el text escrit per Friedrich von Schiller, per a ser presentat davant la monarquia britànica al Teatre de Sa Majestat, l’actual Covent Garden.
Si bé és cert que I Masnadieri (Els bandolers) s’ha representat en l’última dècada en alguns centres operístics de l’Estat –Bilbao, 2004 i 2017– encara no s’havia pogut veure cap producció d’aquestos roders verdians al Palau de les Arts. El coliseu valencià acull els dies 6, 9, 12, 15 i 17 de febrer aquest debut londinenc coproduït pel Teatre Sant Carles de Nàpols i el Teatre La Fenice de Venècia –es va estrenar en 2012 a Nàpols i en 2013 a Venècia– amb direcció musical de Roberto Abbado, direcció escènica de Gabriele Lavia, escenografia d’Alessandro Camera i vestuari d’Andrea Viotti.
Verdi, junt amb el llibretista Andrea Maffei, va triar el drama de Schiller (Die Räuber, 1781) per a bastir I Masnadieri en quatre actes, però, no obstant això, l’obra de l’alemany consta de cinc actes. Els dos italians podrien haver optat per nomenar l’òpera com a Carlo Moor o Massimilano Moor, tal com va fer, per exemple, amb Aida, Don Carlo o Macbeth, però no: “L’òpera no rep el nom d’un dels personatges, sinó que pren el nom del grup de bandolers, que és el cor i això és un fet que no passa freqüentment”, destaca el director titular del Palau de les Arts, Roberto Abbado.
Si habitualment les masses corals representen el poble, en I Masnadieri, el compositor de Busseto l’empra per a encarnar la violència extrema dels roders i li atorga, dins de l’òpera, dues grans escenes corals. “Aquestes no estan articulades en un moviment singular com en les grans escenes corals de Verdi, com per exemple escriu en el ‘Va pensiero’ del Nabucco o ‘Patria oppressa’ de Macbeth“, explica el mestre milanés. “En I Masnadieri tenim escenes articulades en diversos moviments que mostren els bandolers en totes les seues facetes i caràcters, però, fonamentalment, són violents”. Aquestos bandits, apunta Abbado, “no tenen vergonya de guanyar diners furtant, de matar gent, de cremar la ciutat de Praga i de violar les dones. Són tan violents que sota un ritme de vals ràpid canten que la cridòria de la gent quan mor és música per a ells. La violència d’algunes escenes d’aquesta obra és terrible”, sosté el director d’orquestra.
El text de Schiller, d’on parteixen aquestos bandolers, ja és en si “un drama molt important” perquè “va anticipar alguns dels temes socials de la Revolució Francesa”, relata Roberto Abbado. El drama “planteja un trencament” a través de la “crítica profunda de la societat alemanya” de 1781, però també “és un drama romàntic” que “anticipa” el mateix corrent estètic “amb personatges com Carlo, que serà el capità dels bandolers”, continua el director. L’obra presenta a Carlo Moor amb “un doble caràcter de rebel·lió”. “És un vertader cap, amb molt de caràcter i autoritat”, però, alhora, “és un home molt trist i nostàlgic”, relata. El líder dels roders compleix amb el prototipus “d’heroi romàntic”, afirma. “Carlo sap que el seu èxit no servirà per a guanyar, perquè de bestreta sap que perdrà”, emfatitza Abbado.
Entre les obres mestres i la bellesa
Giuseppe Verdi va compondre I Masnadieri molt poc de temps després que Macbeth, una de les considerades obres mestres del compositor de Busseto. En 1847, treballava en una òpera per a Florència i tenia els esbossos per a composar-ne una altra per a Londres, la que havia de ser el seu debut fora de les fronteres d’Itàlia, on ja era un compositor de fama. En ambdues va comptar amb la col·laboració d’Andrei Maffei per a fer-se càrrec del llibret. Per a Macbeth –en aquesta també va contribuir el poeta Francesco Maria Piave– van optar per la tragèdia homònima de Shakespeare i, per als bandolers, pel drama de Schiller. La cosa semblava rodada: Macbeth sonaria a la ciutat del Tàmesi en primavera i I Masnadieri, a Florència, en estiu, però a la ciutat de la Toscana no hi havia un tenor capacitat per a interpretar el Carlo Moor –un dels papers principals de I Masnadieri–, però, en canvi, sí que podia comptar amb un baríton capaç de fer front al rol de Macbetho.
Al remat, Verdi va decidir presentar a Florència Macbeth i dur la violència de Die Räuber al Teatre de Sa Majestat a Londres, on un 22 de juliol de 1847 es va estrenar l’òpera en quatre actes davant l’assistència de la reina Victòria i el seu marit Albert. Amb un argument virulent, però, i unes melodies bellcantistes –de fet, Verdi no va dubtar a l’hora adaptar l’òpera a mesura que van transcórrer els assajos per a acoblar les notes a les disposicions de les veus principals–, el públic va assimilar “eixa violència que anticipa l’esclat de la Revolució Francesa, que va ser extremadament violenta per raons ideològiques”, assegura Abbado, i la representació va ser un èxit absolut segons recullen les cròniques de l’època. Tanmateix, ràpidament va quedar relegat a un segon escaló del catàleg del compositor parmesà.
Tot i això, “el principi ja és meravellós”, emfatitza Abbado. “Verdi va arribar a Londres a través de la primera comanda internacional que rebia. Estrenava al Teatre de Sa Majestat i tenia a la seua disposició una orquestra internacional, amb els millors músics europeus, entre els quals es trobava el solista de violoncel italià Carlo Alfredo Piatti, a qui Verdi li va dedicar el solo del preludi, on ja s’escolten els dos caràcters de Carlo. Comença amb dos compassos molt violents, seguits per dos compassos molt nostàlgics, molt tristos, i segueixen amb el cant del violoncel·lo”, un contrastat anímic a través de la música que el director titular de Les Arts atribueix a la personalitat bicèfala que trasllada el llibret sobre el paper del tenor.
“Totes les òperes de Verdi es poden classificar entre obres mestres i obres bellíssimes”, apunta Abbado, i I Masnadieri “és de les bellissimes”, sosté el director. “El problema no és la música i per a mi tampoc no ho és el llibret, com molts diuen”, indica. L’hàndicap, matisa, està en la dificultat que suposa bastir una òpera a partir de cinc hores de teatre, tal com la planteja Schiller. “El que van fer Verdi i Andrea Maffei (el llibretista), un dels més grans intel·lectuals de la seua època, que va donar un gran suport als artistes italians i el més gran traductor aleshores des de l’alemany, l’anglés, del grec antic a l’italià, va ser traure escenes”. Per tant, el resultat, “més que una òpera, són escenes des de I Masnadieri de Schiller i no conten una història”.
Abocat a la violència
Carlo, el fill del comte Moor, és un estudiant crític amb la societat que decideix tornar a casa per a retrobar-se amb el pare i Amàlia, la dona que estima. Quan es proposa retornar, el seu germà Francesco li fa arribar una carta on li fa creure que el pare a renegat d’ell per la seua conducta. Decebut i sense eixida, Carlo Moor es proposa recuperar la banda de roders i liderar-la. Els bandits imposen la seua llei i sota el lema ‘Llibertat o mort’ practiquen el bandolerisme.
Abocat per la desesperació de no poder canviar les coses, Carlo Moor s’aboca a la violència. “És un personatge un poc estrany perquè realment no està ben definit ni per part del compositor ni per part del llibretista”, assegura el tenor Stefano Secco, qui encarna el paper de líder dels I Masnadieri. Tot i això, “és un bon personatge perquè està desencaixat per les circumstàncies, no troba eixides, no sap cap on va tirar perquè no pot confiar en ningú i acaba per fer-se bandoler”, explica el cantant italià. Al final, ha de prendre una decisió crucial com no permetre que els bandolers capturen Amàlia, la seua estimada, i ell mateixa la mata.
El paper que li confia Verdi a Carlo és “vocalment un gran repte” per eixa indefinició psicològica i social a què feia referència el tenor milanés, qui destaca la “complexitat” de la partitura. En els personatges verdians “són habituals els canvis d’estat d’ànim i junt amb ells els canvis de música” com per exemple “passa en el Don Carlo i en l’Alfredo Germont de La traviata, on veus eixos canvis segons determinats moments de l’òpera”, sosté Stefano Secco.
Amàlia, víctima de la violència masclista
Amàlia, per a qui Verdi va reservar un paper de soprano lleugera, estarà representat per la italiana Roberta Mantegna. La protagonista, “un personatge molt complex”, destaca la cantant, és la diana de la violència més cruenta d’aquesta òpera: la masclista. Desitjada per tres homes, Amàlia estima realment Carlo, però no sap si està viu o mort. Conviu amb el comte Moor, qui alhora és son tio, però “no se sap ben bé si és una relació filial o què és en realitat”, relata Mantegna. I l’últim ingredient és la relació amb el seu cosí Francesco, “que té una malformació que varia en cada posada en escena i és un personatge que sembla no estar massa equilibrat”.
“Amàlia es troba enmig d’un tio que sembla no tindre massa sentit comú i que no sap ben bé què vol, un cosí de qui tem que la puga violar i una altra persona que de sobte descobreix que està viva”, però això implica conéixer la violència que executen els bandolers, fins al punt que “acaba demanant que la mate”, assenyala la soprano. “Si no podem estar junt almenys mateu-me i ens retrobarem al paradís”, recorda la cantant.
L’òpera reserva més d’una hora d’intervencions ininterrompudes per a Amàlia. “Això fa que siga un paper dificultós perquè he d’encadenar àries i duos amb el tenor (Carlo) i el baríton (Francesco) en un moment escènic en què, damunt, és quan intenta violar-la”, indica la soprano. La dificultat passa per “regular l’energia per a arribar fins al final i mostrar-me homogènia” davant un paper que demana abstracció de la realitat. “No és fàcil posar-te en el paper d’un personatge femení que està tan lluny de la realitat de hui en dia”, manté la italiana, perquè “és difícil trobar-se hui en dia una dona que renuncie al seu treball, és a dir, que siga capaç de matar-se. Hui en dia les dones lluiten pel treball o per l’amor”, matisa, però “també és veritat que les heroïnes de les principals òperes se sacrifiquen per la persona a qui volen” i tot i ser òperes amb més de 170 anys “s’aprén molt d’aquestes dones.
Aquest I Masnadieri arriba al Palau de les Arts amb direcció musical de Roberto Abbado, direcció d’escena de Gabriele Lavia junt amb l’escenografia d’Alessandro Camera i vestuari d’Andrea Viotti. L’Orquestra de la Comunitat Valenciana i el Cor de la Generalitat, junt amb el tenor Stefano Secco –Dominick Chenes el dia 15– (Carlo), Roberta Mantegna (Amàlia), Artur Rucinski (Francesco), Michele Pertusi (Massimiliano) i Gabriele Sagona (Moser), formen el repartiment d’aquest títol tan poc representat de Verdi.
