La sala penal del Tribunal Suprem (TS) ha confirmat 15 anys de presó per a un home per abusos i agressió sexual a fins a onze dones a les quals va abordar quan es trobaven soles entre setembre de 2014 i 2016 en paratges poc transitats, amb dunes i sense urbanitzar, entre les platges Vega Mar i Mareny de Sant Llorenç, entre Sueca i Cullera (la Ribera Baixa).
D’aquesta forma, l’alt tribunal ha desestimat la circumstància eximent que al·legava l’acusat de patir una malaltia mental que li impedia reprimir la necessitat de cometre aquestos fets. En concret, pateix un trastorn parafílic d’exhibicionisme, encara que, segons va considerar provat l’Audiència de València, no li impedeix conéixer i comprendre la naturalesa il·lícita dels fets que se li atribueixen i pot tindre una “lleugera repercussió” sobre la seua capacitat volitiva.
La sala el va considerar responsable de quatre delictes d’abús sexual; quatre intents d’agressió sexual; una agressió sexual consumada i dues violacions. L’acusat, que actuava ocultant el seu rostre amb un barret de palla i unes ulleres de sol negres, s’abalançava sobre les seues víctimes, es masturbava i en altres casos va arribar a realitzar tocaments o els introduïa els dits en la vagina.
El TS sosté en la seua sentència que van quedar degudament provats els onze atacs a la llibertat sexual de les víctimes, donada la declaració de les víctimes i el reconeixement del condemnat, havent una d’elles gravat amb el telèfon mòbil quan va ser agredida i en fugir del seu agressor. Sobre l’al·legació de la parafília com a malaltia, que al·lega el condemnat que l’afectava en la seua voluntat i coneixement d’aquestos atacs, la sala destaca que els experts no han trobat trastorns psicològics o canvis orgànics que brinden una explicació sobre l’origen d’una pràctica parafílica.
“Aquestes desviacions, de totes maneres, poden tractar-se mitjançant la teràpia psicoanalítica”, indica el TS. El problema sorgeix davant la falta de tractament i el perill que es causa a les víctimes amb aquestes conductes en disposar el subjecte de la consciència i voluntat del que fa, la qual cosa impedeix acudir a l’exempció de responsabilitat penal que propugna el recurrent.
La sala, en la seua sentència, de la qual ha sigut ponent el magistrat Vicente Magro Servet, assenyala que “és un desig impulsiu i compulsiu de realitzar l’acte o de fantasiar-lo. De fet, els individus que la practiquen poden semblar exteriorment tan normals com qualsevol altra persona”.
Sobre l’afectació a la consciència i voluntat del subjecte i si pot apreciar-se com a eximent completa de l’article 20.1 del Codi Penal la doctrina rebutja categòricament aquesta possibilitat. I això, perquè es considera que són subjectes “lliures d’actuar en tindre capacitat de voler, d’entendre i d’obrar plenes, i que no impedeix ni limita la capacitat d’actuar conforme al coneixement de la il·licitud d’acció excepte quan s’associa a altres trastorns psíquics rellevants com la toxicomania, l’alcoholisme o la neurosi depressiva”.
