Baix dels escenaris hi havia “molta confusió ideològica” tant del públic que acudia als concerts de l’escena punk underground que va tindre lloc a València entre el finals dels 70 i principis dels 80 del segle passat com dels propis membres dels grups que van fer de la seua admiració pels Sex Pistols una forma de vida convulsa i, en alguns casos, autodestructiva.
Tant era la confusió que, segons recorda el periodista Eduardo Guillot, als concerts podien coincidir joves que feien la salutació nazi “sense saber exactament que era això” o “ni tan sols haver llegit Mi lucha“, d’Adolf Hitler, amb altres que seguien l’ideari anarquista “sense haver llegit Bakunin”. El punk, al remat, era la música que unia a la València més desapercebuda nazis o fatxes i anarquistes o comunistes. Crestes i caps rapats coincidien al mateix espai per a escoltar unes actuacions que, en molts casos, no passaven de la interpretació del primer tema i, en altres, ni tan sols això, perquè l’actuació era el motiu per a cardar-se perquè sí, per inconformisme, per filosofia o, simplement, perquè volien ser punk.
Molts pocs dels protagonistes de l’escena punk de finals dels 70 i principis dels 80 reconeixen tindre en aquells anys uns ideals polítics formants. Tots coincideixen a excusar-se amb la idea que eren “joves”, com escriu Guillot en el seu Miles de muchachos (Institut Valencià de Cultura, 2019). La “indefinició ideològica […] permetia barrejar sense ambages” a una mateixa sala un públic minoritari per a escoltar “cançons d’Interterror, Generación 77 o Regimiento Spansuls”, indica el periodista en el pròleg del darrer llibre que va presentar aquest divendres a la seu de l’Institut Valencià de Música.
Guillot trau de l’oblit en Miles de muchachos –el llibre pren el títol d’una cançó de La Resistencia– l’escena punk valenciana, una tribu urbana que es proveïa de banda sonora gràcies a grups sorgits a València, a l’àrea metropolitana i fins i tot de poblacions com Xàtiva (la Costera) i Tavernes de la Valldigna (la Safor). Les bandes de vegades només feien un concert, no gravaven cap maqueta ni cap LP i, en els millors dels casos, publicaven amb prou faenes un o dos treballs i, en d’altres, com en el cas de Seguridad Social, acabaven per apropar-se a la música del sistema: el pop, el rock i els derivats.
El periodista i actual director de programació de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani reivindica el lloc que es mereix el punk valencià que no apareix recollit ni documentat en els monogràfics estatals que dediquen pàgines a l’escena madrilenya, basca, catalana i, fins i tot, saragossana, però mai no han parat esment a la valenciana.
Malgrat que els valencians, com va explicar l’escriptor, “artísticament eren comparables a l’escena punk espanyola, al marge del Punk Radical Basc” i, de fet, mentre a Euskadi el punk reivindicava la llengua pròpia, al País Valencià “ni es plantejava cantar en valencià”. Les bandes valencianes cantaven sempre en castellà i “algunes d’elles van actuar al País Basc, a Saragossa i a Barcelona”.
La Morgue, per exemple, “era ací el més paregut a la Orquesta Mondragón” i, en el cas d’Interterror, “tot el seu repertori és reivindicable i de plena actualitat”. El segell Plataforma va encetar un projecte per a traduir cançons a l’anglés i alemany per a obrir l’escena local al mercat anglosaxó. En general, afirmava l’escriptor, “estaven al nivell d’altres grups de Madrid”, però el problema era que “eren grups que s’autodestruïen”.
El volum recull les múltiples disputes –fins i tot les contradiccions dels membres d’un mateix grup sobre una mateixa vivència–, els recels i, sobretot, la poca formació artística dels músics que junt amb una joventut sense normes i marcada pel consum de drogues i alcohol va acabar per deixar aquest tros d’història arraconada. L’oblit, segurament, també ha sigut propiciat, en alguns casos, pels mateixos protagonistes que amb els anys han preferit esborrar l’arxiu del cervell i, com reconeix Guillot en el llibre, han declinat concedir les entrevistes amb què el periodista ha reconstruir aquestos anys de punk a València.
Provocació perpètua
Moltes de les cançons de l’escena punk “hui estarien prohibides”, alertava Guillot. Les lletres eren altament misògines, amb incitacions a l’odi i barrejaven filosofies polítiques equiparant, per exemple, el nazisme amb el comunisme. “Si els millennials que coneixen Seguridad Social per Chiquilla o Quiero tener tu presencia escoltaren cançons com Mata a un jubilado con la ayuda del estado descobririen moltes coses i si ho llegeixen veuran que València era més transgressora del que sembla”, va apuntar Guillot.
Perquè el punk, entre altres coses, lluitava contra la imatge estandarditzada de ser “tova”, com va recordar l’escriptor, és a dir, cofoia amb el sistema. Era una escena que “es movia en els subterranis” i, si es donaven les circumstàncies i “convencien l’alcalde” o “al regidor li agradava la música”, com apunten els testimonis, en ocasions, les bandes feien algun concert en un poliesportiu.
Tot i ser un moviment minoritari, “les tirades reduïdes de discos s’esgotaven” i, en certa manera, l’oferta amainava el desig de gaudir de primeres espasses en directe, principalment, a Madrid. Per a Guillot, per exemple, “La Resistencia era la dosi de Sex Pistols”.
La vida i la música del punk valencià era una provocació constant. Els testimonis de les bandes que recull Eduardo Guillot assenyalen que les desavinences, si no estaven provocades pel recel dels uns amb els altres o per qüestions econòmiques –la precarietat de l’escena la feia altament volàtil–, l’ambició de ser més destructiu en el concert, les cançons i en la quotidianitat provocaven baixes en les bandes. “El punk a València anava al marge del discurs oficial”, apuntava Guillot.
Ideològicament “confusos”
El component ideològic dels grups “era confús”, però també al moviment “hi ha una barreja ideològica” i “tenien poques coses clares”, apuntava Eduardo Guillot. Un maremàgnum d’idees que, amb una dictadura encara calenta, les mancances informatives i la curta edat de la tribu, servia per a alimentava el brou de cultiu.
“Els punks d’ací eren d’esquerres, anarcopunks, mentre que els de Barcelona eren de dretes, skins, nazipunks: una cosa molt rara, un embolic”, afirma en el llibre Toni Pep, un dels promotors de l’escena valenciana. En aquest sentit, un dels vocalistes d’Interterror, Guillermo Escribano, apunta que les lletres del grup “eren anarquisme pur i dur, encara que feien referència a coses com la Segona Guerra Mundial”. Malgrat la barreja d’antagonismes, assegura que feia “apologia anarquista de baix nivell ideològic”.
La mescla d’idees contraposades d’una de les bandes més destacades del punk valencià la palesa el líder d’Interterror, Xavi García Boix, qui reconeix que “sempre li ha cridat l’atenció” la II Guerra Mundial pel seu “component estètic molt potent: la parafernàlia nazi, les armes […]”, alhora, el “fundador” del conjunt matisa que tant la banda com ell “lluitaven per determinades idees” encara que “és difícil dir si Interterror era un grup compromés” amb les lluites obreres.
Però la confusió, com incidia Guillot, es traslladava dels grups als seguidors. Guillermo Escribano reconeix al llibre que “als concerts s’ajuntava tot el món”. “Hi havia ultres, redskins i clar, es formaven baralles monumentals”. Escribano recorda com durant una actuació li van oferir foc amb un encenedor amb la cara de José Antonio Primo de Rivera i en una altra ocasió van tocar per al Partit Comunista. “Crec que no sabien a qui havien cridat”, indicava, perquè “tampoc nosaltres érem nazis, però després ens van retreure algunes cançons”.
I es que Interterror tenia cançons com Felices días en Auschwitz, un tema que incloïa frases com “una esvástica, el martillo o la hoz; no importa quién sea mi ejecutor”, que segons Xavi García “intentava equiparar els camps de concentració d’un costat i d’un altre”, però l’equiparació no la va admetre el promotor, Toni Pep Rodríguez, qui va demanar de canviar l’asseveració per tal de gravar un projecte que sufragava amb els seus diners. L’esmena, segons García, era “censura” i, al remat, amb les confrontacions es va posar punt final al grup després d’enregistrar el disc.
Eren els anys, per als punks, de la provocació, encara que fora a costa de banalitzar els símbols. “No érem skins“, afirma Berna Sánchez parlant de N.E.S, una de les bandes valencianes més actives, però “tampoc teníem molt clar el que volíem a nivell polític” perquè, alhora, “igual dúiem una esvàstica que una samarreta anarquista. No sabíem el que significava ni una cosa ni l’altra”.
Cap al final d’aquesta efervescent i confusa època punk va haver un concert a Sedaví (l’Horta Sud) on actuava Angelic Upstarts, un grup declaradament antifeixista, i en què els valencians de La Resistencia feien de teloners. Víctor Ácnex recorda com aleshores “molts punks eren anarquistes, però de sobte en aquella època estava de moda ser skin“. “Hi havia una part del discurs neonazi molt atractiva per a la gent que estava fotuda”, afegeix Xavi García.
Mingo Hernández explica com durant el concert a Sedaví un skin va pujar a l’escenari i va començar a pegar-li al cantant de la banda anglesa. “Crec que va ser perquè ací la tendència dels skins era més cap a la ultradreta i el moviment nazi i els Angelic Upstarts practicava música punk oi!, però la seua filosofia era antifeixista. I això no va agradar molt als skins d’ací”.
“Ta vegada no van ser milers. Ni tan sols un centenar”, apunta Eduardo Guillot en el pròleg de Miles de muchachos, un llibre que deixa per escrit que el punk va existir a València i que, a tenor dels testimonis, s’expliquen moltes situacions sociopolítques del present, encara que aquesta no és la intenció del llibre.
