Hi ha hagut una mena d’efecte papallona en la transformació que ha viscut la societat valenciana durant les últimes quatre dècades. Els canvis a millor han provocat contrarietats, en alguns casos irreversibles, com per exemple l’empremta ecològica produïda sobre el litoral com a conseqüència del moviment demogràfic dins del País Valencià. La conclusió a què s’arriba després d’analitzar des de diferents vessants sociològics l’evolució dels valencians des de 1977 fins a l’actualitat és que els canvis han provocat èxits i fracassos com a col·lectiu. Malgrat tot, la transformació cal veure-la en positiu. “Ara estem millor que en 1977”, va afirmar aquest dimarts Antonio Ariño, el vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València (UV) durant la presentació de La societat valenciana en transformació (1975-2025).
Es tracta d’un volum exhaustiu publicat per la mateixa Universitat de València junt amb la Institució Alfons el Magnànim i l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local, que després de quaranta anys ofereix, a través de les investigacions de mig centenar de sociòlegs, “l’informe més detallat” sobre el que eren i el que són els valencians, va indicar el director del Magnànim, Vicent Flor. El precedent d’aquest manual cal buscar-lo en una altra publicació del Magnànim, La societat valenciana dels 90, coordinada per Manuel García Ferrando, però, si bé aquest llibre es deté en l’última dècada del segle XX, tampoc no aborda les dinàmiques socials valencianes des de tots els àmbits possibles i, entre les novetats, destaca l’anàlisi de la justícia “com una pota de l’estat del benestar” a la qual se li dedica un capítol complet, va ressaltar el vicerector.
El fet que l’obra aporte un “mapa” acurat de la transformació i assenyale els encerts i les necessitats durant les darreres quatre dècades fa que el text es convertisca en una eina útil per a “dirimir les polítiques públiques”, va demanar el sociòleg i director del Magnànim.
L’obra, dirigida pel mateix vicerector de la Universitat de València i coordinada pel sociòleg Pedro García Pilán, aborda el camí recorregut per la societat valenciana des de 1975 fins a l’actualitat i para esment en les tendències socioeconòmiques i politicoculturals. La investigació no es deté en el present, ja que l’interval d’estudi s’implementa fins a 2025. Tanmateix, eixe avenir no cal entendre’l com a “pronòstic de futur”, va advertir Ariño, sinó que els sociòlegs han volgut deixar constància de la direcció que manté la societat valenciana actualment i cap a on apunta que transita, va afegir Ariño.
Entre les dues dates (1975 i 2025) hi ha dues fites destacades, dos pols de màxima resposta social davant l’adversitat política, social i econòmica. La primera va ser la manifestació massiva del 9 d’octubre de 1977 a València per a reclamar llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. La segona, quaranta anys després, va tindre lloc també a la capital del País Valencià el 18 de desembre de 2017, que no va tindre l’afluència de l’anterior, però va representar la unió dels agents socials davant d’un dèficit que afecta tota la societat valenciana com és l’infrafinançament. Això no obstant, entre les dues dates i malgrat que els estudis i informes alerten de les “asimetries i desigualtats” provocades mentre “es desenvolupaven les autonomies” la reacció dels valencians de prendre els carrers amb assiduïtat no ha sigut l’esperada. En aquest sentit, Antonio Ariño va alertar que “la capacitat de resposta de la societat valenciana no està a l’altura de les necessitats que té”, per això, davant les caresties “la societat ha de reaccionar”, va dir el director de l’obra.
La transformació de la societat valenciana durant els últims quaranta anys és una trajectòria “de clarobscurs”, tal com va definir el procés Ariño. Perquè cada canvi duu aparellat un moviment del trencaclosques social. Per exemple, l’esperança de vida ha augmentat considerablement, però també “viurem un seguit d’anys amb malalties i augment de la dependència”, va indicar el sociòleg. Què vol dir això? Que viurem més anys, però creixerà la despesa sanitària i assistencial destinada a atendre els majors. Però, n’hi ha més, com ara en el vessant polític, educatiu i econòmic. Hi ha animadversió cap a la classe política, però, algú ha de legislar i prendre decisions; el ciutadà és reticent a pagar impostos però es reclamen partides pressupostàries per als serveis públics; s’ha democratitzat l’accés a l’educació però, en canvi, “les elits empresarials estan poc formades”, va enumerar el coordinador del volum, Pedro García.
Malgrat tot, la radiografia social no trasllada una situació apocalíptica, sinó dues cares de la realitat que els sociòlegs demanen que siguen tingudes en compte. El missatge és “positiu”, perquè “hi ha més gent amb formació, hi ha una revolució de les dones i una alta longevitat” i això “són fets extraordinaris”, va emfatitzar Ariño, però, alhora va advertir que per a calibrar els èxits “cal veure les dues dimensions”.
La societat valenciana és…
Les conclusions dels 17 capítols assenyalen que la societat valenciana s’ha vist afectada per la caiguda de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida. La transformació en la densitat de població “és bestial”, va destacar Pedro García, de manera que la societat és urbana perquè abandona l’interior per a poblar el litoral on deixa una empremta ecològica “irreversible”, va alertar el coordinador; el creixement de població entre 1998 i 2008 va superar la mitjana europea, en gran mesura per la immigració que va afavorir que no s’estancara i envellira de manera més accelerada, encara que aquest no s’aturarà i durà conseqüències econòmiques que posen en escac l’estat del benestar actual.
La renda per capita i el producte interior brut estan “molt per sota de la mitjana espanyola”, van alertar els sociòlegs, de fet, ja es trobava deu punts per sota abans de 2007. La crisi va afectar greument la indústria per la mala adaptació a les exigències de la internacionalització, mentre que l’agricultura sofreix la conseqüència del minifundisme. En tot cas, si ha millorat l’economia, segons els autors, no és pel canvi del model productiu ni per la competitivitat, sinó pels serveis tradicionals com ara el comerç, el transport i el turisme. La societat valenciana és econòmicament oberta, internacionalitzada i centrada en el sector serveis, multicultural i individualitzada, amb diversitat en els models familiars, que valora la democràcia, però, recela del seu funcionament i de la classe política. Pel que fa a la taxa d’atur i al fracàs escolar se situen per damunt de la mitjana de l’Estat i els indicadors de pobresa són majors al País Valencià que a l’Estat.
Les famílies passen dels 3,5 membres als 2,4; l’edat de la dona quan té el primer fill puja dels 24,85 anys en 1980 als 30,67 en 2016; es retarda l’edat d’emancipació; la família importa com a nucli social, però, no resol la convivència com fa tres dècades, ara, negocia els conflictes, el pare deixa de ser autoritat i no hi ha enfrontaments generacionals; s’ha accelerat la revolució de la dona, ja que en 2015 les alcaldies liderades per dones superaven el 20% al País Valencià situant-se per damunt de la resta de l’Estat –en 1983 estava per sota– mentre que a les Corts l’objectiu de la paritat frega el 45% dels escons en 2015, una xifra similar al Congrés en el mateix any. El nombre de dones amb formació universitària s’incrementa, però es manté la tendència popular de carreres masculines i femenines, ja que elles trien itineraris relacionats amb l’educació i la salut. La taxa d’activitat de les dones passa del 34% en 1977 al 80% en 2017, ara bé, existeix la bretxa salarial i les desigualtats pel que fa a les hores de tasques domèstiques entre dones i homes: en 2010 els homes destinaven 2.32 hores i les dones 6.55 hores.
El tractament dels sociòlegs
La societat valenciana en transformació diagnostica les febleses i bonhomies dels valencians, però, també apunta un tractament per a encaminar la situació des de l’anàlisi sociològica. Així, el llibre advoca per canviar el model econòmic per un sistema basat en el coneixement i la inclusió; canviar el model social de manera que els serveis deixen de ser residuals i assistencials per uns preventius i universals; renovar els contractes de l’estat del benestar; millorar l’eficiència de les institucions, i tindre la capacitat de generar consens polític sobre les prioritats a mitjà i llarg termini.
