L’artista Nuria Riaza inaugurarà aquest divendres, 11 de gener, la seua segona exposició individual en la galeria Pepita Lumier de València, titulada La memòria de les pedres, en la qual aborda la “memòria, les pèrdues, el dolor, la soledat, l’oblit” i el “silenci d’un país”. Riaza, nascuda a Almansa i establida a València des de fa deu anys, utilitza en la seua obra el bolígraf blau com a eina principal, que en aquesta ocasió mescla amb el fil, en un homenatge a les dones a través del brodat, segons ha informat la galeria Pepita Lumier en un comunicat.
L’àmplia proposta de dibuixos que podran veure’s en aquesta mostra, que romandrà exposada fins al 23 de febrer, recull “una infinitat de metàfores i de poesia” amb una tècnica “excel·lent i amb una cura extrema del concepte”, afegeix. A més, en col·laboració amb La Impremta CG, s’editarà una obra de l’artista, realitzada en impressió digital sobre paper d’alta gamma i limitada a cent exemplars, que podrà ser adquirida al costat de la resta d’originals de l’exposició des del mateix dia de la inauguració.
Nuria Riaza (Almansa, 1990), guardonada en el Certamen de Minicuadros de Huestes del Cadí a Elda (el Vinalopó Mitjà), ha il·lustrat per a empreses com Warner Music, Penguim Random House, Valencia Plaza, Panenka i Glamour, entre d’altres, i ha exposat de manera individual i participat en mostres col·lectives a València, Madrid, Barcelona, Bilbao i Saragossa. Sobre la seua tècnica, l’artista assenyala que pot parlar de qualsevol cosa usant un bolígraf, perquè així aprén a acceptar que “l’error és part de qualsevol procés”, i amb el paper, posant les seues regles “sempre canviants”.
Pel que fa al fil, present també en la majoria dels seus dibuixos, explica que funcionen com el “nexe que ens uneix a les nostres arrels i tradicions”. “La memòria de les pedres”, assegura l’artista, “conta una cosa crua de manera poètica” i es converteix en “un eufemisme per a poder parlar de la memòria, de les pèrdues, del dolor, de la soledat, de l’oblit” i d'”un dia en què, no fa tant de temps, el dret a la vida, a la llibertat i al lliure pensament van passar a ser un luxe”.
La mostra, afegeix, “conta que la història l’escriuen tant els homes com les dones, encara que en conflictes armats la memòria col·lectiva s’oblide de la figura femenina participant en ella, relegant-la a un segon pla, a la casa”, i allí “l’única cosa que ha perdurat d’elles han sigut els seus jocs de taula i mocadors brodats”. Aquesta exposició parla també “del silenci d’un país, de les flors seques i marcides que esperen en fornícules absents”, conclou l’artista.
