Casetes de camps, corrals, pous d’aigua, neveres, fonts, murs… Totes elles, construccions de pedra en sec (o pedra seca) que formen part del paisatge natural valencià però també del patrimoni que ha anat creant l’ésser humà que l’habita. L’edificació en pedra seca exerceix una actuació conscient sobre el medi rural, cosa que ha donat lloc a la generació de paisatges antròpics en què les construccions s’adapten i s’integren en l’entorn. Amb tot, es tracta d’unes construccions que “no es valoren i que acabaran amb el temps si no es posa remei”, alerten des de l’Associació Cultural la Fontanella de Costur (l’Alcalatén).
Mari Cruz, membre de la Fontanella, explica que Costur és “un poble xicotet en terme i en població, a més de ser molt muntanyós”. Per això, “calia abancalar els camps i és ací on entra la pedra en sec”. A banda dels murs de ‘paret seca’, destaca un pou amb dues cavitats, “la figura més important del poble, la més emblemàtica”, remarquen des de l’associació.
Bona part de la tasca de la Fontanella està dedicada precisament a donar a conéixer eixe patrimoni de la pedra seca. Així, organitzen activitats perquè el veïnat “valore el que tenim” i d’educació “perquè els xiquets entenguen què és i que ho reconeguen com una cosa important i nostra”. De fet, en 2017 es va posar en marxa el projecte ‘Tota pedra fa paret’, que continua en 2018, en què també s’inclouen activitats realitzades amb la pedra tant antigues com actuals.
Preguntats sobre el futur d’aquestes construccions però també de la mateixa tècnica, des de la Fontanella alerten que “no podem dedicar-nos a la restauració”. No obstant això, conten que al poble queden alguns paredadors, ja majors, i algun jove que ha aprés d’ells. Ara bé, no es tracta d’un ofici. “Després de les pluges torrencials es produeixen solsides i aquestos col·laboradors ajuden en la seua reconstrucció”, expliquen. Així, una de les particularitats d’aquesta tècnica és que sovint va lligada a l’autoconstrucció, és a dir, la posen en pràctica els destinataris de l’edifici o obra resultant. A més, l’ús de la tècnica està relacionat amb les pràctiques socials d’ajuda i col·laboració entre veïns, tal com segueix ocorrent a Costur.
Cuidadors dels recursos naturals des de temps prehistòrics
Quan es parla de ‘l’art de la pedra en sec’ es fa referència al coneixement relacionat amb la fabricació de construccions de pedra superposant-ne unes sobre unes altres, sense utilitzar cap altre material per a la unió. Aquestes estructures s’estenen principalment en les àrees rurals, en terrenys empinats, tant dins com fora dels espais habitats. L’estabilitat es garanteix mitjançant l’acurada selecció i ubicació de les peces. L’ordenada col·locació d’unes pedres sobre les altres, només sustentades pel seu pes, i la solidesa que confereix la correcta disposició constructiva conformen la minimalista i sàvia arquitectura de la pedra en sec.
Les construccions de pedra en sec han donat forma a nombrosos i diversos paisatges creant diferents maneres d’habitatge, agricultura i ramaderia, i testifiquen els mètodes i les pràctiques utilitzades per les persones des de la prehistòria fins a l’actualitat per a organitzar els seus espais de vida i de treball mitjançant l’optimització dels recursos naturals i humans locals. A més, juguen un paper vital en la prevenció de lliscaments, inundacions i devessalls, i en la lluita contra l’erosió i la desertificació de la terra millorant la biodiversitat i creant condicions microclimàtiques adequades per a l’agricultura.
On gaudir d’aquest art reconegut per la UNESCO
Conscient del valor d’aquesta arquitectura, en novembre de 2016 la Generalitat ja va declarar la tècnica constructiva de la pedra en sec com a Bé de Rellevància Local Immaterial. A més, des de la conselleria encapçalada per Vicent Marzà s’han impulsat unes ajudes “completament innovadores” per a catalogar i per a preservar la pedra en sec valenciana. Aquestes ajudes s’han convocat per primera vegada enguany amb un pressupost de 300.000 euros i es van resoldre recentment. Això permet la catalogació i identificació d’aquest bé patrimonial i alhora la seua preservació. A més, a les ajudes es podien presentar particulars, a fi que les seues propietats es preserven i formen part d’un bé patrimonial col·lectiu.
Dos anys després d’aquella declaració, és a dir, aquest novembre, la manifestació cultural internacional ‘L’art de la pedra seca’ va ser inclosa en la llista representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco. Una declaració que, des de la Fontanella, consideren “un gran pas per a aconseguir que es valore el nostre patrimoni”.
També la consellera de Medi Ambient, Elena Cebrián, fa una valoració “molt positiva” d’aquesta declaració “pel que fa a l’oportunitat que la gent conega i s’interesse per la riquesa que tenim als nostres pobles, sovint desconeguda i, per tant, poc valorada”. “És una riquesa humil, de treball dur de persones anònimes amb poc més que les seues mans i la saviesa antiga, un exemple emocionant d’adaptació a l’entorn, un entorn difícil com són les nostres muntanyes”, descriu.
En aquesta candidatura participaven l’estat espanyol, Grècia, Xipre, França, Croàcia, Eslovènia, Itàlia i Suïssa. A l’Estat es poden trobar exemples d’aquesta tècnica, especialment a les autonomies d’Andalusia, Aragó, Astúries, les Balears, Catalunya, Extremadura, Galícia i el País Valencià. De fet, tal com explica Marzà, la Conselleria de Cultura va formar part activa de la candidatura per a fer realitat aquesta declaració per part de la UNESCO.
A casa nostra, trobem aquest paisatge d’elaboració humana a les comarques del nord, com ara al Baix Maestrat, a l’Alt Maestrat i als Ports. També n’hi ha a l’Alcalatén, com és el cas de Costur, i a la Plana Alta, al terme de la Serratella. A la demarcació de València destaca Énguera (la Canal de Navarrés), amb un gran nombre de refugis, anomenats ‘cucos’, repartits per tot el seu terme. Cap al sud, hi ha nombrosos exemples de ribassos, refugis agrícoles i refugis de picapedrers construïts amb aquesta tècnica i associats a l’antiga extracció minera. Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa); Novelda i el Pinós (el Vinalopó Mitjà), i Crevillent (el Baix Vinalopó) són alguns dels municipis on també es pot gaudir de l’art de la pedra seca.
L’amenaça de la turistificació
Amb tot, la responsable de Medi Ambient alerta que “seria una errada reduir el reconeixement de la Unesco a només un ‘nou atractiu turístic'”. Així, si bé troba important que la gent visite les construccions i faça turisme rural i active les economies dels pobles, Cebrián considera que la declaració ha de servir perquè la societat assumisca “la responsabilitat compartida de protegir i conservar aquest patrimoni”. En poques paraules: no es pot traduir el reconeixement de la UNESCO en un mer producte turístic. “Aquesta reflexió seria aplicable també a les oliveres mil·lenàries, als castells de muntanya, a les pintures rupestres…”, afegeix la consellera.
Cebrián remarca que, quan la gent que viu a les ciutats visita aquestos llocs, “ha de fer-ho amb respecte, comprenent que formen part de nosaltres, de la nostra història i del paisatge humà”. “És una oportunitat per a tornar la mirada al nostre interior, personal i geogràfic, i retrobar-nos-hi”, afegeix. En definitiva, “que la nostra visita no siga com qui va a un parc temàtic sinó com un viatge interior, cap a nosaltres mateixes, i així mirar quin futur volem”, conclou sobre aquest tema.
El patrimoni que no es veu però se sent
Des de la Conselleria de Cultura exposen que, d’acord amb l’extensió territorial, “l’arquitectura de pedra seca presenta una gran varietat tipològica i de solucions constructives i s’adequa a les variables geogràfiques, humanes i ambientals del territori valencià”. Però aquesta diversitat constructiva no hauria sigut possible “sense la transmissió, generació rere generació, d’una sèrie de coneixements, tècniques i pràctiques que, en el seu conjunt, conformen la tècnica constructiva de la pedra seca”.
Aquesta transmissió dels coneixements s’ha produït tradicionalment de manera oral i en un context d’aprenentatge informal. És ací on entra “un altre component immaterial molt valuós”, el lèxic relatiu a eines, elements constructius i tècniques específiques, entre d’altres, que presenta variacions fonètiques i semàntiques en els diferents llocs del territori en què es manifesta aquest bé. Alera, barrina, caletxa i dula són només quatre dels mots que es poden trobar al vocabulari de la pedra en sec de l’Ajuntament de Vilafranca (els Ports).
Una opció més contra el despoblament
L’arquitectura de la pedra en sec és característica de l’interior, just les zones que més estan patint el despoblament. Per això, la consellera Cebrián, responsable també de l’àrea de Desenvolupament Rural, indica que “ha de convertir-se en una opció de diversificació i generació de llocs de treball per la via del turisme, la catalogació, la reconstrucció i l’aprenentatge de la tècnica”. Ho ha de fer, però, “des d’una visió integral del desenvolupament rural que ha de combinar diferents activitats econòmiques, com ara l’agricultura, la ramaderia, la indústria alimentària, el turisme, altres indústries, la provisió de serveis bàsics i un llarg etcètera”. D’aquesta manera, considera que contribuirà, “com una pedra més en un mur de pedra seca”, a revertir el despoblament de moltes zones del País Valencià. “Lluitar contra el despoblament no es pot reduir a una qüestió de xifres: no es tracta d’omplir de gent els pobles sinó d’omplir els pobles de possibilitats i opcions de vida dignes i variades”, sentencia la consellera.
