Temps era temps en què València i Itàlia estaven unides per la corona, les rutes marítimes de la Mediterrània i els veïns dels dos territoris. Era habitual trobar cognoms d’una ribera i l’altra obrint negocis a València i Nàpols, fins i tot, dos Borja van ocupar el tron del Sant Pare a Roma. Són, òbviament, “cultures properes”, afirma el professor d’italià a l’Escola Oficial d’Idiomes de València Gianpiero Pelegi, però, que més enllà dels tòpics, hui, a penes s’hi reconeixen. En la tasca de refer els lligams es va embarcar des de 2016 Edizioni dell’Orso quan va publicar aleshores la primera antologia en italià dedicada a Vicent Andrés Estelles. Dos anys després, ha vist la llum Le voci di un popolo, un recull de trenta poetes valencians nascuts entre 1938 i 1959 que s’han traduït a la llengua de Dante Alighieri.
L’antologia comença en Josep Palàcios, poeta nascut en 1938, i acaba en Encarna Sant-Celoni, que va nàixer en 1959. En total, el llibre apropa als italians una trentena de poetes seleccionats per Jaume Pérez Montaner i la professora de català de la Universitat de Torí Veronica Orazi i ha estat traduït del valencià a l’italià per Gianpiero Pelegi, Josep Dionís Martínez i Giueseppe i Valentina Zirilli. “És un conjunt desconegut per a Itàlia”, apunta Pelegi, qui s’ha fet càrrec de la traducció del valencià a l’italià i de la introducció del volum, un text amb què el professor tracta d’apropar la poesia valenciana d’aquesta època (del 38 al 59 del segle XX) als lectors italians.
El llibre inclou versos de poetes i poetesses valencians que parlen de diverses temàtiques però en què predominen la llengua, el feminisme i el món interior a través de les veus de Josep Palàcios, Pérez Montaner, Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Emili Rodríguez-Bernabeu, Rafael Català, Antoni Prats, Josep Piera, Vicent Alonso, Isabel Robles, Josep Dionís Martínez, Eduard J. Verger, Pere Bessó, Joan Navarro, Gaspar Jaén Urban, Eusebi Morales, Teresa Pascual, Marc Granell, Carles Mulet Grimalt, Salvador Jàfer, Anna Montero, Vicent Berenguer, Antoni Defez, Maria Carme Arnau, Maria Fullana, Francesc Mompó, Enric Sòria, Manel Rodríguez-Castelló, Ramon Guillem i Encarna Sant-Celoni.
“No s’han fet moltes traduccions a l’italià”, explica Pelegi. Algunes publicacions van incloure Fuster i Estellés, però, sobretot, un dels més traduïts a l’italià ha sigut Salvador Espriu amb una antologia de 1966 traduïda a l’italià. En 1962, recorda Gianpiero Pelegi, va aparéixer una antologia de poetes catalans que incloïa el Sonet escrit davant la mort, de Joan Fuster. En 1968 va aparéixer Poesia catalana de protesta que no va incorporar cap autor valencià, un fet que va tornar a passar amb una altra publicació de 1979. La quota valenciana s’ampliava amb algun vers de Josep Piera i amb l’antologia d’Estellés de 2016.
Malgrat la distància, “són llengües properes” en què que no representa un gran repte la traducció, perquè, al remat, “són cultures properes”, sosté Pelegi. Això no obstant, ni Itàlia coneix la poesia valenciana del XX ni el País Valencià coneix les veus italianes coetànies. “Falten editorials que es dediquen a la traducció”, demanda el professor. Per això, destaca que els trenta poetes hagen sigut “molt generosos”, ja que han cedit els drets d’autor de les traduccions per a facilitar ser descoberts per la península Itàlica.
“En la introducció ja advertim que és la primera aproximació” a la poesia escrita durant el segle XX, perquè sobre la taula hi ha un projecte per a donar-li continuïtat. “En un futur volem fer una altra antologia amb poetes des de l’any 60 fins a l’actualitat, la gent jove, per a completar el panorama”, afirma el traductor dels primers 30 poetes valencians que ha de descobrir Itàlia.
