El grup parlamentari EUPV proposa que les Corts Valencianes acorden sumar-se a la commemoració del 75 aniversari de la tragèdia que va suposar el final de la Guerra Civil en el Port i la ciutat d’Alacant i, així mateix, condemnen el règim franquista que durant 40 anys va imposar una cruel dictadura en tot l’Estat.
En una roda de premsa posterior a la Junta de Síndics sobre la Declaració Institucional sobre el final de la Guerra Civil, la diputada d’EUPV Esther López Barceló, ha manifestat que “encara aquestes Corts no s’han manifestat, creiem que aquesta és la data idònia perquè ho facen”.
En aquest sentit, Barceló sosté que “estem en un moment en el qual s’està parlant moltíssim de valors democràtics, s’estan enaltint valors de la Transició”, per la qual cosa el seu grup parlamentari considera que “per coherència”, aquesta Institució “ha de posicionar-se en contra de la dictadura feixista del règim de Franco”.
Segons s’indica en la proposta de declaració institucional, “la democràcia manté des de l’època de la Transició un deute pendent en matèria de reparació i dignificació de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista”.
El text proposat comença indicant que “el colp d’estat militar en juliol de 1936 emparat pels poders fàctics de l’Antic Règim va ensopegar amb una gran resistència popular, i va donar origen així a una cruenta guerra civil que duraria fins a 1939”.
S’assenyala també que “les potències feixistes europees”, Alemanya i Itàlia, van recolzar bel·licosament els revoltats, “a la qual cosa es va unir la vergonyosa actitud de les democràcies occidentals que van optar per la No Intervenció”. Ambdós elements, entre altres, van fer impossible la victòria de la legítima resistència del poble espanyol.
El port d’Alacant, última esperança de salvació
Al mateix temps el text recorda que en març de 1939, el Port d’Alacant es va convertir en “l’última esperança de salvació per als republicans, d’on van eixir diversos vaixells amb centenars de passatgers. Allí es van concentrar entre quinze i vint mil persones, de les quals tan sols més de tres mil van poder embarcar, en la nit del 28 de març, en l’Stanbrook. Hores després partia el Maritime, que tenia un tonatge superior, però el capità del qual a penes va admetre a trenta-dos passatgers, mentre quedava en el moll una multitud desesperada que anava engrossint minut a minut”.
“Les dones, els xiquets, els malalts i ancians van ser desembarcats en els primers dies, però la majoria dels refugiats van haver d’esperar quasi un mes per a poder baixar a terra, i van ser instal·lats en diversos camps de concentració”, apunta la proposta formulada per Esquerra Unida.
La proposta de declaració institucional continua indicant que després de la partida de l’Stanbrook i del Maritime, en el Port d’Alacant encara van quedar una multitud de persones tot esperant l’arribada dels promesos vaixells. Es va intentar, per mediació dels cònsols d’Argentina i Cuba i els membres d’una Delegació Internacional, establir una zona neutral, mentrestant es negociava l’eixida dels allí refugiats.
“Tot va ser inútil. L’entrada en la ciutat de les tropes feixistes italianes del General Gambara que constituïen la Divisió Littorio, en la vesprada del dia 30 de març, va fer impossible qualsevol tipus de resistència. Es convertia així el Port d’Alacant en una autèntica presó d’aigua”.
Els últims homes i dones que van resistir la revolta feixista, ja captius, van ser portats al tristament cèlebre Camp dels Ametlers. Uns altres van ser tancats en els castells de Santa Bàrbara i Sant Fernando, en la Plaça de Bous, en alguns cinemes i en el mateix Reformatori d’Adults.
“En el Camp dels Ametlers els presoners republicans van estar en unes condicions pèssimes, sense menjar i quasi sense aigua durant cinc o sis dies, fins que van ser traslladats a diverses presons i, especialment, amuntegats en vagons de trens de mercaderies, al camp de concentració d’Albatera. S’iniciava així un llarg camí de patiments i captivitat en el qual milers i milers de persones van ser vexades, empresonades i executades. I van haver de sobreviure en condicions pèssimes, tant en l’exili com en els camps de concentració, en les presons superpoblades o realitzant treballs forçats per a la construcció de monuments, pantans, carreteres, i com tots els vençuts, van haver de seguir ocultant durant moltíssims anys les seues idees. Perquè el final de la guerra no va suposar la pau, sinó la victòria del feixisme”, s’inclou en el mateix text.
