Alfonso Moltó ha recuperat la corona de campió en el mà a mà aquest migdia després d’imposar-se a Julio Marrahí en una final memorable, amb un desenllaç propi de les grans cites de la pilota valenciana. Amb l’escala del trinquet de Bellreguard, la catedral de la modalitat, de gom a gom i expectant (amb la travessa tirant als rojos) per veure en acció els dos jugadors més en forma del raspall professional, el rest de Barxeta i el de Castelló de la Ribera han protagonitzat una intensa i emocionant partida que, després d’una hora d’espectacle, ha caigut del costat de Moltó, que ha guanyat un últim joc en el qual, per moments, ha semblat que s’aturava el temps.
D’una banda, les mans, el talent i l’experiència de Moltó, i de l’altra, el temperament, la força i el geni de Marrahí prometien un encontre renyit sobre les lloses. Els detalls més insignificants per als ulls poc experts podien ser els decisius. Un d’ells, la reballada. Perquè les forces es presumien més que igualades i començar amb la treta a favor seria un punt determinant. El beneficiat per la fortuna ha sigut Moltó, qui ha pogut començar colpejant primer.
El de la Costera ha iniciat la seua quarta final consecutiva molt concentrat, amb la mirada fixada en l’objectiu de recuperar el títol que l’any passat va perdre davant el jove Ian de Senyera. Impertorbable, constant, precís, intel·ligent i tranquil. Moltó ha començat manant. Contra els seus primers colps, Marrahí res no podia fer al rest (10-5).
Quan ha arribat el seu torn, el de Castelló de la Ribera tampoc no ha perdonat a la treta. Amb molt de suport des de l’escala, Marrahí ha exhibit el seu millor repertori de colps gràcies, en gran part, al seu estat de confiança plena després de recuperar-se de les darreres lesions. Marrahí ha guanyat el seu primer joc amb tretes directes. Moltó, tanmateix, presentava més batalla des del rest, on ha tirat d’una esquerra capaç de salvar pilotes enverinades. Tornava les que podia, sense cometre grans errades però sense poder fer miracles (10-10).
De nou, Moltó guanyava el seu joc des de la treta amb facilitat (15-10). Marrahí, un poc més nerviós a l’hora d’entrar a l’aire la pilota i d’avançar la seua posició per ser més ofensiu, ha comés una errada que l’ha portat a estavellar-se contra la muralla. Una forta trompada que ha suposat un colp al colze que ha semblat arrossegar durant la resta de la partida. Tot i això, el dolor no li ha impedit jugar el seu millor nivell. Moltó, cada vegada més tranquil, creixia en cada quinze i s’atrevia a alçar la pilota per a buscar la llotgeta. Fins i tot, el de Barxeta ha tingut opcions de trencar la treta de Marrahí. El de Castelló de la Ribera, amb un rostre que reflectia excessiva tensió, ha sabut asserenar-se i salvar el joc amb contundents jugades amb les quals ha tirat Moltó contra la paret (15- 15).
La partida, ràpida i vibrant, amb un ritme diabòlic, ha arribat a un dels seus moments claus. Marrahí, recuperat d’una mini crisi, ha desaprofitat les poques opcions de guanyar el joc des del rest, sobretot enviant pilotes a l’escala i donant vida a Moltó quan pitjor ho estava passant. El de roig, en canvi, ha tornat al camí del joc cerebral, de la concentració màxima i amb un joc deliciós ha posat tota la pressió sobre les esquenes de Marrahí (20-15).
El de blau ha patit molt per a igualar de nou la final. Moltó ha tingut un 30-Net a favor i fins i tot ha gaudit d’un Val per a guanyar el campionat. El de Castelló de la Ribera, contra les cordes, s’ha refugiat en la seua potent treta per a salvar la partida i allargar la final, que agafava color roig per alguns moments. L’afició de Marrahí, sorollosa i il·lusionada, ha ajudat el seu jugador per a remuntar i empatar el resultat després d’una jugada complicada en la qual l’home bo ha donat quinze per a Marrahí (20-20).
Amb tot en l’aire, la partida ha presenciat el quinze més llarg de tot l’encontre. Un intercanvi, amb el silenci nerviós de la catedral de Bellreguard de so de fons, que ha vingut a resumir el desenvolupament de la gran final. La paciència, la col·locació i la concentració de Moltó davant la pegada i l’agressivitat més desordenada de Marrahí. El de Barxeta ha aguantat més i millor fins que la pilota ha caigut de la seua banda. Amb Val i 30, la versió més conservadora de Moltó, molt fiable des del dau, ha sigut suficient per a carregar amb força. Marrahí s’ha defés amb tot fins on ha pogut. Una pilota final al tamborí ha fet pujar el 25-20 definitiu al marcador i la meitat del trinquet ha esclatat d’alegria, mentre que l’altra ha regalat un aplaudiment unànime a Moltó, el nou i just campió, així com a Marrahí, el més que digne subcampió.
“Després d’una temporada no massa bona, açò sap a glòria”, expressava Moltó només acabar la partida, encara amb el rostre emblanquinat per la tensió, amb el somriure congelat per la tensió i amb la mirada lluenta. Una satisfacció encara nerviosa per a un jugador que durant l’any passat, després de moments durs i de partides roïnes, d’una davallada psicològica va arribar a pensar en la retirada. Ara, un any després de caure contra Ian en la final de 2017, mesos després de superar una crisi de joc i resultats i de pensar la retirada del món professional, Moltó ha recuperat la glòria en una final memorable contra un gran Marrahí.
Moltó i el raspall estan d’enhorabona.
