Aquest diumenge, quan els dos finalistes del campionat Individual de raspall s’encaren al caixonet per mirar de triar les pilotes per a la partida –que serà diumenge vinent a Bellreguard– es trobaran amb el fruit de llargues hores de treball acurat i minuciós. Unes joies de l’artesania amb denominació d’origen que seran clau en l’avenir de la gran final i, per tant, en la proclamació del nou campió.
Al caixonet sempre tenen un lloc assegurat les pilotes de Carcaixent. La família Álvarez va començar a fer pilotes de vaqueta en 1922, quan Enrique, un sabater del poble, va decidir canviar de professió davant la implantació de la indústria del calçat. Sabates molt més barates contra les quals no podien competir les mans d’un artesà. Llavors, Enrique es va fixar en les pilotes de vaqueta i es va fer amb un grapat d’elles per a desbudellar-les i investigar com i amb què es feien. Així és com va començar una nissaga que es manté hui dia. Perquè el fill d’Enrique Álvarez, també anomenat Enrique, va millorar la tècnica heretada i va ser responsable del bon nom que va agafar la seua pilota.
Ara, quasi cent anys després de l’inici d’aquesta nissaga, són José Enrique i Mari Carmen, néts del primer Enrique, qui mantenen amb vida la particular confecció de la pilota. Particular i inigualable, perquè encara que el procés de la confecció de la pilota és conegut –huit gallons de pell del bescoll del bou farcits de borra–, durant l’elaboració de la pilota s’empren diferents substàncies per a treballar la pell i afinar la textura i densitat que només els membres de la família Álvarez coneixen. Ningú més. El secret es guarda com un tresor. Són eixos detalls els que aconsegueixen que la pilota bote el que haja de botar i es comporte de la manera que s’espera dins del trinquet o, fins i tot, que es puga controlar el pes, entre 42 i 50 grams. Les més pesades i tancades, per al raspall; les més obertes i lleugeres, per a l’escala i corda. Amb tot, el treball de dies es materialitza en una pilota artesana, única, amb un preu que pot arribar als 80 euros.
La fórmula secreta
El cas de les pilotes d’Álvarez no és massa diferent del de les de Baixauli, a Catarroja; les de Pasqual Vinyes, al Genovés, o les “botadores” de Carlos, de Riola. Tots ells artesans dedicats a l’elaboració de l’element més important del joc. Un ofici exigent, només a l’abast d’uns pocs, que requereix moltes hores de dedicació per a aconseguir el resultat esperat i que, en cada artesà, incorpora una fórmula secreta que és la que diferencia una pilota d’una altra. Un misteri al qual només els elegits poden tindre accés.
A Castellar, Joaquín Ruiz acaba de desdejunar, agafa la seua cistella plena d’utensilis i ferramentes i seu davant la taula de la cuina. Mentre escolta el que van dient en la televisió agafa una piloteta de làtex i comença a embolicar-la amb llana i després es posa a cosir, per damunt, dos retalls de pell d’ovella que acaba de banyar en aigua. Agulla a la mà, mentre se sosté les ulleres, Joaquín va seguint els passos que ha repetit milers de vegades. Per les seues mans han passat milers de pilotes de ‘tec’, amb què es juga al frontó valencià.
Joaquín, arribat des d’un poble de Conca quan era un xiquet, és un enamorat de la pilota i de la pell. Un apassionat del frontó que, en les seues hores lliures, ha fet les pilotes amb les quals s’han jugat les grans finals de la modalitat de les tres parets. Per això, quan acaba de fer la pilota, l’agafa, la bota sobre un taulell especial i escolta el so que desprén el seu rebot fins que acaba content amb el que escolten els seus oïts.
Ruiz està jubilat des de fa anys i fa pilotes per pur entreteniment, per afició, per costum. Encara així, les seues, amb la pell d’ovella comprada d’un lloc que no vol revelar, són encara les pilotes que acaben rebotant en els frontis de les grans competicions valencianes.
Eixa afició és la que també alimenta els germans Simarro, de Silla, o Amparo Pasqual, d’Agullent, dos exemples de fabricants de pilotes de badana, la variant més molla de la pilota per a jugar sense que la mà patisca. Són les pilotes que més s’utilitzen en les escoles de pilota per a introduir els xiquets i xiquetes en el joc o les que serveixen per a exercicis d’entrenament. Tanmateix, la pilota de badana també demana la seua elaboració artesana, professional, malgrat que la recompensa econòmica, per una pilota que es pot comprar per 10 euros, siga la suficient.
Pilotes i més
No només de pilotes viu la pilota. Per als jugadors, hi ha altres elements, com ara les planxetes de protecció per a la mà, indispensables per afrontar una partida en condicions. Bé ho sap Ramon Cortés, que al seu taller de Borbotó es dedica a la fabricació de planxetes d’acer o fulla de serra a mida per a cada jugador. Ramon, com molts dels altres artesans que participen en la pilota, tampoc afronta la producció de xapes per a les mans dels pilotaris com un negoci. Només és una afició, una faena debades per ajudar la pilota.
Pràcticament com Emilio Giner, el corretger de Massamagrell, que de manera quasi autodidacta ha treballat en els guants de pell per als jugadors. Aficionat fidel al trinquet Tio Pena del municipi de l’Horta Nord, Emilio també té la pilota com hobby que l’ha empentat a crear i innovar guants de protecció per als pilotaris.
Un altre que ho fa per afició és Ramon Sancho, de Sumacàrcer, un dels pocs responsables de confeccionar els didals de pell que cobreixen els dits dels jugadors de raspall. Una protecció fonamental en cada partida, amb altre procés de treball de la pell molt precís i que, com ocorre en altres casos, no dóna per a menjar.
Només són alguns dels noms més coneguts en el món de la pilota els quals el passat estiu van estar convocats al Museu de la Pilota del Genovés per a analitzar i debatre la situació dels artesans dins del procés de modernització i professionalització de l’esport.
La pilota, un joc fortament arrelat en la tradició i els costums, es nodreix de l’artesania i de les mans expertes que aporten una personalitat única. Cada pilota, com cada didal, com cada planxeta, com cada partida, com cada trinquet, és diferent.
Manca de relleu generacional
La manca d’unitat entre els artesans –molts no es coneixen entre ells–, l’edat avançada de la majoria d’ells, afegida a l’inexistent relleu generacional, l’escàs interés en la divulgació de les tècniques de producció d’elements del joc, com ara les pilotes, l’elevat preu d’aquestes, la complexa situació dels artesans, sobretot els jubilats, a l’hora de poder vendre els seus productes, són realitats, arrossegades des de fa anys, que formen una sèrie de reptes que la pilota ha d’afrontar de manera conjunta.
Des de les institucions públiques, la Federació, la Fundació, la Càtedra de Pilota i altres administracions es treballa amb l’objectiu de mantindre l’artesania com un dels components essencials de la pilota valenciana, de la mateixa manera que es busca la fórmula per a fer-la pràctica i viable sense que això perjudique el creixement i la consolidació de la professionalització de l’esport. La pilota està feta a mà. Cal cuidar les seues mans.
