Al bell mig de València, darrere d’una façana discreta i camuflat entre un munt de restaurants xinesos, perruqueries i llibreries de barri, sense ser capaç d’atraure l’atenció del pas despistat dels turistes que van i vénen de l’estació del Nord. Allí és on respira el gran pulmó de la vaqueta a la ciutat, on batega el cor dels trinquets valencians, la centenària catedral de la pilota al cap i casal: Pelayo.
Considerat pels experts el recinte esportiu cobert amb activitat més antic d’Europa, Pelayo celebra enguany segle i mig de vida constituït en tot un emblema de la capital, quasi un temple que ha sobrepassat l’àmbit de l’esport per a convertir-se en un referent social. El trinquet arriba als seus primers 150 anys amb renovada salut, amb un passat gloriós, un present més que digne i un futur esperançador. Perquè Pelayo, després de superar l’última amenaça de tancament i desaparició, està més viu que mai.
Ho comprovarà hui Paco Cabanes ‘El Genovés’, el jugador més carismàtic de tots els temps. La figura de la Costera trepitjarà les lluents lloses del trinquet, provinents d’una pedrera de Novelda, per a rebre la medalla d’or de Pelayo. El Genovés accedirà a un trinquet engalanat per a l’ocasió, escoltarà l’ovació de les galeries i l’escala, plenes de jugadors, aficionats, amics i amigues de la pilota. I els aplaudiments rebotaran en els murs, sempre en peu, sobre els quals tots els grans pilotaris, des del segle XIX fins a l’actualitat, han llançat els seus colps. Unes parets amb màgia que sostenen una catedral que només professa la religió de la cavallerositat.
El reconeixement al Genovés, en la prèvia de la final del Trofeu 600 anys Generalitat d’escala i corda (Soro III i Raúl contra Genovés II, Pere i Monrabal II), serà l’acte central amb el qual Pelayo vol commemorar el seu aniversari. En realitat, tanmateix, el naixement del trinquet està datat el 20 d’agost de 1868, quan es va inaugurar el que seria el millor recinte d’aquestes característiques d’Espanya. “Mañana jueves, con la competente autorización, se inaugurará el nuevo trinquete de pelota, situado fuera de la puerta de San Vicente, junto al tiro de la gallina. Lo hemos examinado con detenimiento y creemos no aventurar nada al decir, no sólo que será el mejor de la provincia sino que acaso haya pocos en España que le exceda”, resava Las Provincias el dia abans de l’obertura del trinquet.
Ramón Pallardó “Moya”, Francisco Izquierdo “Quiquet d’Alboraia” i Vicente Izquierdo “Xufa” davant Joaquín Vidal “Cames”, Rosendo “el Ferreret de Tavernes” i Francisco Hurtado “Tramuser” van protagonitzar aquella primera partida, quan encara no s’estilava jugar amb corda i només es practicava el joc a ratlles.
Era quan València era altra València, quan la pilota era altra pilota. Pelayo, anomenat llavors trinquet de la gallina o de l’estació, es va construir per substituir l’antic trinquet del Reial, al costat de les muralles de la ciutat, prop de l’actual pont del Reial. Quan es va enderrocar, a principis del segle XIX, l’afició que aleshores omplia els trinquets que hi havia a la capital va reclamar amb força un nou trinquet. No sabien que era l’hora de la ‘catedral’.
En un inici descobert, primer als afores i després en ple centre de la ciutat, per Pelayo van desfilar totes les figures del segle XX. Des del Nel de Murla, l’impulsor del joc per dalt corda, fins a les actuals, passant pel Xiquet de Quart, Juliet d’Alginet, Rovellet o Paco El Genovés. Tots ells, protagonistes de vesprades de glòria i de gestes esportives que ara només es poden escoltar de veu dels testimonis, romanen homenatjats en la galeria d’honor del trinquet amb la seua fotografia presidint la zona del dau. Segons es diu, la regla per a entrar en aquest selecte club és senzilla: jugar amb una ‘granera’ i guanyar a tres triats.
Al llarg del segle XX, malgrat ser una instal·lació privada (ha anat canviant de propietaris), Pelayo es va consolidar com un espai públic en el qual la societat valenciana va reflectir la seua personalitat sense complexos. Va passar durant la Guerra Civil, quan el trinquet va mantindre la seua activitat (mentre el futbol es va detenir, la pilota va ser un dels esports més practicats a la ciutat aquells anys) i, sobretot, en les primeres dècades del franquisme. En els anys 40, per exemple, es va manar construir una finestra en la paret del dau per col·locar una ràdio i escoltar el Cara al Sol. Es va prohibir el valencià i, fins i tot, pronunciar la paraula rojos. Van ser els temps en els quals els marxadors cantaven les travesses a azules i encarnados. Pelayo, però, va tombar aquelles imposicions, com si res del que passara fora del trinquet poguera influir en allò que passava dins. La pilota estava per damunt.
Abans de l’arribada de la democràcia, en 1976, el trinquet es va sotmetre a una profunda remodelació que va suposar la instal·lació d’una coberta. Un sostre sota el qual els anomenats xiquets de Pelayo es van fer homes. Joves dels voltants del trinquet que van nàixer i créixer dins del trinquet, jugant, corrent, vivint en aquella catedral els millors anys de la seua vida. Fredi, Tino, Alcina, Grau, Peluco, Pedro… Veïns que es colaven per a jugar a les vesprades i que, sense assabentar-se, un dia van entrar per la porta consagrats com grans jugadors.
D’altra banda, Pelayo sempre ha estat un dels grans desconeguts per a molts dels veïns de la ciutat i va quedar esborrat del mapa de l’eclosió turística de València, com si la pilota arrossegara un complex de ruralitat que no fóra digne de mostrar als visitants. Eixa situació d’aïllament, afegida a la crisi que durant les últimes dècades ha assetjat la pilota, va portar el trinquet en 2015 a un punt que semblava de no retorn. Va ser llavors quan el propietari de Pelayo, Jaime Amorós, un valencià resident a Cantàbria, va estar a punt de tancar el trinquet després de la renúncia d’Arturo Tuzón a seguir al capdavant de la gestió del recinte. No era rendible. Quan tot apuntava al tancament indefinit de la catedral va aparéixer José Luis López, qui, de la mà de les institucions públiques valencianes, va acceptar comprar el trinquet per vora 670.000 euros, amb el compromís de les administracions de recomprar-se’l en un futur pròxim.
Ara bé, José Luis López ha canviat el rostre del centenari Pelayo. L’empresari valencià ha fet un desemborsament milionari que ha modernitzat tot el trinquet. Des de la canxa de joc, el marcador, les lloses, el sostre, les llums, els vestidors, els banys, els seients, les pantalles… Fins i tot el restaurant de l’entrada. El passat 2017 es va estrenar el gastrotrinquet de Pelayo, un restaurant de cuina elaborada amb productes valencians que pretén atraure al trinquet un sector de la societat valenciana que fins ara vivia d’esquena a la pilota. L’arquitecte responsable de les obres de remodelació, Carles Palmi, va explicar durant la presentació del seu projecte que Pelayo havia d’agafar la responsabilitat de convertir-se en el centre, en el pol de modernització del barri. Com un centre neuràlgic de la zona que no només fóra un trinquet sinó més aviat un espai d’encontre.
La neteja de rostre de Pelayo, acompanyada per l’entrada de la dona a la canxa com a jugadora (la primera partida femenina, almenys reconeguda de manera oficial, va ser en abril de 2016 i ara es vol que n’hi haja una al mes com a mínim), han fet variar el rumb de la catedral cap a un recinte més obert, més modern, que té el repte de créixer sense perdre l’essència.
Amb segle i mig de vida, Pelayo ha estat la seu de desfilades de moda, xicotets concerts, actes de partits polítics, escenari de presentacions de llibres i pel·lícules, zona d’exposicions… Tant se val, perquè Pelayo, 150 anys després, no ha deixat mai de ser un trinquet. El trinquet de la gallina, el de l’estació. El trinquet dels valencians. La catedral.
