La Vila podria ser qualsevol localitat valenciana que durant els primers anys del segle XXI haguera experimentat una depredació del territori per a transformar la base d’una economia rural minifundista en una indústria caciquil desitjosa d’aglutinar el poder. Vicent Usó (Vila-real, 1963) recrea en El paradís a les fosques (Bromera, col·lecció ‘L’eclèctica’, 2018) un poble fictici, però, molts dels detalls de la narració aboquen el lector a una realitat ben reconeixible, uns llocs i personatges reals, uns fets contrastats a les portades dels diaris, encara que, segons sosté l’escriptor, no perseguida, sinó que relativament secundària en la història de cobdícies i desgràcies d’un nou ric de la ceràmica.
Amb la darrera novel·la de l’escriptor de Vila-real –amb la qual es va erigir guanyador de l’últim Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant– Usó busca allò tan delerat pels lletraferits de transcendir des de l’àmbit local a la col·lectivitat. El paradís a les fosques s’ubica al món, de fet, el seu protagonista, Maties Passera, un comercial sense humanitat, viatja per Àsia col·locant el producte de la nova gallina dels ous d’or i retorna a la Vila, el seu poble, on la nissaga dels Passera s’han ordit una posició social, on està la seu de la companyia en què passa comptes a un gerent ambiciós i on viu gaudint de les bondats dels afortunats pels negocis: dones exuberants i infidelitats que freguen la nimfomania, clubs de tenis per al high standing, lògies clandestines on es practica l’abús de menors, exposicions exclusives i luxe a dojo. Tot plegat, Usó descriu uns actes –sovint actituds d’absolut postureig–, perquè els altres –i no mai u mateix– arriben a convéncer-se que s’és poderós, important, guai, influent, potentat.
“La meua intenció era reflectir una realitat que vaig viure, en els moments anteriors a la crisi, hi havia les grans teoritzacions com les de Fukuyama sobre que el capitalisme havia renovat l’èxit d’una manera constant, però això era a nivell teòric, perquè a nivell de carrer, la gent va arribar a pensar que qui no es feia ric era perquè era imbècil. Només calia apostar fort a la zona de Vila-real amb la ceràmica i a partir d’ací podíem fer-nos rics i comprar-nos el cotxe més gran, lligar amb la dona més espectacular i fer-nos la casa més enorme de tot el municipi”, emfatitza Vicent Usó.
Fet i fet, “la literatura només potser universal, si no, no és literatura”, respon amb fermesa Usó. L’escriptor de la Plana Baixa torna a interrogar-se sobre el seu entorn i allò que ocorre a tocar per a ordir una història sobre la crisi econòmica des de 2008 personalitzada en Maties Passera, el comercial de ceràmica esdevingut nou ric que actua sense cap mostra d’humanitat, sinó mogut per l’avarícia d’aconseguir diners, poder i, sobretot, que els rics l’acullen com un individu similar, un adinerat de ple dret. “M’interrogue sempre pel món que hi ha al meu voltant però d’una manera general, de fet m’he interrogat sobre la guerra quan no hi havia guerra a Vila-real, però, a partir d’aquestos elements tracte de fer històries que es pugen entendre de manera universal”, respon l’escriptor
És, al remat la història de Maties Passera, el comercial encarregat del departament asiàtic de l’empresa Pegasus Esmalts, una multinacional dedicada a l’exportació de ceràmica, un producte que en el món real dirimeix l’economia de la Plana Baixa. Tanmateix, el lector (informat) serà capaç de trobar coincidències amb la realitat, vincles entre personatges ficticis i verídics, com ara Serpentina, un artista excèntric i cotitzat pels rics i aquells que ostente el poder polític del moment que recorda al pintor Joan Ripollés. El bagatge i el grau d’informació d’aquell qui segueix la novel·la serà doncs determinant per a trobar, rere la història, els noms, les descripcions i els fets desenes de connexions amb la realitat dels pitjors anys de la crisi econòmica.
La novel·la canalitza tots els detalls d’una dècada llarga amb un paradigma econòmic que encara busca solucions. Usó sintetitza en la narració fets definitoris d’aquesta època com l’especulació immobiliària, els casos dels xiquets furtats, els expedients de regulació d’ocupació, dones cremades a l’estil bonze, crèdits hipotecaris per damunt del 100% del valor dels béns i el cas de les preferents bancàries, suïcidis pels deutes, desnonaments i, fins i tot, un mas perdut que en les seues profunditats una lògia de peixos grossos emmascarats celebra bacanals romanes amb consum de cocaïna, violació de menors i una ruleta russa en què els protagonistes són operaris, obrers i jornalers asfixiats per la desesperació de l’atur i els deutes.
“Sempre hi ha un interés quan recrees una història que té connotacions que l’acosten a històries reals”.
Tanmateix, Vicent Usó dóna llibertat a cada lector perquè traga les conclusions que crega convenients. “Totes les notícies i reportatges que he anat llegint poden tindre un lloc al final. Però tampoc no em preocupa molt perquè jo no intente fer reportatges, per tant, no intente reflectir realitats concretes en situacions concretes. Intente fer literatura a partir dels elements que em dóna la realitat”, explica l’escriptor. “Les notícies em donen un panorama del que està passant i després ho reutilitze en el sentit que més m’interessa. Mai volia mostrar una certa amoralitat extrema”, afegeix. “Hi ha coincidències amb moltes altres notícies. Sempre hi ha un interés quan recrees una història que té connotacions que l’acosten a històries reals i, evidentment, hi ha la intenció de denunciar determinades realitats, però en un sentit més genèric”.
“Evidentment cada lector les entendrà (les connexions amb la veracitat) en relació a la seua experiència prèvia i el seu bagatge de lectures. Per tant, aquells que coneguen realitats pròximes a mi probablement s’acostaran més als referents reals, podran encertar més, però això no invalida la vigència de la novel·la, per a mi els referents són absolutament imprescindibles en el moment que faig el text, perquè el text ha de valdre per ell sol, ha de tindre elements per a interessar el lector per ell sol. Després totes les altres conclusions i paral·lelismes que puguem fer ja no formen part de les meues obligacions, perquè depenen de cada lector. Que cada lector elucubre, però si la novel·la, amb els seus personatges i la trama connecta amb els lectors, la resta és matèria de conversa posterior”, raona Usó.
Escrita entre 2011 i 2015, guanyadora de l’Enric Valor de Novel·la de la Diputació d’Alacant, “si començara a escriure-la ara, el tema està completament vigent”, es lamenta. “Alguns diuen que els indicadors econòmics han variat però, la realitat de moltíssima gent no ha canviat gens. Molta gent encara està patint els efectes en forma de retallades en els serveis públics, no té feina i amb unes dades d’atur estratosfèriques, les arrels de tot això cal anar a buscar-les”, sosté. Després de tot, l’ordre econòmic del món continua en mans de vells rics.
