Andreu Alfaro feia viratges creatius en moments en què altres artistes haurien continuant mantenint la idea. Per exemple, quan va donar amb les característiques generatrius –les conegudes com a superfícies reglades (Fotogaleria), una manera enginyosa de plasmar la línia recta a través del recorregut d’un eix–, una troballa important que va definir la seua carrera escultòrica, Alfaro va seguir buscant altres formes, altres materials, altres realitats.
Malgrat l’acceptació pública de les seues escultures basades en les superfícies reglades, cotitzades a Alemanya i a l’estat espanyol, l’artista “no es va quedar ací”, va destacar Tomàs Llorens, un dels comissaris –junt amb Boye Llorens– de ‘Laboratori de formes escultòriques’, la “major” retrospectiva i més “ambiciosa” que recorre els 50 anys de carrera d’Alfaro.
L’exposició, que s’inaugura aquest divendres i que es podrà visitar fins al 3 de febrer de 2019, ressegueix les cinc dècades en què Andreu Alfaro va estar en actiu, això fa que aquesta mostra siga la més completa pel que fa a peces de xicotet i mitjà format, és a dir, que no queden recollides les obres de grans dimensions fetes per a l’espai públic excepte l’Homenatge a Plató que s’ha ubicat a la plaça de Tetuán, davant mateix del Centre Cultural Bancaixa.
La primera retrospectiva sobre l’escultor de València la va fer l’IVAM en 1992 però l’artista encara estaria quasi vint anys més creant, i, per tant, només recollia un tast de les peces fetes des de 1958 fins a aquell any; la segona la va tornar a organitzar el museu de la Generalitat en 2007, però, en aquesta ocasió, només es van exposar les peces que formaven part de la col·lecció de l’artista. Aquest ‘Laboratori de formes escultòriques’, amb què la Fundació Bancaixa pretén donar a conéixer l’obra menys coneguda d’Alfaro, així com la manera de fer “més íntima” de l’escultor, va destacar Llorens, s’estructura en huit blocs temàtics: Primeres obres (1958-1960); Emblemes (1960-1973); Generatrius i trames (1968-1978); Transparències cromàtiques (1975-1977); En diàleg amb el barroc (1978-1988); Baix el signe de Goethe (1981-1991); De jazz i d’àngels (1994), i Contraminimalisme (1987 i 1997-1998).
Malgrat tot, Alfaro és difícil de classificar, ja que es tracta d’un artista que “sempre va estar experimentant amb les formes i els materials”, va recordar el comissari. Va ser un autor longeu i prolífic, que va crear més d’un miler d’obres. Els inicis, representats en l’exposició en la secció ‘Primeres obres’ es fa constar la seua pertinença al Grup Parpalló durant la segona etapa d’aquest. La seua carrera es podria definir com la d’un creatiu nat que segueix un camí fins que, arribat a un punt culminant en què “Alfaro entenia que ja no donava més d’ell mateix”, va explicar Llorens, l’abandonava per a seguir un altre vial.
Si hi ha un tret definitori d’Alfaro, a banda de les característiques estrictament tècniques, va ser el seu compromís. Va formar art d’una generació d’artistes que “es van comprometre d’acabar amb la dictadura”, va indicar Llorens. Així, “el compromís amb la col·lectivitat no s’acabarà mai” i l’estima per la seua terra estaran sempre presents en la seua obra, independenment del gir estètic. De fet, Llorens va reconéixer que si Alfaro haguera marxat a Nova York, hauria gosat de major reconeixement, “però no ho va voler fer i es va quedar a la seua estimada València”, va afegir l’estudiós de l’escultor.
Al llarg de la mostra es poden observar els ‘camins’ resseguits per l’escultor i com, de cop i volta, malgrat els elements comuns, les peces trenquen d’alguna manera la forma seguida fins aleshores. A partir dels 70 és un conegut escultor de peces per a l’espai públic,però no es va quedar ací i a finals d’aquellla dècada va fer un viratge: “En la intimitat comença a experimentar” fins a donar un “canvi radical”, va indicar el comissari. Si fins aleshores estava definit per l’abstracció, va començar a palesar el seu interés pel barroc i el manierisme. En els huitanta va arribar Goethe i Alfaro “va abandonar el moviment modern per a ser un escultor historicista i modern alhora”, fascinat per Bellini.
Arran de dues exposicions sobre el Jazz, música de la qual n’era un consumidor consumat, i la peça dels Àngels, Alfaro va consagrar un nou viratge “enlluernador” concretades en escultures xicotetes de gran valor decoratiu i imaginatives basades en instruments habituals en la música dels afroamericans.
Els viratges d’Alfaro responien a un “excés de creativitat”. “Alfaro és un artista molt generós que s’entrega en la seua obra” i, tot i l’èxit conegut en vida, “no té por al fracàs” i per això assumeix riscos, busca, canvia i experimenta. “Eixe excés d’imaginació el va dur a tindre eixa pluralitat”, va defensar Tomàs Llorens.
Col·loquis al voltant d’Alfaro
La Fundació Bancaixa ha publicat un catàleg amb les 89 obres d’aquesta retrospectiva que inclou dos assajos escrits per Tomàs Llorens i Vicente Jarque i una cronologia desenvolupada per Boye Llorens.
A banda del volum, el Centre Cultural ha organitzat per als dies 3 i 4 de desembre diversos col·loquis sobre l’escultor i la seua obra on participaran el crític i historiador Francisco Yvars; els artistes Monjalés i Artur Heras; l’arquitecte Álvaro Siza; els escriptors Juan Manuel Bonet i Manuel Vicent, i el cantautor Raimon, tots ells amics d’Alfaro, va destacar el director de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcón.
Les visites a l’exposició és gratuita i s’oferiran, com és habitual en la institució cultural, tallers didàctics gratuïts dedicats als escolars, persones amb discapacitat i persones en risc d’exclusió social.
