La 45a edició del ‘Mano a mano’ de Bunyol va estar precedida pels debuts, alguns merament protocol·laris, com el del nou ambaixador d’Espanya davant la UNESCO per a l’Educació, la Ciència i la Cultura i, altres, en el plànol artístic, emocionants, com el del músic del Centro Instructivo y Musical La Armónica de Bunyol, José Tello, qui dirigia per primera vegada la seua banda en l’emblemàtic duel bandístic estival que acull l’Auditori a l’aire lliure de Sant Lluís de la localitat de la Foia.
El socialista va afirmar aquest passat dissabte que parlarà “tot el temps que puga” d’aquest espectacle musical als diplomàtics de la UNESCO. Perelló va reconéixer que Bunyol “és conegut per la Tomatina però crec que hauria de ser reconegut per la música”. Sens dubte, el ‘Mano a mano’ és un dels esdeveniments musicals més importants del territori valencià i, junt amb els diversos certàmens, una de les fites bandístiques més internacionals, on malgrat no haver-hi premis ni recompensacions econòmiques, atrau melòmans i artistes europeus com pocs altres espectacles culturals. Aquesta 45a edició va registrar quasi el ple absolut, restant lliures els sectors més escorats de l’auditori.
L’envit bandístic de Bunyol, on actuen les dues agrupacions locals –la Sociedad Musical La Artística (coneguts com els Feos) i el CIM La Armónica (coneguts com el Litro)–, té millor infraestructura, més dotació pressupostària i més suport de les administracions. Encara, però, necessita, a pesar de les 45 edicions, rebre l’impuls d’uns canals de comunicació públics que novament, davant una cita obligada en el calendari bandístic valencià, van estar absents. El ‘Mano a mano’ es va gravar, com és habitual, la qual cosa fa pensar que d’ací uns mesos s’emetrà per À Punt un dissabte o un dia festiu per omplir les hores mortes o les que altres canals dediquen a la pitonissa Lola.
El ‘Mano a mano’ el va obrir La Artística amb el seu titular Henrie Adams, qui ja ha dirigit 30 “batalles” bandístiques a la localitat. El programa, a priori, era molt més complet i interessant que la tria de La Armónica. L’holandés havia optat per El simposio, una obra encarregada al belga Robert Groslot; Traveler, del recentment traspassat David Maslanka, i Music for Praga 1968, del txec Karel Husa (mort en 2016).
El programa dels ‘Feos’ havia de servir per a polsar el moment en què es troba la banda de cara a la seua participació en desembre en el 45é Certamen Vila d’Altea. A la ciutat de la Marina Baixa interpretaran Remembrance, de Carlos Pellicer (com a obra obligada) i la intenció era dur com a lliure la simfonia de Husa, una opció que sembla ha caigut, ja que es va encomanar El simposio, una obra que com el mateix compositor afirmava, navega sobre la indecisió. Tant duu a l’extrem Groslot aquest titubeig que els quatre moviments d’aquesta quasi simfonia fan voltes al mateix concepte amb canvis sobtats de pulsació i uns hoquetus complexos, però que es reiteren sobre el mateix material. Tot, apunta el compositor, és una indecisió, que la recrea perfectament però que, malgrat les dissonàncies, l’obra no va enlloc.
Amb El simposio, La Artística va sofrir desequilibris sonors, continus en tot el programa. Massa metalls per a tan poca secció de clarinets que quedaven eclipsats (tot i els reforços que hi havien) i, per tant, les sonoritats en fortíssim (que tant agraden per a incitar el públic a aplaudir abans d’hora) mostraven una massa sonora completament desajustada. Traveler, amb unes harmonies i melodies més postromàntiques, va ajudar a homogeneïtzar l’agrupació d’Adams, però, en Music for Praga, davant les dissonàncies i bitonalitats van aparéixer de nou els desgavells sonors de la banda.
L’holandés va imprimir caràcter i va controlar cadascun dels difícils canvis de compàs, però, l’obsessió per arribar als extrems inusitats dels fortes el va posseir fins el punt d’inventar-se unes trompes amb pavelló a l’aire que, més enllà de sumar alguns decibel·lis al final de Music for Praga (l’efecte, de no ser que l’escriga el compositor, no aporta cap millora artística i només serveix per a afegir una gota de performació i emocionar el públic hooligan) palesava que els Feos no estan al màxim nivell. La banda va sonar tosca, brusca i pesant en els greus, amb bones intervencions dels solistes, però, lluny d’altres actuacions.
La Armónica s’hi va presentar amb la transcripció de la 5a Simfonia, del japonés Takashi Yoshimatsu a càrrec de l’actual titular de la banda, el ‘litrero’ José Tello. Al mestre de Bunyol, li deu agradar jugar-se-la en els moments importants amb obres no originals per a banda, cal recordar la transcripció de la Simfonia núm. 1, de Lutowslaski amb què va acudir a Secció d’Honor del CIBM amb la Lira Castellonera en 2014, on va quedar tercera a 68,5 punts de la primera i 41,5 de la segona. Tello va abandonar llavors la Lira Castellonera.
El director debutava en un ‘Mano a mano’ amb una obra en quatre moviments d’un compositor que és més interessant en les seues peces anteriors a la creació de les seues cinc simfonies. Aquesta cinquena, postromàntica i amb elements rítmics i melòdics propis del jazz simfònic no aporta a la literatura musical bandística res que no haja fet amb molta més qualitat, per exemple, el malaguanyat Derek Bourgeois. Això no obstant, eixe llenguatge jazzístic original per a orquestra es va acoblar perfectament a la banda. Les cordes, en la versió original, tenen poca presència. L’obra del japonés no presenta unes dificultats extremes pel que fa a mètriques impossibles o plànols sonors. Tot i que La Armónica partia, atent el programa, en un suposat desavantatge, finalment li va robar la cartera a La Artística. Senzillament, la qualitat sonora com a conjunt musical format per un nombre desorbitat d’instruments va ser molt més superior al disposat per l’agrupació dirigida per Henrie Adams.
La simfonia de Yoshimatsu no demana quadrar dissonàncies com Husa o ajustar els hoquetus de Groslot, però, Tello va saber equalitzar el potencial sonor de la seua (àmplia) plantilla, molt més compensada en totes les seccions que no els Feos. Prova d’això va ser que, l’invent del Litro d’introduir en l’últim instant de la simfonia també unes trompes amb pavelló a l’aire no va desajustar l’homogeneïtat de l’agrupació que va oferir un so més dúctil, mal·leable i compensat en tots els registres.
Concerts on actuen dues bandes (o més) del mateix poble, n’hi ha molts a la geografia valenciana però en cap es viu un envit bandístic amb una competitivitat tan passional com a Bunyol. Això és el que el fa genuí i fa que s’òmpliga l’auditori. Aquest matx se’l va endur el director debutant, que amb la bateria nova va saber contagiar als seus músics la dosi competitiva adient per a enfrontar aquesta “batalla” musical.
