Com un collage integrat per xicotetes mostres del pas del temps, el Misteri d’Elx continua afrontant reptes sis segles després. La Festa il·licitana ha superat superxeries, concilis ecumènics, estretors econòmiques, desamortitzacions, guerres civils i, sobretot, canvis estètics. El drama litúrgic de la ciutat del Baix Vinalopó “és com la façana d’una catedral, on pots veure elements romànics, barrocs, renaixentistes i més moderns, el Misteri és el mateix, no és música medieval encara que tinga ahí el seu origen i haja conservat vicissituds, és una interpretació viva del segle XXI”, afirma l’estudiós de la Festa, el pianista, director i musicòleg, Rubén Pacheco.
La data exacta de la primera posada en escena del misteri assumpcionista es desconeix. La primera dada documental fiable és el testament de la il·licitana Isabel Caro de l’any 1523. Les últimes voluntats de la difunta incidien a “deixar uns diners als preveres i frares que fan una festa a la Mare de Déu”, recorda Pacheco. “No dóna més dades però és el primer document que parla de la Festa”, assenyala l’estudiós del Misteri d’Elx. Des d’aleshores se succeeixen les referències als arxius, com ara un en 1530 on apareix un pagament per a daurar la cadira. Ara bé, de la manera que Caro parla al seu testament, es desprén la hipòtesi que la Festa es feia abans d’aquella dècada a les primeries del XVI. “Els estudiosos sobretot de la lletra el daten a finals del segle XV”, recorda Pacheco, de manera que el misteri il·licità degué començar si fa no fa durant el mateix segle en què es feia el Misteri de València que, segons l’escriptor Joan de Timoneda, es representava en 1417 i el Misteri de Castelló que és de 1497.
Al País Valencià, durant el segle XV, es representaven diversos misteris, passions i vides de sants. Drames litúrgics dels quals només ha restat de manera pràcticament ininterrompuda el d’Elx. L’origen d’aquest teatre medieval a la Corona d’Aragó cal buscar-lo al Principat en el drama litúrgic de la Nativitat de Santa Maria de l’Estany (Moianès). Aquest, però, es tracta d’un trop en llatí cantat i representat a l’introit de la missa de la Festa de l’Assumpció el 15 d’agost i alhora basat en l’antífona Ubi est Christus meus. En tot cas, recorda el filòleg Hèctor Càmara, “el gest teatral és poc i encara està lluny dels Misteris de Tarragona, València i Elx”. Precisament, aquest 2018, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) l’ha dedicat als misteris assumpcionistes valencians, una fita que està comissariada pel professor de la Universitat d’Alacant. Càmara, recorda que s’han tractat March i Corella i la narrativa de Martorell “però no parlem mai del teatre i el Regne de València va ser una potència teatral en el segle XV”, emfatitza.
Sis segles de Misteri
“Hi havia molts altres misteris que expliquen vides de sants, de la Passió de Crist”, explica Càmara, però, els assumpcionistes són de temàtica semblant, ja que l’argument gira al voltant de la llegenda àuria de Jaume de Voràgine (Jacopo da Varazze) encara que amb matisos entre el d’Elx, València, Castelló i Tarragona que són els drames litúrgics documentats.
El Misteri de Tarragona –el drama litúrgic més antic en català– data del segle XIV i es representa des de fa només 38 anys el 14 i 15 d’agost a l’església de Sant Andreu de la Selva del Camp (Baix Camp). El Misteri de València data, segons l’escriptor Joan de Timoneda, de 1417 i el Misteri de Castelló, de 1497, per tant, el Misteri d’Elx “deuria ser d’aquella època”, apunta Pacheco, perquè fins ara no s’ha pogut determinar la data exacta del naixement, però, en qualsevol cas, la festa il·licitana ostenta el mèrit d’haver-se mantingut fidel des de fa sis segles a la cita amb les mitjanies del mes d’agost des de l’edat mitjana.
Eren doncs, representacions creades per a commemorar l’assumpció de la Mare de Déu, però, matisa Càmara, “a Elx entre els segles XVI i XVII es va convertir en la festa identitària dels il·licitans”. “Això va fer que es defensara la seua continuïtat a pesar que hi havia elements que van fer que desaparegueren els altres, com ara els financers i els eclesiàstics”.
Del Misteri de València només s’ha conservat el paper del personatge de la Maria, mentre que a Elx, Tarragona i Castelló s’han conservat complets, ara bé, destaca el comissari de l’Any dels Misteris Assumpcionistes de l’AVL, en el cas de la Festa de Castelló, la versió que existeix és una traducció al castellà feta en el segle XVII. Això no obstant, no degueren ser els únics misteris assumpcionistes que tenien lloc al País Valencià durant l’edat mitjana, perquè “hi ha més notícies sobre representacions o actes realitzats dedicats a l’Assumpció”, recorda Càmara.
“Segurament el Misteri de València era el més ric tant escenogràficament com literàriament i lingüísticament”, explica el filòleg i estudiós del teatre medieval. En canvi, “el Misteri d’Elx és d’una qualitat literària més baixa però hem de pensar també que el teatre medieval no era un teatre dedicat al text, el que es pretenia era crear una escenificació molt sensorial i, per tant, l’argument no deixa de ser una trama per a fer un conjunt escenogràfic impactant des del punt de vista dels sentits”.
“En l’edat mitjana no hi ha teatres i, per tant, el teatre medieval no tenia un lloc definit per a representar-se, s’havia de fer al carrer o fer servir l’església. Aleshores s’havia d’adaptar un espai al teatre, això fa que els escenaris siguen diferents a com coneixem el teatre actual que ve del segle XVI, amb un escenari i els espectadors davant. Els escenaris s’integren dins de l’espai teatral i això fa que siga un tipus de teatre molt diferent del que coneixem, encara que el teatre més avantguardista, actualment, trenca eixes parets tradicionals i s’acosta molt a allò que era el teatre medieval que trencava la quarta paret”, destaca Hèctor Càmara.
Un teatre identitari
Les raons per les quals Elx ha mantingut el seu Misteri des del segle XV fins a l’actualitat respons a diverses qüestions històriques i sociològiques, assegura Rubén Pacheco. “Hi ha un fet molt significatiu com és que l’any 1609, el Consell de la Vila es compromet a realitzar-lo sempre, perquè els anys que no es va fer per la mort de l’arxiduc Carles, segons diuen els documents, va pedregar”, explica l’autor de la tesi La Festa en los siglos XVII, XVIII y XIX. Estudio del Misteri d’Elx a través de los libros de cuentas y las partituras conservadas. La temença de Déu va jugar un paper destacat en aquell Consell de la Vila que va aprovar representar la Vespra i la Festa a perpetuïtat.
El Misteri d’Elx va salvar el primer dels molts entrebancs que se li han presentat al llarg de la història. Més tard, el Concili de Trento va deixar fora de la litúrgia aquest tipus de representacions i es va sol·licitar un permís papal que va arribar en forma de rescripte d’Urbà VIII en 1632 on legitimava la celebració del Misteri d’Elx també a perpetuïtat. Que hui es faça la Festa “és una suma de tot”, però, el compromís del consell local va ser determinant, perquè, aleshores, el drama litúrgic es converteix en una senya d’identitat.
Els músics que integraven la reduïda capella de Santa Maria d’Elx eren els encarregats d’executar de manera professional la Festa a partir del segle XVI i, inclús, estan documentats els contractes que es feien d’alguns ministrils de reforç. De nou, el Misteri d’Elx va haver d’enfrontar-se a la història del seu temps en 1835. “Les lleis de desamortització van fer desaparéixer la capella musical i el poble d’Elx va passar a cantar-lo i així, fins ara”, recorda Pacheco.
Els ornaments i la instrumentació es van adaptar a les modes musicals i a les necessitats pressupostàries, en canvi, malgrat la castellanització progressiva, la llengua mai no va deixar de ser la mateixa. “La lletra i la música es van consolidar a principis del segle XVII”, remarca Pacheco. El Misteri d’Elx podia mutar lleugerament, però, no podia abandonar els seues trets distintius per diverses raons. En primer lloc, perquè el Consell de la Vila el va convertir en un producte identitari que va rebre el vistiplau i posterior defensa del poble il·licità, però, és que, a més a més, “hi havia el rescripte del papa Urbà VIII, que deia que s’havia de fer així”, apunta el musicòleg, qui destaca, per exemple, la mala jugada que va suposar el canvi de llengua per a altres misteris. “El Misteri de Castelló sí que va canviar al castellà, inclús es podria pensar que tindria avantatge, perquè canviava a la llengua dominant, en canvi, no va ser així, va desaparéixer. Si semblava que el Misteri d’Elx es quedava enrere per mantindre la seua llengua, doncs no, és l’únic que ha sobreviscut”.
La festa “viva” del poble
“El misteri és una festa i música viva”, en contínua evolució, habituada a encaixar els colps de la història. “Conserva modes de fer molt antics, com tota l’ornamentació de la Maria. Sabem que en el segle XVI els ministrils acompanyaven el cant i que en el segle XVIII intervenen instruments de corda fregada d’acord amb els cànons de l’època però en el XIX s’eliminen, perquè ja no hi ha capella i se substitueixen per un bombardí o un fagot. En 1924 es fa una restauració on intervé Óscar Esplà i els cants es fan a cappella“, raona Rubén Pacheco. Com s’explica què és aquest drama litúrgic? “El Misteri d’Elx és com la façana d’una catedral, on pots veure elements romànics, barrocs, renaixentistes i més moderns, el Misteri és el mateix, no és música medieval encara que tinga ahí el seu origen i haja conservat vicissituds, és una interpretació viva del segle XXI”, respon l’estudiós de la Festa.
El drama s’ha adaptat a totes les circumstàncies, però, tot i això, representa encara una font de consulta històrica, com ara les antigues monodies que canta la Maria, “que és una contrafactura d’un himne gregorià, un himne que es canta amb molts adornaments i que probablement molts d’aquestos siguen originals”. Uns melismes genuïns amb més de sis segles de vida. “Cal tindre en compte que la manera de cantar el gregorià no és com s’escolta en les gravacions del Monjos de Silos, són reconstruccions del segle XIX i que probablement, aquest adornaments del Misteri, siguen més fidels que la idea que tenim. Aquestos adornaments s’han codificat oralment i han sobreviscut dins del Misteri cosa que en altres àmbits no han sigut així”, per això, emfatitza Pacheco: “El Misteri és un vestigi importantíssim per a estudiar aquest tipus de cants”.
Elx, doncs, gira com cada mes d’agost des de fa, segurament, més de sis segles al voltant del seu Misteri. La Festa s’enfronta al repte que li planteja ara la postmodernitat, la de convertir un drama litúrgic en un producte comercial per a turistes. “En el fons la Festa continua sent la Festa del poble i haurà d’adaptar-se com ja ho va fer en el segle XVII i en el XIX”, indica Rubén Pacheco. El musicòleg no dubta de la capacitat d’aquesta escenificació teatral per a adaptar-se de nou a aquesta època històrica i ho farà “sense perdre l’essència, perquè sempre ho ha fet i crec que sempre ho farà”.
“Que hi ha problemes ara, en el segle XXI? Sí, però no més que en altres èpoques. Existeix el problema de convertir-lo en un producte turístic però crec que els il·licitans sempre han sabut buscar el camí perquè el Misteri continue sent la Festa del poble”, sentencia.
