La bombolla del lloguer és una realitat constatada. Els preus de les vivendes estan cada vegada més alts i inclús ja ha hagut un repunt de la compravenda perquè s’ha generat l’opinió que comprar és ja més barat que llogar. Com sempre, en les bombolles hi ha dos cares, els qui s’aprofiten i guanyen diners i els qui es veuen perjudicats per l’augment dels preus. La situació és especialment sagnant quan es tracta de l’increment del preu d’una qüestió tan bàsica com és la vivenda.
Malgrat que es tendeix a parlar dels problemes que la població jove té a l’hora de trobar una vivenda, un dels col·lectius més perjudicats per la bombolla del lloguer són les persones majors. La pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes és una de les més acusades dels darrers anys. I més la d’aquells que tenen pensions no contributives que ronden els 300 euros. Amb uns ingressos tan baixos, no poden accedir a un habitatge a preu de mercat i també ho tenen més complicat per a compartir pis.
Encara que existeixen immobiliàries especialitzades en llogar pisos a estudiants, no n’hi ha cap específica per a persones majors. Aquest col·lectiu tampoc no té destresa en l’ús d’Internet ni les noves tecnologies, fet que els dificulta trobar companys per a compartir allotjament i repartir la despesa. A això s’afig que la gent jove no vol compartir pis amb gent gran i viceversa. No obstant això, el percentatge de gent major en situació de vulnerabilitat econòmica que podria estar interessat en compartir un pis de lloguer és bastant elevant.
Així ho explica Amparo Azcutia, treballadora social de l’ONG valenciana Hogares Compartidos. Es tracta d’una associació que aporta solucions habitacionals a persones majors sense recursos. La seua tasca consisteix a agrupar ancians els ingressos dels quals no superen els 600 euros i que cobren pensions no contributives que ronden els 300 euros mensuals perquè compartisquen una vivenda. L’ONG fa d’intermediària entre els llogaters i els futurs inquilins “per a marejar el mínim possible” a un i altres.
Per norma general, el preu del lloguer està un 50% per baix del preu normal de mercat i els llogaters han de comprometre’s a oferir un lloguer a llarg termini. Les vivendes han d’estar condicionades perquè les perquè les persones majors puguen viure-hi sense necessitat de supervisió constant. Entre altres aspectes és imprescindible que tinguen ascensor, unes quatre habitacions i que estiguen prop de farmàcies i centres de salut. També cal que estiguen ben connectats amb transport públic, perquè com a conseqüència dels baixos ingressos que tenen, “molts van a dinar a menjadors socials”, explica Azcutia.
“Llogaries aquest pis per als teus pares?”
En l’actualitat, Hogares Compartidos ha facilitat allotjament a 28 persones en set vivendes en diferents zones de la ciutat de València, però, reconeixen que tenen moltes més demandes a les quals no poden donar solució. “Rebem més de 200 telefonades cada any de persones que ens demanen ajuda”, assenyala la treballadora social. En el que va de 2018 han rebut ja 179 telefonades però com que només compten amb set vivendes que ja tenen plenes, no poden ajudar els demandants.
“Quan no tenim espai a les cases, el que fem és recomanar a les persones que ens telefonen que vajen a la seua parròquia, al centre de jubilats o a qualsevol centre de reunió a què acudeixen normalment i comuniquen la seua situació, perquè segur que trobaran algú que també necessita compartir pis”, explica Azcutia. Els pisos dels quals disposa l’ONG els aconsegueix tractant amb particulars “generosos que sabent que podrien guanyar més diners llogant-los a altres persones, els cedeixen” a Hogares Compartdios, apunta Azcutia.
Quan queda una plaça lliure en alguna de les vivendes, es telefona tota la llista d’espera i se’ls reuneix a tots en el pis perquè coneguen els inquilins. Als qui ja viuen en la vivienda se’ls pregunta amb quin dels possibles candidats tenen més afinitat i després se’ls fa una entrevista personal per a decidir a qui li atorguen l’habitació lliure. “Lamentablement, tots aquells que tinguen animals queden exclosos”, apunta Azcutia, perquè no tenen cap pis on tots els inquilins siguen animalistes “i s’han generat conflictes”.
El criteri que utilitzen des de l’ONG per a decidir si un pis s’adapta o no a les necessitats “és molt senzill”. “Ens preguntem si llogaríem eixe pis perquè hi visqueren els nostres pares. Si la resposta és que no, és perquè la vivenda no és prou digna”, assenyala la treballadora social. De fet, fa uns mesos la conselleria de vivenda els va oferir alguns habitatges que van haver de rebutjar “perquè estaven en zones marginals i no s’ajustaven a les necessitats de les persones grans”. No obstant això, sí que celebren que enguany la Generalitat els ha donat una subvenció que permet pagar el sou dels treballadors de l’ONG.
Usuaris de tot tipus
Segons explica Azcutia, el que tenen en comú les persones que demanen els serveis d’Hogares Compartidos és que són majors de 60 anys i tenen pocs recursos econòmics. Segons explica, és cert que hi ha persones que són exaddictes o amb algun problema mental però també hi ha molts funcionaris, advocats o persones que havien portat una vida normal però que mai havien reparat en què cotitzaven i en arribar a la jubilació “s’han trobat amb una pensió no contributiva de 300 euros”.
“Molts dels que ens telefonen no tenen família però altres sí, cada persona que s’arrima a nosaltres és diferent”, explica la treballadora social. L’ONG prioritza persones soles i sense parella, que no tinguen ingressos superiors a 600 euros mensuals. Queden excloses totes aquelles persones que tinguen una ordre d’allunyament contra alguna persona.
Els habitants dels pisos no estan tutelats ni tenen supervisió 24 hores, encara que els treballadors socials sí que els fan un seguiment. L’ONG és la que fa d’intermediària amb els llogaters, amb l’assegurança, si cal reparar alguna cosa i també és qui s’encarrega de pagar les factures dels subministres. Azcutia explica que fins ara demanaven als inquilins 24 euros al mes per a pagar factures i si calia pagar més, l’ONG es feia càrrec de la diferència. Després, en els mesos de paga extra, l’inquilí ha d’abonar la diferència. Ara, però, “amb el canvi del bo social”, Hogares Compartidos s’hi veu obligada a pujar els diners que demana per a les factures.
Un problema que va a més
Azcutia considera que la situació per a les persones majors que busquen habitatge de lloguer empitjorarà. “Amb el boom dels lloguers turístics, els preus estan pels núvols”, lamenta Azcutia. La treballadora social recorda que l’estat espanyol és el segon país del món més envellit i cada vegada hi haurà més persones majors amb necessitats habitacionals. A més, amb l’actual sistema de cotitzacions “cada vegada és més difícil arribar a la jubilació amb una pensió digna”. “Els models de família estan canviant i també hi ha cada vegada menys gent amb pisos en propietat”, fet que, segons Azcutia, agreujarà la situació.
