“Deia María Salvo que el decisiu d’aquell 14 d’abril de 1931, no va ser el mar de banderes, veus, cants i entusiasme que va inundar el món dels adults. El principi de la República va ser, aquell dia, que mestres i mestres van retirar el barandat de fusta que separava els xiquets de les xiquetes a les aules i van eixir tots junts a la terrassa de jocs per primera vegada”. Ho recorda María Carmen Agulló en el documental Les mestres de la República, guardonat amb un Goya i que aquest divendres s’ha estrenat en les sales.
El treball dirigit per Pilar Pérez Solano haguera sigut adequat en qualsevol moment pel valor que té de recuperació de la nostra història, de reflexió sobre la importància de l’educació, de rescatar models pedagògics implantats en aquells anys, però amb la vista posada en l’estrena de la llei Wert, es converteix en imprescindible.
Després de tants mesos de debat estèril, després de l’aprovació d’una llei sectària, pobra i antiga, escoltar de sobte que “quan parlem de les mestres republicanes, estem fent referència a aquelles que van fer seu l’ideal de l’escola republicana, treballant per una educació pública, gratuïta, laica i democràtica que defensava l’ideal de la solidaritat humana” o que “en el projecte educatiu de la Segona República les mestres eren les encarregades d’educar en els valors de llibertat, igualtat i solidaritat els xiquets i xiquetes que estudiaven en les escoles mixtes recentment implantades“, reconforta i frustra a parts iguals pel valor del fet i la importància del perdut.
L’educació és, mai millor dit, la gran assignatura pendent d’un país que va voler entrar en la modernitat i en un procés democràtic sense posar-se d’acord sobre un model educatiu estable i sòlid. L’educació és el gran error de l’esquerra que en els seus successius governs no va saber apostar per una educació pública de qualitat, laica i democràtica que formara en valors i que tinguera la coeducació com a punt de partida.
Ni apostar ni convèncer la ciutadania sobre la importància del consens en la major aposta de futur d’una societat, en la clau que individualment obri totes les portes i col·lectivament neutralitza violències, populisme i excessos. Una esquerra que va voler canviar un país sense canviar les seues escoles i ací està el resultat: valors que van i vénen, models educatius d’usar i tirar i un munt de lleis progressistes convertides en paper mullat o a punt de desaparèixer (avortament, igualtat, llei integral contra la violència…)
I també, l’educació és el major error de la dreta, convertida en un dinosaure entre els seus col·legues europeus incapaços d’entendre la veneració per una jerarquia catòlica que no volen ni al Vaticà. Una dreta que envelleix cada any a força de confondre el futur amb el passat i el bé comú amb masos estiuencs. Una dreta que està empobrint l’ànima del país fins al punt de fer-nos enyorar el centelleig de futur que va aparèixer en aquell abril del 31.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
