Tot i que la figura de ‘periodista freelance‘ fa anys que existeix, no sempre ha sigut sinònima de precarietat i d’inseguretat laboral. El que ocorre és que actualment ser freelance –és a dir, suposadament treballar per a diverses empreses sense contracte fix, per compte propi– apareix sovint com a única opció perquè un periodista puga exercir en un mitjà. Però això no garanteix un sou ni una estabilitat laboral. A més, el professional acostuma a trobar-se en una situació d’indefensió jurídica, ja que no té un mitjà al darrere que li done suport si cal.
Un 65% dels professionals de la comunicació que treballen com a freelance ho fan per obligació. La resta han escollit aquesta fórmula “per a emprendre un projecte personal relacionat amb la comunicació” (18%), “per decisió pròpia, per a exercir amb plena independència” (13%), “per a poder compaginar el treball de periodista amb la maternitat” (2%) i “per a poder cotitzar a la seguretat social” (2%).
Sense atur ni baixes
La majoria dels periodistes freelance no són gent que vol emprendre, sinó gent que es veu en l’obligació de ser-ho. Aquesta és una de les dades negres que es desprén de ‘Periodisme freelance’, un volum que aglutina una guia per al professional autònom i un informe de la situació del sector en 2018. La Unió de Periodistes Valencians va presentar aquest dijous a la seu de la UOC de València aquest treball elaborat per Lorena Ortega, beneficiària de la IV beca d’investigació periodística Emili Gisbert.
Com a resultat d’una enquesta entre professionals del sector, s’observa que un 70,9% de les persones consultades fa més de 10 anys que treballa com a periodistes o fotoperiodistes, mentre que només un 21,8% fa més de 10 anys que treballen com a autònomes. Una altra dada preocupant és que el 76,4% dels freelance paguen la quota mínima d’autònom. Això vol dir que no tindran prestacions com el dret a atur o baixes per malaltia professional, a més d’una jubilació mínima.
El ‘luxe’ de ser mileurista
Un 65% dels enquestats no arriben a mileuristes. De fet, un 38% dels professionals que van participar en l’estudi tenen uns ingressos nets mensuals de menys de 500 euros. Casos excepcionals són els dels periodistes que cobren entre 1.500 i 2.000 euros (9%), entre 2.000 i 2.500 (6%) i més de 2.500 (4%).
Es podria pensar que un avantatge de ser autònom és poder obtindre ingressos de diferents fonts i, així, anar sumant. No obstant això, un 76% dels enquestats asseguren que l’activitat com a freelance és la font principal dels seus ingressos. A més, un 2% no tenen ingressos per ara.
L’estudi elaborat per Lorena Ortega diferencia entre els professionals que exerceixen el periodisme en mitjans de comunicació i els qui treballen en gabinets de premsa. La situació és pitjor per als primers. Per exemple, entre els periodistes que no aconsegueixen ingressar un mínim de 500 euros nets al mes, el 94,5% treballen per a mitjans de comunicació i, a més, amb jornades de huit hores diàries o més. Per contra, el perfil del freelance que treballa en un gabinet és el d’un professional que no s’ha vist obligat a donar-se d’alta com a autònom, sinó que ha sigut una decisió pròpia i que, a més, si guanya menys de 500 euros és perquè treballa a mitja jornada.
On estan els freelance?
Quasi la meitat dels periodistes autònoms (49,1%) treballen en premsa digital, seguits d’un 38,2% en gabinets de comunicació, un 36,4% en la premsa escrita i un 29,1% en fotoperiodisme. De fet, la guia comença amb una carta de la presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, Noa de la Torre, on s’indica que només hi ha 15 fotoperiodistes al País Valencià amb contracte, la resta ha hagut de “reconvertir-se” a autònoms”. La televisió i la ràdio, en canvi, són els camps amb menys periodistes autònoms, amb un 5,5% cadascun.
Pel que fa a l’àmbit de cobertura informativa, un 49,1% dels enquestats fan periodisme “local, comarcal, provincial o autonòmic” i un 23,6% són corresponsals o col·laboren amb mitjans estatals. La majoria, però, declara que fa “altres treballs de comunicació”.
A quant la peça?
‘Periodisme freelance’ també tracta de mostrar les tarifes que paguen els mitjans de comunicació pels treballs realitzats per autònoms. Tot i que hi ha una àmplia forqueta, l’estudi recull que es paguen entre 30 i 150 euros per una peça escrita per a un mitjà nacional, 15 per una fotografia solta i 140 per una jornada completa de fotoperiodisme.
En els mitjans locals o d’àmbit autonòmic, es paga entre 15 i 100 euros per una peça, 25 per una pàgina completa o 50 per dia. També hi ha casos de periodistes freelance que reben una quantitat fixa mensual inferior als 1.000 euros bruts. En el cas de les fotografies, en aquestos mitjans es paguen des de 40 euros per tema fins a vora 80 per reportatge i 50 aproximadament per jornada. L’autora de l’estudi destaca també que hi ha autònoms que han treballat per 6 euros al dia o que han venut un article per 10.
El sector amb més disparitat és el dels gabinets de comunicació, ja que en alguns casos es paga entre 25 i 45 euros per una nota de premsa i 80 per un reportatge, mentre que en altres s’arriba a rebre fins a 500 euros per un article.
L’efecte boomerang
Els autònoms, a més, no tenen garantida feina cada dia, així que els ingressos mensuals no són el resultat d’una suma o multiplicació fixa. A més, el 56,4% dels enquestats van afirmar que els mitjans no paguen per treballs encarregats prèviaments si després, per motius aliens al periodista, no es publiquen.
La guia presentada per la Unió de Periodistes inclou una proposta per al ‘decàleg de drets’ del freelance. Precisament el punt número 5 recull que el freelance té dret a cobrar una peça encarregada, encara que no es publique. “El temps per al periodista o fotoperiodista autònom és diners: si li encarreguen una cobertura, un article, un reportatge, etc., té dret a la seua justa remuneració, amb independència de si el mitjà ho publica o no”, afegeix.
En la presentació també es va destacar l’efecte boomerang de la precarietat dels freelance. “No només s’han de preocupar els autònoms, sinó tot el sector –va explicar Ortega–, perquè com més precaris siguen els freelance, més risc hi ha d’acomiadaments”. “Sempre hi haurà un freelance que ho faça més barat”, va sentenciar. De fet, algun enquestat va respondre que “abans es guanyava més per fer el mateix, mentre que ara o ho fas per això, o no ho fas”. No és un cas aïllat: un 60% dels enquestats van manifestar que, a l’hora de començar a col·laborar amb un mitjà, no se’ls va donar la possibilitat de negociar condicions ni tarifes.
Un freelance no hauria de ser un fals autònom
Malgrat que el freelance hauria d’exercir el seu treball amb independència de qualsevol empresa, en la pràctica molts esdevenen ‘falsos autònoms’. De fet, segons les dades de què disposa l’Associació de Treballadors Autònoms (ATA), el 25% dels falsos autònoms són treballadors de mitjans de comunicació. En xifres absolutes, això suposaria que 25.000 periodistes a tot l’Estat “desenvolupen com autònoms la mateixa tasca que altres fan com a assalariats”.
La guia publicada per la Unió de Periodistes també ajuda a descobrir si el periodista és un ‘fals autònom’. “El criteri se centra a saber si es compleix amb algun indici de dependència i alienitat indicats més amunt [assistència al centre de treball, submissió a un horari, inclusió en l’organigrama, entre d’altres]”, continua. Amb tot, el document elaborat per Ortega aconsella consultar cada cas particular amb un expert laboral.
A més d’incloure un ‘decàleg de drets’, la guia és, sobretot, un complet manual per al professional autònom. Per exemple, s’expliquen els passos a seguir si només s’ha de facturar per col·laboracions esporàdiques, s’exposen les bonificacions de què pot beneficiar-se el nou autònom i s’informa de les prestacions a què té dret el treballador per compte propi. També hi ha models de factures, de contractes i de declaracions a l’Agència Tributària.
El treball d’Ortega també acaba amb alguna ‘llegenda urbana’, com aquella que diu que, si els ingressos no superen el salari mínim interprofessional, no és necessari cotitzar com a autònom. “No és així”, afirma, i aclareix que el factor que determina si cal donar-se d’alta o no és “l’habitualitat” amb què es desenvolupa el treball.
