Facilitar un port segur a un vaixell amb 639 nàufrags quan els de la costa més propera es troben tancats és un gest d’humanitat que, amb prou feines, mereix un judici moral. Així, pràcticament ningú, llevat de la dreta més cavernícola, va oposar-se a l’oferiment de les institucions valencianes amb el vistiplau del nou govern espanyol.
Només algunes veus en el PP van llançar sospites al voltant de les vertaderes intencions dels promotors de l’acolliment, en concret del presumpte ús polític que se’n podria fer. El risc d’instrumentalització resultava evident i l’operació no va estar exempta d’aquesta temptació. Al final, tot i les tensions polítiques i la presió dels mitjans de comunicació per a accedir al primer pla de la notícia, es va optar per la distància pudibunda tant pel que fa als objectius de les càmeres com a la posició dels representants polítics durant l’arribada dels vaixells.
Algunes coses van grinyolar els dies previs i posteriors. La insistència de l’alcalde de València i del president de la Generalitat a fer veure que ni la ciutat ni el país havien de ser vistos ja com els vergers de la corrupció política sinó com a símbols de solidaritat va demostrar que l’acolliment sí que havia de produir rèdits.
La transmutació a escala espanyola i internacional de la imatge dels valencians s”hauria de produir sense necessitat que ningú ho assenyalara explícitament. Autoatribuir-se el mèrit de la solidaritat produeix, a més, un greuge comparatiu amb altres llocs i poblacions que, com Andalusia, Grècia o Itàlia, acullen immigrants a diari pel senzill fet que es troben en la primera línia fronterera.
L’obertura del port de València al Dattilo, l’Aquarius i l’Orione va retombar a escala europea per la raresa. El nombre de periodistes acreditats per a la rebuda va igualar el d’immigrants desembarcats. El discurs de realisme polític del govern espanyol al voltant de la destinació final de molts dels nouvinguts en centres d’internament d’estragers (CIE) i la possible incoació d’expedients d’expulsió va haver de matisar-se amb l’idealisme de Mónica Oltra a l’hora de preveure l’asil com a solució prioritària.
La consessió d’un permís d’estada temporal de 45 dies amb la justicia va ser una concessió del Ministeri de l’Interior a aquest “idealisme” i a la raó subjacent que suposa interrogar-se al voltant del sentit d’acollir algú per a després expulsar-lo.
L’onada humanitària
El gest de València va produir una onada solidària que es va traduir en l’oferiment de més de 300 ciutats espanyoles per a acollir els nàufrags. De sobte, sobraven llocs i mans per a donar-los una alternativa vital. L’allau humanitari va produir un cert enuig en el president del Consell, Ximo Puig, qui va advertir de la massiva presència d’immigrants arribats per altres vies en situació de vulnerabilitat, fins i tot tancats en CIE, que també podrien beneficiar-se de l’oferta llançada per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).
L’esperança o el temor que València es convertira en port d’entrada massiva de nous vaixells amb éssers humans rescatats en alta mar s’ha anat esvaint en els darrers dies. La situació de la nau alemanya Lifeline amb 200 nàufrags en situació semblant als de l’Aquarius ha capgirat la situació.
Mentre que Barcelona, una de les ciutats candidates a acollir aquell primer contingent, s’ha oferit a facilitar el nou desembarcament, l’alcalde de València, Joan Ribó, va haver d’admetre aquest dimarts que abans d’oferir València al Lifeline cal “analitzar” de quina manera “reaccionen” les autoritats europees.
Ribó va fer seues les paraules del ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, tot assegurant que l’arribada de l’Aquarius volia “provocar un xicotet terratrèmol en la consciència de les autoritats europees”. La tornada de l’alcalde de València a la realpolitik va arribar moments després que el ministre de Foment, José Luis Ábalos, havia punxat la bombolla de la solidaritat espanyola.
“Espanya ha de manifestar, i ho estem fent, una visió humanitària respectuosa amb els drets humans, comprensiva amb el drama, però una altra qüestió és que ens constituïm en l’organització de salvament marítim de tot Europa”, va declarar Ábalos a la Cadena Ser preguntat per la possible acollida del Lifeline a Barcelona o a Palma.
El debat europeu
Ribó, Oltra i Puig van fer un gest quasi universalment aplaudit amb l’esperança que el cas de l’Aquarius esdevinguera la pedra de toc per a un canvi en la política migratòria europea. El debat públic, però, continua on estava. No es planteja l’acollida massiva però organitzada d’immigrants.
El punt de la negociació es troba en la quantitat de diners que destina la Unió Europea per a la instal·lació de campaments de refugiats al nord d’Àfrica que eviten que els aspirants a una vida nova al continent del nord acaben en alta mar abandonats per contrabandistes d’éssers humans.
L’Aquarius ha remogut consciències i ha fet que les autoritats europees, més preocupades per apaivagar l’esclat electoral de l’extrema dreta que per la sort dels immigrants, es plantegen si els ix a compte demostrar amb els fets la coherència amb el discurs humanitari de la Unió Europea i les seues democràcies.
De moment, València no ha produït, però, cap terratrèmol. Això no prejutja com es desenvoluparan els esdeveniments en el futur ni si l’Aquarius serà recordat com la metxa d’una explosió que va somoure la visió europea al voltant de la seua responsabilitat amb els països del sud o quedarà com a un toll de dignitat humana en un oceà d’indiferència.
