Poc després que una de les concessionàries de neteja esborrara sense consulta prèvia el mural d’Elías Taño a Ciutat Vella, l’Ajuntament de València li oferia un espai en blanc perquè en puguera pintar un de nou. L’artista valencià reprovava en aquesta pintura la condemna del cas Alsasua, que demana entre dos i tretze anys de presó als huit acusats per l’agressió en dita localitat navarresa a dos guàrdies civils i a les seues parelles l’octubre de 2016. L’empresa va infringir, doncs, el protocol establit amb la corporació actual de no netejar els murals que mostren una mínima expressió artística, com n’era el cas, independentment del contingut amb el qual potser no està tothom d’acord, és clar, com ara el veí que va denunciar aquest mural per enaltiment del terrorisme.
El debat es traslladava, de sobte, a Sagunt. I, més concretament, a les parets del Mercat Municipal, on Elías Taño, dins del concurs MésqueMurs organitzat per l’Ajuntament saguntí per a promoure l’art urbà com una reivindicació de l’espai públic, tornava a despertar les queixes d’alguns, del Partit Popular per a ser més exactes, possiblement amb el desig d’ocultar l’escàndol de la sentència sobre els implicats en la trama Gürtel. Amb la presència d’un disseny que se centra en una crítica politicosocial evident i mitjançant tot un seguit de manifestacions visuals que van des de les consignes “CIES no” i “No és no” fins a l’homenatge al passat proletari del Port de Sagunt i la reprovació de l’estat d’Israel, sembla, però, que el motiu del retret va ser, una altra volta, la presència d’una referència solidària amb els joves empresonats d’Alsasua. La polèmica està servida.
Amb els murals de Taño ara en el punt de mira, només cal tornar a València i passejar pels carrers de Ciutat Vella per a adonar-se’n i fer memòria que l’art urbà, entés aquest com una pràctica artística de caràcter provocador, desafiant i reivindicatiu, ja fa molts anys que s’ha instal·lat a la ciutat amb Escif com l’exponent més irreverent d’aquest costum. Conegut per alguns com el Banksy valencià, l’artista sempre ha preferit amagar-se rere l’anonimat i fer dels murs l’expressió rebel de l’inconformisme amb què es posiciona en el món. És per això que, des de la segona meitat dels anys noranta, el seu art ha evolucionat considerablement, fins al punt de prendre l’espai públic com un camp d’investigació on plasmar obres cromàticament austeres però amb un missatge crític encisadorament potent, a les quals anomena intervencions. L’objectiu ha estat, des del principi, establir un diàleg obert i fluid entre la paret i el vianant. A la vista està que la prova l’ha superada, i amb escreix.
El popular cotxe que es precipita violentament des del terrat d’un dels edificis de la turistificada plaça del Tossal, anomenat Homenatge als caiguts, podria ser, doncs, el punt de partida d’una ruta que travessa el centre històric i arriba fins a Extramurs, un recorregut que passa pel carrer de Camarón, Maldonado i Músic Peydró, entre d’altres, i que compta amb referències subtils a la corrupció política i les retallades econòmiques. A més, des de l’any passat aquesta passejada es prolonga amb la intervenció d’Escif en el solar de l’IVAM, on presenta una espècie d’homenatge a la memòria històrica i al futur d’aquest barri i, sobretot, d’aquest indret. La seua és, per tant, una obra que qüestiona el sistema des de l’art, tot un conjunt artístic en què es barreja l’experiència estètica amb la deslloança més mordaç.
D’altra banda, seductora i inquietat, l’artista argentina Hyuro tampoc no es deté en el monòleg sinó que basteix un pont per a conversar amb qui es troba a l’altre costat. Cada obra seua és un obsequi que l’espectador ha de completar quan s’hi acosta. A més, el seu és un univers poblat per totes aquelles dones que suporten el pes d’una societat patriarcal, que lluiten diàriament i a les quals Hyuro visibilitza amb una expressió íntima i personal, tot i que, alhora, també censura la gentrificació, el gregarisme i la deshumanització. De fet, les seues pintures solen aparéixer juntament amb les d’Escif, amb qui connecta estèticament i ideològica i, fins i tot, s’hi trobaven col·laboracions entre tots dos artistes, com ara la desapareguda al carrer de les Carabasses, un taxi daurat rodejat d’una bandada de llops amb un significat inquietant.
Així, hem de tornar al Tossal per a fixar-nos que, ben a prop del cotxe d’Escif, compareix un Moisés gegant amb les taules de divises, una obra de l’artista italià Blu, que també és l’artífex de l’enorme rostre que ingereix l’edifici contigu al solar Corona. Altrament, en l’altre extrem d’aquesta plaça destaca una obra abstracta anomenada Stop War Victim’s Wall, de Fasim. Aquest és un homenatge a les víctimes de la guerra, amb una certa influència del Guernica de Picasso que tot just comença a esborrar-se ocult rere les taules d’un restaurant amb menú per a estrangers. Xelon és un altre dels artistes que recentment ha deixat la seua empremta a prop d’aquest espai, en els murs del solar Princesa del carrer del Moro Zeid, amb una al·lusió directa al 1984 de George Orwell. Al costat d’aquesta, ens topem amb una de les composicions de la reconeguda Julieta XLF que s’escampen per tota la ciutat, molt més alegres i coloristes, tot i que juguen bastant amb l’ambigüitat.
Les façanes, les portes i els murs de Ciutat Vella són, consegüentment, un transcórrer rítmic i constant de pintures efímeres que van i vénen que, de vegades, passen totalment desapercebudes per als vianants i d’altres no tant, perquè: Qui pot no detindre’s en la pertorbadora pintura de Victoria Cano al carrer del Portal de la Valldigna amb una mare evitant que s’ofegue el seu fillet? És veritat, però, que també n’hi ha d’altres més amables, per exemple, la reproducció pictòrica i amb relleu d’un històric quiosc amb una xiqueta que compra alguna cosa, la qual roman impassible al pas del temps mentre evoca un passat urbà més acollidor a la concorreguda plaça de l’Arbre.
Amb tot, aquesta és una mostra reduïdíssima de la força plàstica i reivindicativa d’un art que s’ha servit de l’estranya, caòtica i enderrocada fisonomia dels carrers d’una València que sobreviu entre solars i edificis deshabitats, amb tots els quals s’ha aliat i s’ha enfortit. Una llàstima que, malgrat les bones intencions de l’actual Ajuntament a l’hora de conservar algunes d’aquestes obres, moltes siguen finalment esborrades per diverses causes. Sort que Elías Taño està, a hores d’ara, decidint en quin mur de titularitat pública pot tornar a expressar-se gràficament i on fer de les seues reivindicacions un exercici de llibertat artística. Ens mantindre’m a l’espera, doncs.
