Una de les primeres mesures de Mariano Rajoy com a president del govern –l’any 2012– va ser l’eliminació de la sanitat universal amb la supressió de la cobertura als immigrants sense papers. Rajoy va justificar la decisió per la pressió de la Unió Europea davant de l’alt dèficit de les arques públiques espanyoles. L’executiu popular va decidir acabar amb un dret consolidat des de el primer govern socialista de Felipe González.
Rajoy, aleshores, va al·legar que eixes retallades permetrien estalviar 917 milions d’euros. Les xifres, en canvi, no han donat validesa a eixa previsió. No sols no hi ha hagut cap càlcul oficial que corrobore l’èxit de la tisorada a la sanitat pública sinó que com a efecte col·lateral durant el període de 2012 a 2015 la taxa de mortalitat de les persones immigrants a Espanya va augmentar un 15%, segons constata un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Aquest divendres el nou govern socialista de l’Estat ha donat la volta a la truita. Sis anys després, la sanitat universal torna a ser una realitat legal. En paraules de la portaveu, Isabel Celaá, el govern es troba treballant un nou decret que permetrà que les persones en una situació administrativa irregular puguen rebre tot tipus d’assistència sanitària. D’aquesta manera es tanca un període on la sanitat universal pública s’havia convertit en un escenari de batalla. De fet, el decret del PP únicament permetia als immigrants sense papers acudir a Urgències. Pel que fa a les dones embarassades, només estava prevista l’assistència en el part i en el postpart.
La indiferència d’algunes comunitats autònomes
Tot i aquesta decisió de Rajoy, algunes autonomies com ara el País Valencià, Andalusia, el País Basc, Aragó, les illes Balears i Cantàbria van plantar cara al govern espanyol i van posar en marxa normes explícites que restablien la cobertura sanitària sense diferenciar la situació legal dels pacients. Però, aquestes accions no van passar inadvertides per a l’executiu espanyol, que va decidir encetar una guerra judicial amb la interposició de recursos davant el Tribunal Constitucional (TC) perquè aquestes normes quedaren anul·lades.
En el cas valencià, encara que la partida la va guanyar Rajoy, la consellera de Sanitat, Carmen Montón –ara ministra de la mateixa àrea al govern de Sánchez– sempre va mostrar el seu rebuig a impedir que els pacients en una situació d’il·legalitat es quedaren sense atenció mèdica. Aquesta conducta la va mantindre, tot i que el TC en dues ocasions va tombar la normativa, primer per qüestions de despesa i després perquè assumia competències estatals.
Montón va traslladar a tota la comunitat sanitària que no compliria amb la resolució judicial perquè calia posar per davant la salut de les persones. Una setmana després de la seua arribada al Ministeri de Sanitat, l’exconsellera valenciana ja ha posat en la primera línia de l’agenda espanyola un assumpte que fa uns mesos li va suposar un maldecap amb el govern de Rajoy.
Més d’una dècada de malbaratament
El discutible estalvi de diners que deu haver comportat la retallada en la sanitat universal contrasta amb altres prioritats de despesa pública. Un exemple d’això són algunes de les infraestructures, com ara aeroports, autopistes i ferrocarrils. Segons constata l’informe ‘Aproximación a la Geografía del despilfarro en España: balance de las últimas dos décadas’ elaborat per diversos investigadors, entre ells el valencià Joan Romero, l’Estat ha malbaratat més de 45.000 milions d’euros en infraestructures innecessàries o infrautilitzades des de l’any 1995 fins a l’actualitat.
