Mentre el PP prepara ja el seu congrés extraordinari per a triar el successor de Mariano Rajoy augmenta la preocupació perquè l’auge de Ciutadans no puga compensar la tendència baixista de l’actual formació política hegemònica del centredreta espanyol. El primer a expressar la necessitat d’unificar les forces liberals i conservadores va ser l’expresident José María Aznar, qui, de pas, es va postular com a la figura capaç d’aglutinar el que ara està separat.
Aquest dimecres va dir la seua un exministre de Mariano Rajoy. El també exeurodiputat i valencià d’adopció José Manuel García Margallo va plantejar una fórmula concreta: la creació d’un partit com la Unió de Centre Democràtic (UCD), la formació que va pilotar la Transició política espanyola amb el lideratge d’Adolfo Suárez.
Margallo creu que l’impuls d’aquesta convergència ha de provindre del mateix PP. Per això, descarta Aznar en el paper d’aglutinant, atés que, al seu parer, ni tan sols sembla ja un “simpatitzant” del partit que va presidir durant més d’una dècada.
El ben cert és que la dreta espanyola no estava unida en els temps tan enyorats, per alguns, de la UCD. Suárez no va assolir mai la majoria absoluta. La UCD era més una plataforma que un partit i estava formada per antic personal franquista i per sectors clarament democràtics poc abans de les primeres Eleccions Generals en 1977.
La UCD: el partit del president
Suárez, president del govern per designació reial després de la defenestració d’Arias Navarro, necessitava un partit per a presentar-se a eixos comicis. Les candidatures es van dissenyar als governs civils provincials i no van integrar tota la dreta.
Al País Valencià, els sectors franquistes reconvertits al regionalisme hi van quedar fora, tot i que anys després el seu discurs va ser assumit per la UCD. Manuel Fraga va recollir unes altres restes del franquisme poc entusiastes del ritme i la profunditat de les reformes plantejades per Suárez per tal de construir una força clarament conservadora.
Amb els anys, el nucli de Fraga va recollir les restes del naufragi ucedista fins a esdevindre cap de l’oposició al totpoderós PSOE de Felipe González. Finalment, va ser José María Aznar, ja amb el PP i amb una retòrica centrista que es va demostrar conjuntural, qui es va alçar com a alternativa de govern.
Azanr va governar gràcies al suport de les dretes catalana i basca. Havia calgut abans que es desfera del tot la més convincent opció centrista de Suárez, aquell Centre Democràtic i Social que va tindre representació a les Corts Espanyoles i també a les Valencianes. El procés es va allargar durant més d’una dècada. La divisió de la dreta va permetre que el PSOE mantinguera la majoria absoluta en les Eleccions Generals de 1989 amb només un 39,6% dels vots.
1977-2018
La preocupació perquè la pugna electoral entre formacions de centredreta s’eternitze preocupa i molt. La situació no és tan dramàtica com als anys 80 del segle passat perquè l’esquerra també està dividida a un nivell molt més paritari que en l’època hegemònica del PSOE, quan la Izquierda Unida d’Anguita no va passar mai dels 21 representants al Congrés dels Diputats. A més, al PSOE li ha eixit competència d’altres esquerres nacionals en molts territoris, com ara Navarra, Galícia, Catalunya i el País Valencià.
L’evocació de Margallo de la UCD no passa, doncs, d’una idea molt general al voltant dels perills de la dispersió del vot. El PP ha de travessar encara moltes tribulacions per a veure si ix indemne d’un congrés que ha de debatre, més enllà dels lideratges, entre refundar-se o refer-se amb materials periclitats. Tot plegat, mentre se succeeixen desenes de judicis on hauran de passar comptes per una corrupció secular i estructural.
Enfront, Ciutadans i l’hiperlideratge d’Albert Rivera es disposen a repetir a Espanya el que ja ha succeït a Catalunya, on han convertit el PPC en una formació quasi marginal i han arrossegat vot tradicional del PSC en la batalla contra la independència.
Les darreres demostracions públiques de Rivera demostren que aspira a agranar tot el que puga per la dreta sense renunciar a fer forat pel centre i per l’esquerra amb un discurs que, de fet, aspira a trencar fins i tot amb aquestes categories polítiques.
Rivera, a l’expectativa
La retòrica organicista de Rivera no veu esquerres ni dretes. Amb un únic tòpic ideològic, el del liberalisme, el cap de Ciutadans només hi veu “espanyols”. Pocs dies abans de la moció de censura contra Rajoy va demanar inclús que els ciutadans obviaren el problema de la corrupció, en la mesura que els debats que suscita poden moure a la divisió entre els espanyols.
La investidura de Pedro Sánchez l’ha deixat descol·locat. El canvi polític ha trastocat els seus plans de deixar que el PP es coguera en el fang dels problemes judicials durant la resta de la legislatura i presentar-se en 2020, com Aznar en 1993, sense èxit, i a la fi en 1996.
Els seus plans de fagocitar el PP no han canviat, però l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa pot dificultar molt la collita per l’esquerra. En qualsevol cas, en les oïdes de Rivera la unificació de les forces de la dreta només pot concebre’s com la desaparició del PP. Molts dels quadres conservadors ja estan cridant a la porta de Ciutadans. La dificultat està en el calibre del sedàs que faran servir a l’hora de filtrar-los.
