La tria de la propietària de Bombas Gens, Susana Lloret, com a presidenta del Patronat de la Fundació del Palau de les Arts no ha sigut una selecció arbitrària. Tampoc no ha sigut aleatori convéncer Plácido Domingo perquè el gran divo espanyol amplie el seu compromís amb el centre operístic valencià. El baríton podria ser la imatge de qualsevol teatre espanyol, però serà la cara artística en la targeta de visita de Les Arts davant institucions que no formen part del Patronat i del món de la lírica internacional. El madrileny, que fins i tot en els moments de crisi sempre va assegurar que tornaria a València, es farà càrrec d’obrir aquelles portes que el govern valencià té tancades, com ara la de la caixa del Ministeri de Cultura i la de les grans fortunes.
Susana Lloret, un exemple gens habitual en el mecenatge valencià, representa el paper d’allò que més es podria semblar a un Mèdeci. No és experta en òpera –com ella mateixa va reconéixer–, però sap recuperar patrimoni, posar-lo en funcionament, omplir-lo de contingut i que el món de l’art el guardone en menys d’un any de trajectòria –Bombas Gens es va inaugurar el 8 de juliol de 2017.
Malgrat no ser una entesa en la lírica, Lloret és també directora general de la Fundació Per l’Amor a l’Art, un nom d’alta càrrega simbòlica, i lidera un projecte multicultural i d’avantguarda que alhora impulsa projectes socials. Bombas Gens barreja contemporaneïtat artística i compromís cívic en un mateix contenidor cultural. Es tracta d’un model d’èxit amb què es pot transformar el Palau de les Arts, no tant de portes endins, ja que això serà cosa de la futura direcció artística, que es triarà a partir del proper dilluns, i de l’àrea econòmica, que seguirà duent Francisco Potenciano, però sí una transfiguració de la imatge, de les estructures de decisió i la marca Palau de les Arts.
Lloret representa un perfil diametralment oposat al conservadorisme artístic i l’elitisme que sempre sobrevola el món de l’òpera. És una mecenes real o similar al que mantenen institucions operístiques nord-americanes i europees on el finançament privat representa una part del pastís més gran que l’aportació econòmica pública. “Buscàvem algú així”, va dir aquest dijous el conseller de Cultura, Vicent Marzà, durant la presentació de la responsable del nou òrgan de decisió.
La presidenta del Patronat, alhora, va apuntar que el seu aval per a assumir el càrrec era el contenidor de Marxalenes i aquest càrrec que s’oficialitzarà dilluns representa un “nou repte en la meua carrera professional”. Per a suplir les possibles mancances “m’envoltaré d’especialistes”, es va afanyar a apuntar la nova màxima responsable del coliseu d’òpera. Per a això, comptarà amb experts com Plácido Domingo i la resta de membres del Patronat –amb càrrecs civils i institucionals– que provenen de disciplines i contextos dispars però als quals, d’alguna o altra manera, els uneix el gust per l’òpera, va explicar Susana Lloret.
El compromís del baríton madrileny amb Les Arts, desinteressadament com Domingo va indicar, no es limita només a cantar un títol a l’any, dirigir un concert a l’auditori o seleccionar els nous alumnes del Centre de Perfeccionament “que duu el meu nom”, com va recordar, orgullosament, el mateix cantant. Domingo va conéixer el conseller durant l’estrena de Don Carlo en desembre. La diplomàcia institucional ha propiciat que cinc mesos després que s’haguera mostrat molest per la situació en què dimitia Davide Livermore, haja canviat lleugerament el discurs. L’exintendent –i amic del divo– ja no havia dimitit per incompatibilitats i “traves” de la Conselleria, sinó que la seua feina el porta pels teatres del món “d’èxit en èxit”, és a dir, que el director d’escena torinés viu una “realitat” que li impedeix “continuar” com a responsable artístic de Les Arts.
Domingo és la segona pota d’una fórmula amb què transformar Les Arts, per a connectar-se amb la societat, obrir portes tancades i recórrer el camí que resta per explorar en el sector privat. El divo espanyol més famós de l’Estat no volia cap nomenament, sinó una mena de carta blanca per a dir la seua quan estiga a València o “en moments especials”. Podria encapçalar una àrea artística, però durà les regnes de la comissió de mecenatge del teatre valencià. Alhora, serà com un assessor omnipresent; de fet, aquest dijous ja va introduir matisos en les bases que regiran la tria del director artístic, com ara que els candidats presenten un projecte i que li agradaria un aspirant jove amb idees innovadores que haja fet créixer un teatre menut, que advoque per la sarsuela i l’òpera espanyola, amb una proposta de repertori i cantants, amb programes especials al voltant d’efemèrides. La implicació del madrileny amb el coliseu és un toc d’atenció al menyspreu del Ministeri de Cultura, que continuarà disposant de dues cadires en el Patronat, com va sostindre Marzà.
Lluny de gosses sordes, com preveia l’oposició a les Corts, una mecenes civil ostentarà la quota de poder màxim en el Patronat i la veu de l’Himne del Reial Madrid serà qui done el do de pit perquè el Palau de les Arts multiplique la seua excel·lència i es faça el lloc en el complex panorama operístic.
