A l’òliba la persegueix una certa llegenda negra, un recull de supersticions que ara, arran d’un treball de la Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO), comença a amainar gràcies a la seua efectivitat com a controladora de plagues de rosegadors en cultius ecològics.
A causa de la regressió de la població de l’òbila comuna (Tyto alba) en els últims anys i a la seua desaparició en alguns punts del territori valencià, l’ONG duu a terme iniciatives per a promoure la seua criança en terres de cultiu en la comarca de l’Horta Nord i, al mateix temps, que els agricultors es beneficien de la seua caça nocturna de rosegadors sense cap cost.
Aquestes rapinyaires nocturnes necessiten zones amb cultius no arboris, com és el cas de la xufa, les hortalisses o fins i tot cultius de secà per a dur a terme el seu procés d’alimentació, basat quasi exclusivament en rosegadors, com ara rates, tot tipus de ratolins i fins i tot talps.
El membre de la SVO Alex Alaman explica a EFE que la principal causa del descens de la població d’òlibes és l’abandonament dels cultius, ja que aquest és l’hàbitat principal d’aquestes aus, juntament amb les cases de camp tradicionals on assenten els seus nius. Detalla que també influeixen altres factors, com el gran nombre d’atropellaments que pateixen: “Si des de l’any 2010 hem alliberat 72 òbiles, entre 2016 i 2017, solament en la zona de l’Albufera, en van atropellar 67”.
L’expert també destaca com a factor que ha contribuït a reduir el nombre d’òlibes en la zona la “història negra” que les persegueix. “Es deia que si mataves una òliba i la col·locaves en la porta d’una casa et llevaves el mal d’ull. O també, com moltes criaven dins de les esglésies, deien que es bevien l’oli dels llums i que eren el dimoni”, relata.
Projecte Mussol
Per tots aquestos motius, l’associació animalista va fundar en 2010 el Projecte Mussol i des de llavors han alliberat 72 exemplars quan estan en la seua fase més prematura en terrenys als quals puguen adaptar-se, un “alliberament focalitzat” de l’espècie perquè es torne a instaurar la seua presència en zones valencianes. Als pollastres d’òliba que s’alliberen se’ls proporcionen aliments durant dos mesos i mig fins que no els necessiten, atés que ja han aprés a caçar pel seu compte i es converteixen en animals independents.
Quan arriben a aquest punt, una parella d’òbiles pot arribar a caçar cada any una mitjana de 1.400 rosegadors durant les seues eixides nocturnes, per la qual cosa la SVO ja està col·locant caixes niu en horts ecològics, que no utilitzen substàncies químiques ni pesticides.
Segons explica el llaurador Pepe Soler a EFE, ni tan sols amb verí aconseguia eradicar els ratolins als camps de xufa, però des de fa dos anys, gràcies a les aus, ha deixat de ser necessari utilitzar aquestos productes.
