El Festival 10 Sentidos vol invadir València. Ho està fent a poc a poc i amb tan sols set edicions ha aconseguit expandir-se per la ciutat del Túria. De fet, tal com reconeixien les directores del certamen, Inma García i Meritxell Barberá, aquest dijous al Centre del Carme, aquest any és el que més seus tindran per a posar en escena més de 50 propostes d’arts escèniques i plàstiques, combinant les avantguardes amb la música, l’arquitectura, la literatura i la dansa.
Més de 100 artistes passaran pel festival des d’aquest dia 3 fins al 20 de maig per a fer visible allò que no ho és, tant si és un humà com un sentiment o un element físic, van explicar durant la presentació de la 7a edició del 10 Sentidos les directores artístiques i tècniques del festival. 10 Sentidos, per damunt de tot, és “risc”, van emfatitzar totes dues, jugar-se-la als extrems. Per això, per a inaugurar i retrobar-se amb el Centre del Carme, que va veure nàixer el festival i que set anys després retorna per a quedar-se aprofitant la “bona entesa” entre Barberá, García i el director del Consorci de Museus, José Luís Pérez Pont, el certamen començarà amb dues instal·lacions plàstiques, efímeres i de grans dimensions de l’artista i director del col·lectiu Plastique Fantastique, Marco Canevacci.
De les grans “placentes”, com va reconéixer que es poden identificar les seues construccions plàstiques efímeres l’artista romà i resident a Berlín, que estan instal·lades als dos claustres del Centre del Carme, a la recuperació sonora de la plaça de l’Ajuntament de 1931, quan l’arquitecte Javier Goerlich va reformar l’espai amb dues plantes i un atri central, 10 Sentidos advoca per sumar risc edició rere edició. Les bombolles de grans dimensions es poden visitar per dins i, el 18 de maig, aprofitant el Dia Internacional dels Museus, serviran d’escenari per a dues propostes escèniques: València Invisible, de Laura Clos i Núria Vila, i l’actuació de Dj H4L9000. El centre del Carme també acollirà el 5 i el 6 de maig l’estrena de Territori Chirbes. Ese hombre tiene un mundo en su cabeza, de Toni Tordera.
El festival –que en aquesta edició disposarà de 200.000 euros de pressupost– vol continuar sent eixa mena de “llançadora” d’altres projectes, combinant en el cartell artistes consagrats amb altres d’emergents, va explicar Meritxell Barberá. Això no obstant, “totes les propostes tenen com a denominador comú el risc”, perquè la intenció és ser un festival “cada vegada més innovador”.
Amb caràcter multidisciplinar i amb una vintena de seus que s’estenen per tot València, la dansa, donada la procedència professional d’ambdues directores, és la disciplina que més pes específic té en la programació, on també es reserva lloc per a les instal·lacions i intervencions artístiques, com la que col·locarà Dimitri de Perrot al MuVIM (Dreams & Nigthmares), la intervenció d’Edu Comelles a la plaça de l’Ajuntament –amb la recuperació sonora de la plaça de Goerlich–, l’Offline de Juan González i la València Invisible de l’artista urbà Spidertag. Però també hi tindran cabuda el teatre, amb espectacles com Ser Visibles, de La Subterránea, i Elegia, de Carme Teatre; el cinema, amb la projecció a l’IVAM de Mr. Gaga, de Tomer Heymann, i els tallers infantils per a conscienciar sobre els fets i persones invisibles.
“El plàstic recorda allò uterí”
Les dues instal·lacions de Marco Canevacci amb què s’inaugura el festival són construccions plàstiques efímeres que es poden visitar per dins. Són com “posar una lupa per a veure un espai” per l’interior i l’exterior o, com va especificar l’artista romà, veure “l’espai públic i el privat” a través de la transparència del material.
L’estructura del claustre gòtic, de grans dimensions, servirà també per a acollir altres propostes escèniques, mentre que la ubicada al bell mig del claustre renaixentista vol transmetre una metàfora poètica a través del fet que el vell pou que presideix el centre de l’espai queda submergit dins de la gran esfera.
Totes dues “són estructures pensades per a aquest espai”, amb el qual hi ha una mena d'”equilibri”, va indicar Canevacci.
Marco Canevacci ha fet de l’ús del plàstic com a material de construcció efímera la marca distintiva de la seua carrera artística. Tanmateix, va reconéixer que la tria no està absenta de certa polèmica al voltant de la idoneïtat d’usar aquest element que, en aquest cas concret, és poliuretà. “Em recorda a la infantesa; és un poc uterí, és com una gran placenta invisible”, va afegir. El fet que es decantara pel plàstic des de l’inici de la seua carrera va respondre a una qüestió econòmica. Havia acabat la carrera i no tenia “ni un duro”; aleshores va trobar el plàstic, “que era barat”. Segons va apuntar, el material que empra és “bastant ecològic i pesa poc”. Per tant, “és més lleuger i ocupa menys a l’hora de transportar-lo”, un detall que fa estalviar en transport i consum de combustible.
