Opinió / En el Dia de la Dona, encara molt per fer, per Enric Bataller

Candidat a encapçalar la llista de Compromís a les Eleccions Europees
7 març 2014 01:00h

Les polítiques públiques dissenyades actualment al País Valencià i a l’Estat per atendre la problemàtica de gènere rebel·len nombroses inconsistències en la seua formulació. Es nota sovint un tractament superficial, tant de les  tragèdies de la violència de gènere com ara dels triomfs de les dones que accedeixen a càrrecs directius, ambdós extrems  condemnats a un enfocament, o fàcil, o morbós.
 
Hi ha, però, més exemples de superficialitat a l’àmbit de la presa de decisions. Per exemple, en temes com ara la conciliació, del que coneguem abundosament quin és el diagnòstic i abast de la complexitat del problema, però no trobem una proposició de solucions globals i un canvi real en els rols de gènere. Les nombroses mesures que coneguem (a les empreses, als centres públics, a la vida social) solament contribueixen a mantenir “l’ordre de gènere” existent
 
Aquesta persistència no contribueix a canviar la percepció del problema, i sols facilita que les dones s’adapten millor o pitjor a una cada vegada més difícil compatibilitat entre l’àmbit laboral i el familiar. L’estafa que hem patit ha provocat que el gran debat pendent, que és el de la feminització de l’economia, s’ha aturat i, per contra, estem assistint a una feminització de la pobresa.
 

Enric Bataller
 
 En altres temes, com ara la violència domèstica i la desigualtat de gènere en la política, no s’exploren en profunditat les causes o els responsables del problema, de forma que les llistes de solucions no qüestionen tampoc les relacions de poder subjacents. Hi ha tabús. En la meua opinió, aquests problemes d’enquadrament es deuen en gran mesura a una manca de reflexió sobre el passat recent de les dones, perquè cal remarcar la memòria històrica de les diferents generacions de dones, de les seues lluites i dels seus models d’incorporació al mercat laboral. Vull apuntar ací als discursos de falsa modernitat amb els quals les dones han hagut de construir les seues vides.
 
És conegut el paradigma de llibertat en què varen viure les nostres àvies, les dones de la II República, però, i les nostres mares, acabades de jubilar, i prenent part en complicats esquemes de conciliació? Caldria preguntar-se en quines condicions eixa generació de dones, que va fer possible el ‘baby boom’ a l’Estat, va compaginar el seu paper de mare, - en una etapa de fortíssima modernització de totes les societats occidentals-, amb el seu paper al mercat laboral. És molt important, més del que es pensa, constatar que, comparativament amb altres països al nostre voltant, l’Estat espanyol va viure aquest primer intent de conciliació de forma torpe, lenta, poc convençuda.
 
Les conseqüències més immediates d’aquesta situació són l’absència de patrons sòlids de comportament igualitari a l’imaginari col·lectiu, equivalents als què existeixen als països d’Europa occidental, on la dona va guanyar terreny per efecte de les necessitats de la II Guerra Mundial, i va consolidar posteriorment els guanys en els anys de desenvolupament gràcies a polítiques publiques compromeses amb la planificació familiar per afavorir la conciliació.
 
És ben palès que hui encara és pendent un gran debat sobre la interpretació del problema de la (des)igualtat de gènere, que Compromís vol obrir a la societat, així com a canalitzar una dinàmica de formulació de les polítiques d’igualtat sense hipoteques, creativa i alliberadora.
 
next