El context cinematogràfic valencià viu de nou un moment d’explosió creativa important. Hi ha talent en abundància, però, novament, manca la distribució i visibilització més enllà de la Font de la Figuera dels projectes. Aquest dijous, després de la presentació a la Filmoteca de València de l’última pel·lícula del director Pedro Pérez-Rosado, l’actriu protagonista d’El somni de les sargantanes, Lola Moltó, va llançar un crit d’auxili per a tractar de canalitzar la productivitat amb segell valencià. “Estem en un moment creatiu que ens ix pels porus i que tot això no tinga eixida…, que es quede estancat…”, es va lamentar l’artista.
Les subvencions que atorga l’Institut Valencià de Cultura (IVC) a la producció audiovisual han augmentat fins als cinc milions d’euros en els últims anys; malgrat això, les cintes d’autoria local estan trobant moltes dificultats per a distribuir-se més enllà del País Valencià. De fet, l’última pel·lícula s’estrenarà als ABC Gran Túria aquest cap de setmana i a les sales de l’MN4 a Alfafar i, posteriorment, es podrà veure a Alacant i Petrés. Se n’han distribuit 14 còpies, xifres pròpies del cinema independent, va apuntar Pérez-Rosado, autor d’altres títols com Wilaya, Agua con sal i Cenizas del pan.
La pel·lícula va rebre en 2015 el suport econòmic de l’IVC –175.000 euros– i, aquest 2018, d’À Punt Mèdia, de manera que es podrà veure en la xicoteta pantalla quan la televisió pública valenciana comence la seua programació. “Això ha fet que poguérem acabar la pel·lícula un poc millor i farà que arribe a 30.000 o 40.000 persones”, va apuntar el director. Per tal de donar una empenta en aquest sentit, el director adjunt d’Audiovisual i Cinematografia de l’IVC, José Luís Moreno, va avançar que l’Administració treballa en una nova fórmula per a crear una línia d’ajudes per a la distribució, unes subvencions que a hores d’ara no tenen una data concreta –potser entre el 2019 i el 2020, va afegir Moreno–, però que serviran per a fomentar eixa eixida reclamada, si més no, “al nostre territori”, va apuntar el director adjunt.
Els recursos econòmics del territori valencià són els que són i el problema és que “a Madrid no interessen gens les identitats perifèriques”, va reconéixer Pedro Pérez-Rosado. L’interés de les grans plataformes cinematogràfiques amb seu a la capital d’Espanya passa per “allò comercial”, això és el que mou la caixa de Mediaset, Atresmedia i Movistar, es va lamentar el director. Malgrat això, hi ha cinema que ha eixit triomfador de l’envit centrípet de les grans productores, com van demostrar els èxits en la darrera edició dels Goya de cintes com Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi –amb tretze nominacions i 10 estatuetes–, i Estiu 1993, de Carla Simón –amb huit nominacions i tres guardons–. Pel·lícules que poen de les arrels i els contextos de proximitat, a banda d’apostar per fer versions en llengua pròpia, un exemple que també ha seguit El somni de les sargantanes, de Pedro Pérez-Rosado.
“Els darrers premis dels Goya són un cas a banda, és a dir, que hi ha uns governs que han apostat per eixe cinema”, sostenia el productor cinematogràfic. Pérez-Rosado demanava seguir eixa línia, perquè el cinema al País Valencià “aposte per la identitat, com han fet el cinema basc i el català” perquè, si no, “difícilment tindrem un lloc i difícilment apareixerem”. “La identitat –va afirmar– és l’única cosa que podem, entre cometes, vendre”. Ara bé, sense subvencions públiques, el cineasta era rotund: “És impossible fer cine”. I posava l’exemple quantitatiu d’Handia, que va rebre del govern basc “vint vegades més ajuda de la que poden donar ací la televisió pública valenciana i el govern valencià”.
Hi ha talent valencià per a fer pel·lícules de superherois, encara que en la cinta de Pedro Pérez-Rosado tots són perdedors, va insistir el director. També hi ha fantasia per a crear monstres i hi ha cultura cinematogràfica per a crear motles cinematogràfics anglosaxons, però “molts d’eixos projectes depenen de l’economia i u ha de ser realista de l’economia en què es mou”, va raonar.
Pérez-Rosado torna a posar el dit a la nafra de les misèries socials. En aquesta ocasió, en les dèries de la classes mitjana. Amb guió i coproducció de Lilian Rosado, El somni de les sargantanes arriba de la mà de Seven Films a les grans pantalles amb actors com Lola Moltó, Ximo solano, Maria Minaya, Abdelatif Hwidar, Paula Braguinsky, Maria Muñoz, Miguel del Rio i Vicente Soriano i amb la música de Rafa Villalba de La reina roja.
El cineasta posa la mirada en la crisi econòmica i com aquesta afecta la classe mitjana. En el cap d’un policia local posat en tripijocs tèrbols, la cinta posa davant de l’espectador les conseqüències de viure per damunt de les possibilitats i els danys col·laterals de signar hipoteques que no es poden pagar. Pérez-Rosado fa protagonistes els avis, que fan de suport familiar. L’afegit en El somni de les sargantanes és que l’àvia està malalta, a punt de morir, i ningú no ho sap.
Vídua, en la seua malaltia, se li apareix el marit. És “una convergència de fantasia, no se sap si és veritat o mentida el que està succeint. És realisme màgic, per a mi”, explicava el director, qui apuntava que l’única cosa que es veu amb certesa són els personatges, que són reals. La veracitat es palpa quan es toca el desnonament, les baixades de sou, els canvis de professió, pagar i sobreviure. “Volia veure eixe tipus de personatges en eixe realisme màgic amb tocs d’humor mediterrani que els fa canviar la vida tràgicament, perquè la dona quasi s’ha de prostituir, el pare encara que és policia continua fent tripijocs i el fill continua furtant”. L’espectador, àvid, distingirà les localitzacions: Sagunt i Petrés, el municipi natal del cineasta.
