La relació de Valle-Inclán amb el País Valencià s’ha vist marcada pel deliri. El caràcter grotesc dels seus arguments es va traduir en fastuosos muntatges a La Nau de Sagunt quan, entre el 2000 i el 2009, uns polítics, qui sap si interpretant el millor paper d’alguns dels personatges nascuts en la ment del dramaturg gallec, volgueren fer dels Altos Hornos una mena de Nova Atenes, la ciutat de les arts escèniques. Un text, les seues Comedias Bárbaras, es va convertir a l’antiga nau saguntina en una de les produccions públiques més cares de la història. La trilogia (Águila de blasón, Romance de lobos i Cara de Plata), amb direcció de Bigas Luna, va tindre un cost aproximat per a les arques públiques valencianes de 6,8 milions d’euros.
Ramón María del Valle-Inclán torna a trobar-se aquest dimecres amb una producció pública. En aquesta ocasió són les seues Divines paraules, un obra que està a punt de complir en poc més d’any i mig un segle de vida. És, sens dubte, un dels seus títols més coneguts entre els seus textos dramàtics. Un clàssic de la literatura espanyola del segle XX.
La dramatúrgia de Valle-Inclán és carn habitual de teatre, però també s’ha dut en set ocasions a la gran pantalla, amb dues versions de Divines paraules. La xicoteta televisió ha emés fins a huit produccions. Fins i tot l’òpera ha vist en la seua sàtira punyent set oportunitats per a posar-li música als textos, d’entre els quals destaca La cabeza del dragón, que en 1939 va convertir en òpera Ricard Lamote de Grignon, fill del fundador de l’Orquestra de València. En 1992, Antón García Abril transformava en òpera les Divines paraules, amb llibret de Francisco Nieva, basant-se en la tragicomèdia d’aldea de Valle-Inclán.
El dramaturg gallec no ha passat de moda; de fet, en 2009 encara es van fer dues òperes més amb textos seus: al Liceu de Barcelona, Enric Palomar va estrenar La cabeza del Bautista i, en el prestigiós festival del Maggio Musicale Fiorentino, Matteo D’Amico va estrenar Patto di sangue, basada en Ligazón i La rosa de papel de l’escriptor gallec.
Aquest dimecres, dins del festival Dansa València, Valle-Inclán, amb les seues Divines paraules, debuta abordat des d’un altre llenguatge que, 98 anys després de publicar-se el text, mai no s’havia emprat (Fotogaleria). El també assagista, poeta i periodista es converteix en material de dansa gràcies a una nova producció pública impulsada per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i la companyia Ananda Dansa encapçalada per Rosángeles Valls i Édison Valls.
Junt amb els dos germans, coreògrafa i director d’escena, hi ha l’equip de professionals que va batre el rècord en 2016 de premis Max amb Pinoxxio: Pep Llopis com a compositor d’una música on subjauen els records al Misteri d’Elx i l’organista valencià Joan Baptista Cabanilles, amb vestuari de Pascual Peris i, capitanejant els dotze ballarins, Toni Aparisi i Ana Luján.
“Divines paraules és un obra molt polèmica i dur-la a la dansa és molt arriscat”, afirmava Rosángeles Valls al seu camerino unes hores abans d’un dels últims assajos generals al Teatre Principal de València, on dimecres a les 22 hores s’inaugura el festival Dansa València amb aquesta “visió” contemporània que, malgrat l’atemporalitat, segueix amb fidelitat l’obra de Valle-Inclán. Això sí, ací no hi ha text. Pedro Gailo, Mari Gaila, Laureaniño l’Idiota i sa mare, germana de Gailo el sagristà, així com Séptimo Miau són personatges amb uns moviments propis i definits perquè l’espectador els identifique ràpidament, explicava la coreògrafa.
Passar els més de 70 minuts de diàlegs i acotacions originals a un llenguatge que té com a principal instrument el cos ha sigut relativament fàcil, perquè “nosaltres pensem en imatges”, assegurava Rosángeles Valls. “Traduir en imatges és com la imaginació del lector, quan et poses a llegir un llibre es llegeixen les imatges que proposa el text. Ací és igual, es fa una traducció a un espai en blanc, a uns metres quadrats d’escenari”.
El resultat és una “traducció elegant” sense “desvirtuar el segell de Valle-Inclán” gràcies, en bona mesura, al fet que “la dansa té eixa estètica que ens permet traspassar la luxúria i l’avarícia i dur-les als sentiments”. Per això, insisteix, Divines paraules “és un espectacle elegant, a pesar de Valle-Inclán”.
La “visió”, que no versió, del text, com va emfatitzar el director d’escena, Édison Valls, trasllada l’acció de la Galícia més profunda a la contemporaneïtat, a un lloc indeterminat, i només la música de Pep Llopis i Jorge Gavaldà recorda València. La banda sonora, tractada com un element independent que juga dos papers, reforçar la dansa o encarnar un personatge, pren en préstec, “tot i que utilitzat en plànols secundaris”, melodies del Misteri d’Elx i del compositor i organista valencià del Barroc Joan Baptista Cabanilles, explicava l’autor i col·laborador des de fa 35 anys de la companyia Ananda Dansa Pep Llopis.
“Hem sigut molt fidels a l’obra de Valle-Inclán, perquè continua sent Divines paraules“, respon amb fermesa la coreògrafa. Ara bé, les reminiscències goyesques estan molt presents: “Hem posat el dit en la nafra tot el que hem pogut” i “hem anat al límit”. Això fa que l’espectacle tinga un degoteig de canvis d’emocions molt bruscos “perquè els ballarins tinguen unes vivències molt fortes dins de l’espectacle, que fan que el visquen des de la veritat i no des d’una representació”.
Una música “rural i primitiva”
Tot i que l’escena no té una ubicació exacta, amb la música “ens vam plantejar si havia de tindre connexió amb el País Valencià”, indicava Pep Llopis, qui signa una música amb tres elements sonors amb què bastir una banda sonora “rural i primitiva”, talment com planteja Valle-Inclán, va apuntar el compositor.
Aquesta referència “m’inspirava pensar en arrels i ací és on entra en joc el Misteri d’Elx, que començà en el segle XIII”. “La música no és una versió del drama litúrgic però sí que és un xicotet homenatge”. El drama il·licità no és l’únic, sinó que també hi ha homenatge a la Palometa que s’interpretava a la Catedral de València i la música d’orgue de Cabanilles, encara que aquestes línies melòdiques apareixen molt transformades, raonava.
“La música reforça la dualitat pagana i religiosa” del drama original. “Té temes molt potents, però també hi ha un quartet de corda, i en altres moments és una base sintetitzada amb guitarres de Jorge Gavaldà i la intervenció del saxòfon de Perico Sambeat, que dóna un caràcter sensual a escenes molt peculiars. La participació de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana li atorga un final simfònic de molta força.
La partitura se sosté en tres ciments: la música sacra representada en la sonoritat de l’orgue, la música pagana i la música dramàtica amb sonoritats sintetitzades, “que cree escenes com si no foren reals”.
Un poble protagonista
Alguns experts van apuntar que Valle-Inclán disfressava rere un dels personatges més polèmics, Laureaniño l’Idiota, una Espanya de la regència hipòcrita i miserable.
Valls considera que el poble és el “vertader protagonista” de Divines paraules, un populo que “amb la seua hipocresia desencadena la passió de Mari Gaila pel seu matrimoni sense sexe, alimenta la disputa entre cunyades per Laureaniño per a obtindre un lucre monetari amb eixe alesiat, la pobresa espiritual del sagristà Pedro Gailo i, en contraposició, Séptimo Miau, que és el dimoni, un fanfarró immoral”.
Ananda ha dut al límit els trets de cada personatge, atorgant-los un llenguatge coreogràfic distint i emprant un moviment conjunt per a diferenciar els moments corals, “on el poble fa de poble”, raonava.
Si històricament l’Idiota, un nan, un monstre, com el va definir el dramaturg, ha aparegut en escena com un malalt psíquic i físic en carro, en dansa una dansaire que no anirà en carret, apuntava Valls, apareix amb un objecte que advoca per provocar una reflexió en l’espectador. “Si a eixe nan de Valle-Inclán se li haguera donat l’amor necessari, segurament no seria l’idiota”, afegia.
Rosángeles Valls volia jugar amb el personatge de Laureaniño, per això apareix amb un cub de Rubik; això, hauria de fer pensar el públic que “tan fava no és; ningú s’ocupava d’ell perquè la misèria espiritual on està immersa l’obra, allò que tothom esperava de l’Idiota, era viure a costa d’ell, no donar-li amor, ajudar-lo o protegir-lo. Pretenien que semblara com més idiota millor, perquè tothom li done diners per això”, retria la coreògrafa.
“Posem en evidència el que hi ha”, abans i ara, perquè, a pesar del quasi centenari text, “en el fons, el nostre espectacle és una crítica a la societat actual”. Un poble del segle XXI que arrossega els vicis de la Galícia de 1900, fins al punt que el cartell de l’espectacle ha patit la censura de Facebook “per obscé”, es lamentava la coreògrafa. Tot i haver passat quasi un segle, ara “estem vivint un moment molt proper a Divines Paraules“.
El retorn de Valle-Inclán a les grans produccions valencianes va començar triant dotze ballarins d’entre els 100 que s’hi presentaren. Després de l’èxit de públic de Tic-Tac, Divines paraules pot semblar una aposta per cavall guanyador, una travessa de la qual la coreògrafa té dubtes pel risc i la polèmica d’un espectacle qualificat per a majors de 18 anys. Els dos rombes grinyolen entre els llavis de la coreògrafa “perquè la dansa sol ser per a tots els públics, i es parla de temes escabrosos que, a més, es veuen”. El públic dirà la seua, això sí, Valls advertia: “Divines paraules és un espectacle que pot tindre certa polèmica”. L’art sempre ha de dir coses, ni que siguen paraules divines.
